Obituari

La reina que ha tingut 15 primers ministres

Des de Winston Churchill a la recentment nomenada Lizz Truss, la història del Regne Unit des del 1952 s'explica a partir de la vida de la monarca

Elisabet II, reina d'Anglaterra durant 70 anys. | Wikimedia Commons
per Pep Martí, Barcelona, Catalunya | 8 de setembre de 2022 a les 19:34 |
El 6 de febrer passat, Elisabet II, morta avui al seu castell de Balmoral, va complir 70 anys de regnat, des que va succeir el seu pare, Jordi VI, el 1952. Des d’aleshores, ella ha regnat sobre tots els esdeveniments que s’han produït al Regne Unit. Va veure, en vigílies del seu accés al tron, la fi de tot un imperi, ha assistit als canvis que han transformat la societat britànica, el creixement després de la primera postguerra, l’establiment de l’estat del benestar i el seu desmantellament en els anys de Margaret Thatcher, el fenomen de The Beatles, la guerra a Irlanda i la pau negociada entre les parts en conflicte, l’abolició de la pena de mort, dos referèndums sobre la Unió Europea, un per entrar i l'altre per al Brexit, i un referèndum d’autodeterminació a Escòcia.    

La reina ha mort pocs dies després de rebre a la nova primera ministra, Liz Truss. Hi ha una escena de la pel·lícula The queen, una magnífica manera d’entendre la personalitat de la reina britànica, que és memorable. Després de la mort en accident de Lady Di, la manca de reflexos de la monarquia –la seva fredor, la incapacitat de mostrar sentiments en els primers dies- va obrir una crisi entre la institució i la societat, impactada per la mort de la princesa de Gal·les. Tony Blair era aleshores primer ministre i va pressionar la reina perquè fes algun gest per mostrar dolor. En una conversa telefònica, la reina va etzibar a Blair: “Senyor Blair, vostè és el primer ministre, però jo sóc la cap de l’Estat, i vostè és el meu desè primer ministre”.



El 21 d’abril passat, Isabel II va complir 96 anys. Si algú creia que la celebració dels seus 80 anys, el 2006, podia tenir un sentit de comiat, anava ben errat. Si el 2002 el Regne Unit va commemorar els cinquanta anys de regnat, el 2012 se'n van celebrar els seixanta. Uns mesos abans havia superat la marca de la reina Victòria, que va ser-ho durant 63 anys!


Churchill, el primer

 
Elisabet II va arribar al tron el 1952, quan un càncer de pulmó es va endur el seu pare, Jordi VI. Era primer ministre Winston Churchill, el vencedor de la batalla d’Anglaterra en la Segona Guerra Mundial, qui després de perdre les eleccions del 1945, va recuperar el poder el 1951. Quan Elisabet és coronada, ja no regna sobre l’antic imperi, que havia començat la seva descolonització, però és la cap de la Commonwealth, que reuneix les nacions noves que havien estat sotmeses. D’alguns d’aquests països, resta simbòlicament com a cap de l’Estat, i per això Isabel ha estat també reina de setze estats, entre ells el Canadà, Nova Zelanda i Austràlia.


Churchill, molt envellit, va retirar-se el 1954, després de dir que l’any 2000 només quedarien cinc monarquies al món, les quatre del joc de cartes i la britànica. Van venir després altres primers ministres conservadors, com Anthony Eden, a qui es va emportar políticament el 1957 el fracàs de l’operació militar franco-britànica a Suez, que potser va certificar la fi de la Gran Bretanya com a gran potència mundial.

Elisabet II es va fer forta mentre els seus premier passaven, com Harold Macmillan i Alex Douglas-Home, tories de la vella escola patrícia, víctimes del desgast d’una llarga etapa de govern. Els laboristes van recuperar el poder amb Harold Wilson (1964-70), uns anys en què la forca fou suprimida enmig dels sons de The Beatles i la partida d’educació va superar la del ministeri de Defensa. Diuen que va ser amb Wilson amb qui va mantenir una relació més propera. Edward Heath (1970-74) fou el darrer primer ministre conservador de la vella escola, pactista i aristocratitzant. La conflictivitat laboral de finals dels setanta, amb el laborista James Callaghan (1976-79), va preparar el terreny a lady Margaret Thatcher (1979-90).

Distàncies amb Thatcher


La reina sempre ha mantingut una relació correcta i alhora distant amb els seus primers ministres, amb poques excepcions. Amb Thatcher, però, es van evidenciar més tensions, sobretot durant la "guerra" amb el sindicat de miners. La família reial ha estat considerada sempre pels coneixedors de Buckingham com a conservadora (quina altra cosa pot ser una família reial?), però ha tingut molta cura d’implicar-se en política. Però el radicalisme reaccionari de Thatcher va generar friccions. És més que probable que Elisabet II es trobés més còmoda amb primers ministres més tradicionals i amants dels grans consensos socials de la postguerra.

Sembla que tampoc va aplaudir la guerra de les Malvines, però d’això se'n sap poc. A Buckingam no li agradava l’estil de la líder conservadora, a qui a vegades li costava entendre qui era allí la primera dama. El successor de Thatcher, John Major, va ser, al capdavall, un cert retorn tradicional, i bastant llarg (1990-97), fins que van tornar els laboristes, que havien patit tants canvis com el país, girat molt a la dreta després de la petjada del thatcherisme.

Tony Blair va governar deu anys amb la seva Tercera Via, versió suau dels governs tories, amic de George Bush i enfangat amb la guerra de l’Iraq. El 2007 el va succeir Gordon Brown, rival seu dins del laborisme. El conservador David Cameron va ser el dotzè primer ministre del seu regnat. I hagués estat l’últim, si no s’hagués embolicat amb el referèndum del Brexit. Però la victòria de la sortida de la UE va trasbalsar la política britànica –i l’europea- i es va emportar el dirigent conservador, substituït per Theresa May. La premsa va especular en el seu moment amb una possible desavinença entre la reina i May entorn el Brexit. La cap de l’Estat li hauria preguntat a la primera ministra per la gestió de la sortida de la UE, i May no hauria estat molt concreta. Però no se'n sap més del que pensava la reina sobre el Brexit. 


El penúltim episodi del seu regnat ha estat l'etapa de Boris Johnson, un primer ministre molt diferent a tots els altres i un fort contrapunt a l'estil fixat des de Buckingham. Conservador, però no pas un polític de la vella escola, Johnson va ser la versió britànica de la dreta populista, una combinació d'histrionisme, pocs escrúpols i talent innegable que per força deu haver sorprès una reina acostumada a ballar tot tipus de situacions.  

La llarga espera de Carles


Elisabet II va superar la marca de la reina Victòria, que va regnar entre 1837 i 1901. L’hereu, el príncep Carles, regnarà finalment. Nascut el 1948, ja té 73 anys. És impossible no fer la comparació amb el fill de la reina Victòria, que resistia mentre ell, Eduard, es feia gran. Va arribar al tron finalment el 1901, als seixanta anys. La seva irritació era tan gran que diuen que al conèixer la mort de la seva mare, va preguntar perquè estaven les banderes baixades. “Perquè la reina ha mort, majestat”. “Però el rei viu”, va contestar.

Carles haurà d’aprendre ràpid a ser rei. No ha estat precisament un hereu discret. La crisi matrimonial amb Diana va ferir greument el prestigi de la monarquia i la mort en accident de lady Di va fer perdre molta popularitat a la família reial. En diverses ocasions, Carles ha volgut dir la seva sobre temes d’actualitat, com quan va intervenir en els debats sobre l’arquitectura moderna, o quan va mostrar-se a favor de la cacera de la guineu fins pocs dies abans que fos prohibida. Ara haurà de callar més.

Elisabet II va consolidar la seva popularitat amb una barreja de silencis i habilitat per evitar desgastar-se en política. El seu silenci ha estat subratllat sempre com una qualitat de difícil gestió. Però en la seva popularitat intacta hi ha un intangible, que és la dignitat amb què ha sabut encarnar la corona. És allò que no ha de ser fàcil d’aprendre, però que pot fer emmudir fins i tot a un primer ministre com Blair.

Després de la mort del seu marit, el duc d'Edimburg, la reina va començar a morir. Molts al Regne Unit consideraven que Johnson seria el seu darrer primer ministre. Però Elisabet II ha tornat a desmentir els pronòstics i Liz Truss ha estat la seva quinzena premier. Potser per recordar a tothom que la política demagògica i sense escrúpols, sempre efímera, no havien de dir la darrera paraula. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació