02
de març
del
2017
Actualitzat
el
03
de març
a les
12:07h
Després de guanyar el "Nobel” d’arquitectura, Rafael Aranda va voler celebrar amb la seva gent el guardó, aquells que havien fet possible tota aquella bogeria. Entre copes de cava i música electrònica el seu Laboratori Barberí s’havia convertit en un espai on els somnis s’havien fet realitat. Després de 30 anys de trajectòria, RCR feien història i aconseguien un Pitzker que dona valor a una manera d’entendre l’arquitectura i de transformar els espais. Aranda atén NacióDigital vint-i-quatre hores després de fer-se pública la gran notícia. Parla de tot: la seva filosofia, els seus pensaments, el seu centre cívic no inaugurat a Riudaura, la falta de suports des de la Garrotxa i l’exemple que vol donar amb aquest premi a la gent més jove. Una conversa amb un dels components del millor “trio de jazz” de l’arquitectura mundial.
- Ha dormit gaire avui?
- Fa dies que no. També fa dies que sabíem que ens donarien el premi. El jurat va passar per Olot el mes de novembre. En aquells moments, que el jurat visités la nostra obra ja era un premi. Com moltes vegades estic dient aquests dies, el premi Pritzker és d’aquells somnis que no t’atreveixes ni a somiar. Saps que existeix, per descomptat, i saps el valor que té perquè la gent que ha estat premiada són persones que admirem, són mestres de l’arquitectura.
- Han treballat aquest matí?
- He mirat alguna cosa dels projectes que estem fent. Però bàsicament ha estat atendre tots els mitjans. Crec que també ho tenim molt clar: és una ocasió per fer entendre a la gent que l’arquitectura és important per la vida de les persones. Des de que ens aixequem fins que anem a dormir estem en un espai arquitectònic.
- Hi ha una frase que diu: “vigila amb el que somies perquè a vegades es pot acabar fent realitat”. No sé si vosaltres havíeu somiat mai amb el Pritzker?
- No. Al llarg de tots aquests anys hem anat posant uns objectius que amb tot l’esforç els hem anat aconseguint i se’ns ha valorat. Hem estat membres honorífics de l’acadèmia dels Estats Units, de França, de Londres, hem guanyat premis... però el Pritzker ho supera tot, és “el premi”. Amb ell el currículum ja no té importància.
- Feia un mes i mig que sabien que havíeu guanyat però no ho podien dir. Com s'ho han fet?
- Una notícia d’aquest nivell l’has de digerir i ens ha servit per tenir-ho dins nostre i només ho hem compartit amb la parella i els fills. Hem estat preparats. Fins i tot la tarda abans d’anunciar-se el Pritzker ens va trucar en Tom Pritzker, fill de la família que va instaurar el premi, i ens va desitjar que aquest guardó només ens aportés coses positives. Sabien el ressò mediàtic que tindria la notícia, però tenien molt clar que tiraven persones preparades per tenir aquesta responsabilitat.
- S’ha d’estar preparat per rebre un premi així?
- Sí, cal estar-ho en el sentit de donar-te aquesta responsabilitat. Ara ens sentim que representem uns arquitectes i una manera de fer. Com a representant ens exigeix estar a l’alçada. També tenim clar que representem una arquitectura catalana i espanyola que durant dècades ha estat present en tot el panorama arquitectònic mundial.
- El fet de no poder dir res, va cremar per dins?
- Les primeres quatre setmanes és una sensació molt agradable tenir la notícia dins teu, la gaudeixes molt intensament. Després, però, tens molta necessitat de dir-ho. A mesura que anava arribant el moment, desitjava i necessitava donar la notícia a les persones que treballen amb nosaltres. Al principi és molt maco, però al final és un dolor. Durant les últimes setmanes hi ha hagut una comunicació diària amb els Estats Units per preparar la plataforma de comunicació del premi. Tenen a tot el món esperant aquesta notícia, és un engranatge. En el moment de comunicar-nos el premi van trucar a la Carme i li van dir que estigués sola en un espai, que sobretot no mostrés cap signe d’alegria, la van anar preparant abans de donar-li la notícia per telèfon. Durant les últimes setmanes la comunicació ha estat entre nosaltres i ells, mai ha passat per cap persona de la nostra oficina.
- Això és una confiança molt grossa cap a vosaltres.
- Molt. Per això una de les preguntes que ens van fer era si estàvem disposats a complir les regles del Pritzker. No dir res era una condició.
- S’imaginava que, un cop es fes públic, tot aniria com ha anat?
- Ens avisaven molt des dels Estats Units que sobretot seria una allau de mitjans. Jo no m’ho acabava de creure. Ens deien que tenien 2.400 periodistes preparats per llançar la notícia a tot el món al mateix moment. Fa una setmana ens va entrevistar el New York Times per tenir l’entrevista preparada. És un gran engranatge.
- S’ho havia imaginat mai que el guanyarien?
- Mai. Nosaltres hem fet el nostre camí, seguint molt una manera de ser i entendre la vida i no fent cas de com es mou l’exterior. Sempre hem intentat cuidar nosaltres un camí, no que unes maneres de fer et condicionin una manera d’actuar.
- Rafel Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. Com defineix el seu equip? Què aporta cadascú?
- Hi va haver un crític d’arquitectura que va dir que érem com un trio de jazz. Això explica molt bé com ens sentim.
- En cap moment hi ha un solista a la banda de jazz dels RCR?
- No. Per descomptat hi ha moments del projecte que un de nosaltres agafa la batuta per fer que les coses vagin amb més direcció. Però sempre hi ha aquesta suma de tres.
- Quin és el vostre dia a dia? Com s'organitzen per treballar?
- Tots els matins de la setmana estem junts. És una norma que ens hem imposat i la manera d’intentar tenir aquest sentiment d’equip i de creativitat compartida. Nosaltres compartim un mateix espai i una mateixa taula.
- Com a totes les famílies hi deu haver desavinences.
- Nosaltres sempre ho diem, mai ens hem enfadat, no hem tingut cap mena de discussió perquè tot ho parlem. Intentem ser una “parella ben avinguda”. Mira que som tres persones diferents amb caràcters forts tots tres i, en canvi, al tenir un objectiu comú no tenim cap tipus de problema, també perquè no hi ha cap tipus de personalisme. Cap de nosaltres ha tingut mai aquell sentiment de sentir-se amb un ego que provoqui que hi hagi situacions que no funcionin.
- 30 anys. Què us diuen?
- Són 30 anys que sempre que ens pregunten quin és la vostra obra preferida, nosaltres diem que el que preferim, i és el nostre orgull, és haver fet aquesta creativitat compartida. Aquesta és la força d’RCR, no és cap edifici.
- Defineixen les vostres obres com una manera d’emocionar a l’espectador. Com volen aconseguir fer emocionar?
- Emocionar vol dir fer sentir a les persones. A nosaltres ens agrada fer entendre que estem fent atmosferes que et facin pensar o recordar sentiments: recordar una llum quan havies estat en una situació, recordar quan vas entrar a un espai o fer sentir aspectes propis de la natura, que és la font d’on nosaltres reflexionem. Creiem que aquest és el camí per emocionar.
- La natura és un dels motius del perquè estan a Olot?
- Sí. Segurament no podríem estar a segons quin lloc perquè la natura és la nostra font d’inspiració. Ens agrada estar envoltats d’una fageda, d’unes feixes, d’un entorn volcànic, de cases de pagès... aquesta és la nostra font d’inspiració. La nostra arquitectura surt de tots aquests elements que ens envolten.
- Una inspiració que surt des de la Garrotxa cap al món.
- Aquest és un dels aspectes que el jurat ha valorat, el fet d’estar a un lloc com Olot i des d’allò local, des d’aquestes arrels, puguis donar missatges a nivell universal.
- Vagin on vagin a projectar un edifici, les seves obres sempre tindran un tros de Garrotxa?
- Sí, sempre. Perquè quan dic que els nostres conceptes surten de la Garrotxa has de pensar que dins meu sempre tinc una fageda que per mi és un món profund, un món sense límits... Un altre concepte, per exemple, amb el que ens agrada treballar és l’”atemproal”. O sigui, no volem que la nostra obra sigui d’un moment. Pots anar a un Restaurant Les Cols que farà 15 anys que estarà en funcionament i no li ha passat el temps perquè en el seu moment ja no va ser del seu temps. No ens agrada que les peces siguin del seu temps sinó que tinguin una altra dimensió.
- D’aquí ve la utilització de materials que noten el pas del temps?
- Claríssim. Els materials que utilitzem han de ser essencials com l’acer o la pedra, que no siguin fruit d’una prefabricació
- El fet d’utilitzar aquests materials que es degraden pot provocar que l’obra deixi de ser tan funcional com era des de la seva construcció?
- Nosaltres entenem que l’arquitectura ha de complir la seva part funcional però també espiritual.
- En aquest sentit, a vegades no s'han sentit prou valorats aquí a la Garrotxa?
- Hem tingut el sentiment que a la gent més propera li costa més entendre la nostra manera. Però hem intentat explicar i fer entendre que hi ha altres maneres d’entendre l’arquitectura. A partir d’aquí, nosaltres hem anat fent el nostre camí, però si que és veritat que a vegades hem notat que des de fora se’ns valorava més que des d'aquí. Però he arribat a la conclusió que passa a tot arreu. Hi ha una frase que diu que “nadie es profeta en su tierra”.
- Algunes opinions han volgut remarcar aquelles obres que no han estat funcionals per sobre de les que us han portat fins on sou?
- Per descomptat nosaltres no som uns arquitectes que en cap moment volem agradar a tothom, fem un tipus d’arquitectura que és la que és la que neix de la nostra manera de concebre-la.
- Una de les obres que em referia abans és la del centre cívic de Riudaura, ha estat un allau de crítiques pel fet que no es va inaugurar i ara mateix està en desús. Què en pensen?
- El centre cívic de Riudaura va estar utilitzat políticament. Va ser un edifici utilitzat per l’equip polític opositor per intentar entrar a l’alcaldia, i ho van aconseguir. Es va donar la casualitat que el mes següent d’acabar l’obra va pujar el poder el grup polític que hi estava en contra. Immediatament el que van fer va ser tancar-lo. A partir d’aquí, un edifici tancat i sense cuidar, ha acabat per estar abandonat fa més de 15 anys. Nosaltres creiem que no hi ha dret, perquè va ser un edifici pagat amb diner públic i que ningú pot utilitzar-lo d’aquesta manera. S’hauria de denunciar als que van tancar l’edifici perquè no tenien cap autoritat de fer-ho amb un equipament que havia estat pagat amb diner públic.
- Es veurien capaços de lluitar per tornar a obrir aquest equipament?
- Claríssim, estem fent-ho. L’equip de govern actual, diferent al que hi havia abans, ens han vingut a buscar i ens han demanat que els ajudem a tornar obrir el centre cívic. Ara ens toca recuperar tota la normativa que en el seu moment s’havia complert i que ha quedat desfasada per tot el temps que no ha estat obert. Amb l’Ajuntament que ho té clar, amb ajuda de SIGMA i totes les institucions tornarem a obrir el centre de Riudaura, estem anant pel bon camí.
- ...
- Tampoc cal anar a Riudaura. Ens podem quedar a Olot mateix amb l’estadi d’atletisme. Hi va haver en el seu moment un grup polític de la ciutat que va decidir fer un pla especial de la zona Tossols-Basil. Vam posar sobre la taula i es va aprovar per tots els partits polítics aquest espai fos el gran parc esportiu de la ciutat. Quan nosaltres vam fer aquest projecte, aquesta zona era on havia d’anar una piscina municipal i tots els equipaments esportius públics de la ciutat. Només es va fer una pista d’atletisme i un pavelló de bany. Després, va pujar un altre partit polític, en aquell moment els socialistes, i se'ls hi va ocórrer fer un “nyap” de piscina municipal “entofunyada” en un espai que mai podrà ser un equipament de ciutat. És fotut. Al Firalet també passa el mateix, es decideix fa anys fer un concurs per el Torín, el Firalet i el Firal. Hi ha un jurat que decideix concedir el projecte a la nostra proposta, que era una idea global dels tres espais. Però el primer “nyap” va ser fer una intervenció en el Torín que moltes vegades s’ha atribuït a nosaltres i l’única cosa que hem fet en aquest espai ha estat una idea que es va agafar de nosaltres d’incloure un edifici a dins, però al final ha estat el que ha estat. Sí que se’ns va donar a nosaltres el projecte del Firalet i també havíem fet el projecte bàsic del Firal amb espera de fer el projecte executiu. Però també per temes polítics decideixen que no ens donen l’execució del Firal, o sigui que la unitat de Firalet i Firal no serà possible per temes polítics.
- La política ha destrossat, doncs, la vostra arquitectura?
- Sí. Ha destrossat un centre cívic, un pla especial Tossols-Basil i l’oportunitat de tenir un espai volcànic-urbà a la ciutat d’Olot amb Firalet, Firal i Torín.
- No es pot creure en la política?
- D’aquí una setmana inaugurarem una peça molt maca que és una mediateca a la ciutat de Gant. És l’edifici més gran que hem fet fins ara, 20.000 metres quadrats, i és una peça que està dins la ciutat dialogant amb tota una història i un paisatge urbà; estan orgullosos d’aquesta peça. Imagina’t on ens trobem: hem d’anar a fora, a no sé quants quilòmetres, per poder donar ànima i, en canvi, en una ciutat com Olot no ens deixen fer-ho. No hem tingut l’oportunitat de fer res aquí.
- Tornem a la pregunta d’abans: no se senten valorats des d’aquí?
- Ni ens en sentim, ni no ens en sentim. La qüestió és que ens sap greu i ens agradaria. Cada vegada que ha pujat un nou grup polític a governar la ciutat, ens hem presentat per ajudar, no perquè ens donessin cap encàrrec, simplement per oferir qualsevol dubte o assessorament sense cobrar, o sigui, per dir que som aquí. Des del Parc de la Zona Volcànica se’ns ha valorat sempre, ens han volgut al costat del director o direcció que sigui. Qualsevol intervenció que s’ha fet en el parc natural ens els últims 25 anys, nosaltres hem dit la nostra i se’ns ha volgut com assessors. Imagina’t quina diferència.
- Com celebraran el Pritzker?
- El dimecres vam voler que fos una festa amb música electrònica i pantalla gegant. Ens quedem amb això i amb compartir-ho amb tota la gent de l’oficina. Sense la gent que en el seu moment ha confiat amb nosaltres, no estaríem on estem. No es tracta que quan l’obra està feta et diguin si els hi agrada molt o no, això no va així. Quan t’han de donar la confiança, precisament, és quan sense estar fet, només explicant el que tu estàs somiant, et diguin: endavant. En aquest moment és on hi ha valor, quan encara estàs en el món d’allò desconegut algú tingui la confiança i la complicitat per dir endavant anem per aquest camí.
- Amb què es queda del que has viscut aquestes últimes 24 hores?
- Personalment, m’agrada entendre que el nostre camí pot arribar a fer somiar molta gent jove. M’agrada tenir aquest paper de dir: mireu, és possible anar fins al lloc on heu viscut amb la vostra família, tenir una família i fer coses. La Carme és la primera dona amb fills que té un Pritzker. M’agrada que amb el nostre exemple donem trempera a la gent jove.
- Ha dormit gaire avui?
- Fa dies que no. També fa dies que sabíem que ens donarien el premi. El jurat va passar per Olot el mes de novembre. En aquells moments, que el jurat visités la nostra obra ja era un premi. Com moltes vegades estic dient aquests dies, el premi Pritzker és d’aquells somnis que no t’atreveixes ni a somiar. Saps que existeix, per descomptat, i saps el valor que té perquè la gent que ha estat premiada són persones que admirem, són mestres de l’arquitectura.
- Han treballat aquest matí?
- He mirat alguna cosa dels projectes que estem fent. Però bàsicament ha estat atendre tots els mitjans. Crec que també ho tenim molt clar: és una ocasió per fer entendre a la gent que l’arquitectura és important per la vida de les persones. Des de que ens aixequem fins que anem a dormir estem en un espai arquitectònic.
- Hi ha una frase que diu: “vigila amb el que somies perquè a vegades es pot acabar fent realitat”. No sé si vosaltres havíeu somiat mai amb el Pritzker?
- No. Al llarg de tots aquests anys hem anat posant uns objectius que amb tot l’esforç els hem anat aconseguint i se’ns ha valorat. Hem estat membres honorífics de l’acadèmia dels Estats Units, de França, de Londres, hem guanyat premis... però el Pritzker ho supera tot, és “el premi”. Amb ell el currículum ja no té importància.
- Feia un mes i mig que sabien que havíeu guanyat però no ho podien dir. Com s'ho han fet?
- Una notícia d’aquest nivell l’has de digerir i ens ha servit per tenir-ho dins nostre i només ho hem compartit amb la parella i els fills. Hem estat preparats. Fins i tot la tarda abans d’anunciar-se el Pritzker ens va trucar en Tom Pritzker, fill de la família que va instaurar el premi, i ens va desitjar que aquest guardó només ens aportés coses positives. Sabien el ressò mediàtic que tindria la notícia, però tenien molt clar que tiraven persones preparades per tenir aquesta responsabilitat.
- S’ha d’estar preparat per rebre un premi així?
- Sí, cal estar-ho en el sentit de donar-te aquesta responsabilitat. Ara ens sentim que representem uns arquitectes i una manera de fer. Com a representant ens exigeix estar a l’alçada. També tenim clar que representem una arquitectura catalana i espanyola que durant dècades ha estat present en tot el panorama arquitectònic mundial.
- El fet de no poder dir res, va cremar per dins?
- Les primeres quatre setmanes és una sensació molt agradable tenir la notícia dins teu, la gaudeixes molt intensament. Després, però, tens molta necessitat de dir-ho. A mesura que anava arribant el moment, desitjava i necessitava donar la notícia a les persones que treballen amb nosaltres. Al principi és molt maco, però al final és un dolor. Durant les últimes setmanes hi ha hagut una comunicació diària amb els Estats Units per preparar la plataforma de comunicació del premi. Tenen a tot el món esperant aquesta notícia, és un engranatge. En el moment de comunicar-nos el premi van trucar a la Carme i li van dir que estigués sola en un espai, que sobretot no mostrés cap signe d’alegria, la van anar preparant abans de donar-li la notícia per telèfon. Durant les últimes setmanes la comunicació ha estat entre nosaltres i ells, mai ha passat per cap persona de la nostra oficina.
- Això és una confiança molt grossa cap a vosaltres.
- Molt. Per això una de les preguntes que ens van fer era si estàvem disposats a complir les regles del Pritzker. No dir res era una condició.
- S’imaginava que, un cop es fes públic, tot aniria com ha anat?
- Ens avisaven molt des dels Estats Units que sobretot seria una allau de mitjans. Jo no m’ho acabava de creure. Ens deien que tenien 2.400 periodistes preparats per llançar la notícia a tot el món al mateix moment. Fa una setmana ens va entrevistar el New York Times per tenir l’entrevista preparada. És un gran engranatge.
Des del 2008 l'estudi d'RCR està ubicat en una antiga foneria. Foto: Martí Albesa
- S’ho havia imaginat mai que el guanyarien?
- Mai. Nosaltres hem fet el nostre camí, seguint molt una manera de ser i entendre la vida i no fent cas de com es mou l’exterior. Sempre hem intentat cuidar nosaltres un camí, no que unes maneres de fer et condicionin una manera d’actuar.
- Rafel Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. Com defineix el seu equip? Què aporta cadascú?
- Hi va haver un crític d’arquitectura que va dir que érem com un trio de jazz. Això explica molt bé com ens sentim.
- En cap moment hi ha un solista a la banda de jazz dels RCR?
- No. Per descomptat hi ha moments del projecte que un de nosaltres agafa la batuta per fer que les coses vagin amb més direcció. Però sempre hi ha aquesta suma de tres.
- Quin és el vostre dia a dia? Com s'organitzen per treballar?
- Tots els matins de la setmana estem junts. És una norma que ens hem imposat i la manera d’intentar tenir aquest sentiment d’equip i de creativitat compartida. Nosaltres compartim un mateix espai i una mateixa taula.
- Com a totes les famílies hi deu haver desavinences.
- Nosaltres sempre ho diem, mai ens hem enfadat, no hem tingut cap mena de discussió perquè tot ho parlem. Intentem ser una “parella ben avinguda”. Mira que som tres persones diferents amb caràcters forts tots tres i, en canvi, al tenir un objectiu comú no tenim cap tipus de problema, també perquè no hi ha cap tipus de personalisme. Cap de nosaltres ha tingut mai aquell sentiment de sentir-se amb un ego que provoqui que hi hagi situacions que no funcionin.
- 30 anys. Què us diuen?
- Són 30 anys que sempre que ens pregunten quin és la vostra obra preferida, nosaltres diem que el que preferim, i és el nostre orgull, és haver fet aquesta creativitat compartida. Aquesta és la força d’RCR, no és cap edifici.
- Defineixen les vostres obres com una manera d’emocionar a l’espectador. Com volen aconseguir fer emocionar?
- Emocionar vol dir fer sentir a les persones. A nosaltres ens agrada fer entendre que estem fent atmosferes que et facin pensar o recordar sentiments: recordar una llum quan havies estat en una situació, recordar quan vas entrar a un espai o fer sentir aspectes propis de la natura, que és la font d’on nosaltres reflexionem. Creiem que aquest és el camí per emocionar.
- La natura és un dels motius del perquè estan a Olot?
- Sí. Segurament no podríem estar a segons quin lloc perquè la natura és la nostra font d’inspiració. Ens agrada estar envoltats d’una fageda, d’unes feixes, d’un entorn volcànic, de cases de pagès... aquesta és la nostra font d’inspiració. La nostra arquitectura surt de tots aquests elements que ens envolten.
- Una inspiració que surt des de la Garrotxa cap al món.
- Aquest és un dels aspectes que el jurat ha valorat, el fet d’estar a un lloc com Olot i des d’allò local, des d’aquestes arrels, puguis donar missatges a nivell universal.
- Vagin on vagin a projectar un edifici, les seves obres sempre tindran un tros de Garrotxa?
- Sí, sempre. Perquè quan dic que els nostres conceptes surten de la Garrotxa has de pensar que dins meu sempre tinc una fageda que per mi és un món profund, un món sense límits... Un altre concepte, per exemple, amb el que ens agrada treballar és l’”atemproal”. O sigui, no volem que la nostra obra sigui d’un moment. Pots anar a un Restaurant Les Cols que farà 15 anys que estarà en funcionament i no li ha passat el temps perquè en el seu moment ja no va ser del seu temps. No ens agrada que les peces siguin del seu temps sinó que tinguin una altra dimensió.
- D’aquí ve la utilització de materials que noten el pas del temps?
- Claríssim. Els materials que utilitzem han de ser essencials com l’acer o la pedra, que no siguin fruit d’una prefabricació
- El fet d’utilitzar aquests materials que es degraden pot provocar que l’obra deixi de ser tan funcional com era des de la seva construcció?
- Nosaltres entenem que l’arquitectura ha de complir la seva part funcional però també espiritual.
- En aquest sentit, a vegades no s'han sentit prou valorats aquí a la Garrotxa?
- Hem tingut el sentiment que a la gent més propera li costa més entendre la nostra manera. Però hem intentat explicar i fer entendre que hi ha altres maneres d’entendre l’arquitectura. A partir d’aquí, nosaltres hem anat fent el nostre camí, però si que és veritat que a vegades hem notat que des de fora se’ns valorava més que des d'aquí. Però he arribat a la conclusió que passa a tot arreu. Hi ha una frase que diu que “nadie es profeta en su tierra”.
- Algunes opinions han volgut remarcar aquelles obres que no han estat funcionals per sobre de les que us han portat fins on sou?
- Per descomptat nosaltres no som uns arquitectes que en cap moment volem agradar a tothom, fem un tipus d’arquitectura que és la que és la que neix de la nostra manera de concebre-la.
- Una de les obres que em referia abans és la del centre cívic de Riudaura, ha estat un allau de crítiques pel fet que no es va inaugurar i ara mateix està en desús. Què en pensen?
- El centre cívic de Riudaura va estar utilitzat políticament. Va ser un edifici utilitzat per l’equip polític opositor per intentar entrar a l’alcaldia, i ho van aconseguir. Es va donar la casualitat que el mes següent d’acabar l’obra va pujar el poder el grup polític que hi estava en contra. Immediatament el que van fer va ser tancar-lo. A partir d’aquí, un edifici tancat i sense cuidar, ha acabat per estar abandonat fa més de 15 anys. Nosaltres creiem que no hi ha dret, perquè va ser un edifici pagat amb diner públic i que ningú pot utilitzar-lo d’aquesta manera. S’hauria de denunciar als que van tancar l’edifici perquè no tenien cap autoritat de fer-ho amb un equipament que havia estat pagat amb diner públic.
- Es veurien capaços de lluitar per tornar a obrir aquest equipament?
- Claríssim, estem fent-ho. L’equip de govern actual, diferent al que hi havia abans, ens han vingut a buscar i ens han demanat que els ajudem a tornar obrir el centre cívic. Ara ens toca recuperar tota la normativa que en el seu moment s’havia complert i que ha quedat desfasada per tot el temps que no ha estat obert. Amb l’Ajuntament que ho té clar, amb ajuda de SIGMA i totes les institucions tornarem a obrir el centre de Riudaura, estem anant pel bon camí.
- ...
- Tampoc cal anar a Riudaura. Ens podem quedar a Olot mateix amb l’estadi d’atletisme. Hi va haver en el seu moment un grup polític de la ciutat que va decidir fer un pla especial de la zona Tossols-Basil. Vam posar sobre la taula i es va aprovar per tots els partits polítics aquest espai fos el gran parc esportiu de la ciutat. Quan nosaltres vam fer aquest projecte, aquesta zona era on havia d’anar una piscina municipal i tots els equipaments esportius públics de la ciutat. Només es va fer una pista d’atletisme i un pavelló de bany. Després, va pujar un altre partit polític, en aquell moment els socialistes, i se'ls hi va ocórrer fer un “nyap” de piscina municipal “entofunyada” en un espai que mai podrà ser un equipament de ciutat. És fotut. Al Firalet també passa el mateix, es decideix fa anys fer un concurs per el Torín, el Firalet i el Firal. Hi ha un jurat que decideix concedir el projecte a la nostra proposta, que era una idea global dels tres espais. Però el primer “nyap” va ser fer una intervenció en el Torín que moltes vegades s’ha atribuït a nosaltres i l’única cosa que hem fet en aquest espai ha estat una idea que es va agafar de nosaltres d’incloure un edifici a dins, però al final ha estat el que ha estat. Sí que se’ns va donar a nosaltres el projecte del Firalet i també havíem fet el projecte bàsic del Firal amb espera de fer el projecte executiu. Però també per temes polítics decideixen que no ens donen l’execució del Firal, o sigui que la unitat de Firalet i Firal no serà possible per temes polítics.
- La política ha destrossat, doncs, la vostra arquitectura?
- Sí. Ha destrossat un centre cívic, un pla especial Tossols-Basil i l’oportunitat de tenir un espai volcànic-urbà a la ciutat d’Olot amb Firalet, Firal i Torín.
Rafael Aranda al seu Laboratori Barberí. Foto: Martí Albesa
- No es pot creure en la política?
- D’aquí una setmana inaugurarem una peça molt maca que és una mediateca a la ciutat de Gant. És l’edifici més gran que hem fet fins ara, 20.000 metres quadrats, i és una peça que està dins la ciutat dialogant amb tota una història i un paisatge urbà; estan orgullosos d’aquesta peça. Imagina’t on ens trobem: hem d’anar a fora, a no sé quants quilòmetres, per poder donar ànima i, en canvi, en una ciutat com Olot no ens deixen fer-ho. No hem tingut l’oportunitat de fer res aquí.
- Tornem a la pregunta d’abans: no se senten valorats des d’aquí?
- Ni ens en sentim, ni no ens en sentim. La qüestió és que ens sap greu i ens agradaria. Cada vegada que ha pujat un nou grup polític a governar la ciutat, ens hem presentat per ajudar, no perquè ens donessin cap encàrrec, simplement per oferir qualsevol dubte o assessorament sense cobrar, o sigui, per dir que som aquí. Des del Parc de la Zona Volcànica se’ns ha valorat sempre, ens han volgut al costat del director o direcció que sigui. Qualsevol intervenció que s’ha fet en el parc natural ens els últims 25 anys, nosaltres hem dit la nostra i se’ns ha volgut com assessors. Imagina’t quina diferència.
- Com celebraran el Pritzker?
- El dimecres vam voler que fos una festa amb música electrònica i pantalla gegant. Ens quedem amb això i amb compartir-ho amb tota la gent de l’oficina. Sense la gent que en el seu moment ha confiat amb nosaltres, no estaríem on estem. No es tracta que quan l’obra està feta et diguin si els hi agrada molt o no, això no va així. Quan t’han de donar la confiança, precisament, és quan sense estar fet, només explicant el que tu estàs somiant, et diguin: endavant. En aquest moment és on hi ha valor, quan encara estàs en el món d’allò desconegut algú tingui la confiança i la complicitat per dir endavant anem per aquest camí.
- Amb què es queda del que has viscut aquestes últimes 24 hores?
- Personalment, m’agrada entendre que el nostre camí pot arribar a fer somiar molta gent jove. M’agrada tenir aquest paper de dir: mireu, és possible anar fins al lloc on heu viscut amb la vostra família, tenir una família i fer coses. La Carme és la primera dona amb fills que té un Pritzker. M’agrada que amb el nostre exemple donem trempera a la gent jove.