Immigració

«Sí, també hi ha migrants que ens delim per poder demostrar la nostra vàlua professional»

Llicenciada en Relacions Internacionals i amb un màster en Dret Contenciós sota el braç, la Siham Arraj va arribar a Manresa l'any 2016 amb la voluntat de satisfer i fer créixer les seves ambicions laborals, tot i que sabia que el camí per aconseguir-ho seria (de fet encara ho està sent) rocós i costerut

per Aina Font Torra , Manresa, 16 d'abril de 2021 a les 16:42 |
Siham Arraj té 40 anys i va néixer a Oujda, al Marroc | AFT
Se li intueix una expressió somrient i una actitud afable, malgrat la presència de la incondicional mascareta. La Siham Arraj està asseguda en una cadira fullejant un diari antic, i quan em veu arribar de seguida em saluda, desimbolta, amb un català perfectament entenedor. Hem quedat a la seu de Càritas Manresa, una de les entitats de la ciutat "que més m'ha ajudat des que soc aquí", assegura la protagonista d'aquesta entrevista.

Arraj, a banda de compartir la seva història de vida, també vol donar veu a totes aquelles persones migrades que, com ella, han marxat del Marroc per prosperar laboralment i satisfer les seves inquietuds professionals, sovint molt limitades al seu país d'origen. Com el que ens passa amb els i les joves d'aquí, vaja, que decideixen marxar a l'estranger perquè les perspectives laborals són molt més esperançadores. La diferència, però, és que nosaltres som europeus i tenim certa llibertat per treballar i viure -de manera legal- en altres països, mentre que per a la gent que ve de l'Àfrica (i en el cas que ens ocupa, concretament del Marroc), han de passar anys fins que no aconsegueixen (si és que ho acaben podent fer) regularitzar la seva situació administrativa. 


La Siham té 40 anys i en fa quatre i mig que va arribar a Manresa. Sola, deixant la família i els amics: "no m'hauria imaginat mai que ho acabaria fent", confessa. Però "a la vida, a vegades, has de prendre decisions per sentir que avances cap on vols arribar", sentencia. En el seu cas, aquest destí desitjat estava molt relacionat amb la seva passió per aprendre, millorar i prosperar professionalment. La seva llicenciatura en Relacions Internacionals i el màster en Dret Contenciós que tenia li havien fet aconseguir una plaça per formar part de la plantilla de l'oficina que TLScontact té a Oujda, la ciutat natal d'Arraj. "És una empresa que treballa amb tots els governs del món per proporcionar visats i servei consular a viatgers i ciutadans", explana. Allà, diu, "vaig estar-m'hi cinc anys, gestionant paperassa i atenent trucades d'àmbit internacional".

Però va arribar un dia que aquella sensació d'estancament que feia temps que sentia però que intentava ometre, se li va fer tan present que no la va poder obviar més: "al Marroc és igual que siguis o no ambiciós laboralment que no aconseguiràs mai evolucionar", lamenta. "Jo, professionalment parlant soc una persona forta, treballadora, ambiciosa, que vull prosperar; i en aquella feina em sentia petita, desvalorada, desmotivada...". I és en aquest moment de la història "quan decideixo marxar del país".


- Però podria haver deixat la feina i llestos, no?

- Al Marroc, buscar feina és una odissea.

- Em sembla que a tot arreu...

- Sí, ja ho sé! Però és que necessitava marxar del meu país! Estava desmotivada i
preocupada pel meu futur, i necessitava agafar aire. Per això vaig venir cap aquí a Manresa.

- Ah! Ja coneixia Manresa?

- Sí. Tenia una amiga que hi vivia.
 

Siham Arraj va marxar del Marroc per realitzar-se professionalment Foto: AFT


- Tenia clar què seria el que faria, quan arribés?

- Primer de tot, empadronar-me a la ciutat, a casa d'aquesta amiga. Després, buscar feina. Però és clar, sense papers i sense parlar gens l'idioma, va ser complicat.

- Ho va acabar aconseguint?

- Sí, però perquè vaig decidir ampliar el meu radi de recerca laboral fins a França.

- Caram!

- El francès el domino perfectament, i tinc diversos amics que viuen allà. Quan ells em feien arribar alguna oferta de feina (sense contracte i cobrant en negre, és clar!) jo l'agafava i me n'hi anava fins que ja no em necessitaven. Això sí: cada cert temps tornava a Manresa, perquè és on hi tinc el padró.

- I no hagués estat més còmode quedar-se a viure a França directament?

- No! No té res a veure la gent de França amb la gent de Catalunya i Espanya.

- En quin sentit?

- Aquí hi ha molta més humanitat; la gent no et mira per sobre l'espatlla com fan els francesos. França és molt dura amb la gent migrada; el racisme hi és molt present. Tinc amigues marroquines que han patit molt, allà. En canvi, els catalans ens accepteu, als que venim de fora: teniu una mentalitat més oberta, més hospitalària...

- Però que no està exempta de conductes racistes, tampoc...

- Sí, ja ho sé. Però no és comparable amb França, de debò.

- Tenint en compte que té una carrera, un màster i que quan va arribar parlava tres idiomes (ara ja en són cinc, amb el català i el castellà), creia que seria més fàcil trobar feina?

- Jo tenia molt clar que sense papers, res seria fàcil. Per tant, el que vaig fer un cop instal·lada a Manresa va ser buscar llocs on formar-me, on aprendre català i castellà; llocs que m'ajudessin a integrar-me a la ciutat i a la societat... I sí, en vaig trobar, però la sorpresa va ser que, en alguns, un requisit per apuntar-m'hi era que havia de tenir papers.

- Ostres!

- En certa manera ho puc arribar a entendre, perquè la majoria de persones migrades que volen fer formació acudeixen al Centre de Formació d'Adults, al Consorci per a la Normalització Lingüística o a entitats socials com Càritas o la Creu Roja, que ofereixen formació es tinguin o no papers. Però, què passa amb la gent que volem seguir progressant encara més i que volem posar en pràctica els coneixements apresos?

- Són una minoria i potser ni els contemplen...

- Doncs existim! I sí, d'acord, moltes de les persones que venen del Marroc no tenen estudis i es traslladen aquí per una necessitat purament econòmica. Però també hi ha persones formades i amb nivell, com jo, que decidim emigrar per progressar, per donar ales al nostre talent, i que ens delim perquè algú ens ofereixi l'oportunitat de poder demostrar la nostra vàlua professional!

- Hi ha alguna cosa que estigui a les seves mans que l'ajudaria a materialitzar aquest desig?

- Tramitar l'homologació del meu títol de batxillerat, que és el que estic fent ara mateix.

- I això què li permet, si igualment no té la situació administrativa regularitzada?

- Poder fer algun cicle formatiu o algun altre batxillerat, per exemple. Pel que tinc entès, també podria, a través d'un examen com la selectivitat, accedir a fer una carrera universitària.

- Ho farà?

- Estic pensant d'apuntar-me a fer el cicle formatiu de grau superior d'Integració Social, a l'Institut Guillem Catà. 

- Vostè no té fills/es, oi?

- No. Si en tingués no sé pas com m'ho faria, per pagar els meus estudis i els de la canalla; treballar; estudiar, i estar per la casa!

- Per això li he preguntat, perquè hi ha situacions en què, per moltes ganes que es tingui d'estudiar, el temps i els diners no dónen per més...

- Sense anar més lluny, tinc una veïna a qui li passa, que no pot estudiar per falta de temps i de recursos.

- I les prioritats són les que són, és clar...

- Sí, però també penso que es podrien fer més coses. Aquesta veïna meva, per exemple, vol fer ESO. Si se li oferís un servei de guarderia pel seu fill petit mentre estigués a classe, ella podria estudiar. Però aquesta facilitat no hi és. Hem de pensar que moltes persones migrades no tenen xarxa, aquí: no poden deixar els infants amb els avis, per exemple. I això no vol dir que les persones sense fills no tinguem problemes: jo mateixa m'he vist obligada a anar-me'n a viure en un pis ocupat...

- Ah sí?

- Sí. Arran de la pandèmia em vaig quedar sense feina i vaig haver de deixar el pis on vivia, del qual en pagava el lloguer religiosament. Tampoc puc buscar feina a França pel tema del confinament, i l'únic que em va quedar va ser l'opció d'ocupar. Mai m'hauria pensat que ho hauria de fer!

- Va acudir a la PAHC?

- No. Me'l va aconseguir una xarxa d'aquestes que ocupen pisos il·legalment i després els relloguen. En el meu cas em van fer pagar dos mil euros (tots els estalvis que tenia!) i em van donar les claus per anar-hi a viure indefinidament. I no et pensis pas que m'agrada, eh, viure així...

- Ja m'ho imagino, ja...

- Però és que si no tinc un sostre on viure acabaré perdent la salut; si perdo la salut perdré la feina; si perdo la feina em quedaré sense menjar, etcètera, etcètera.

- És un peix que es mossega la cua.

- Exacte! I si jo he vingut fins aquí no és per acabar al carrer; al contrari, he vingut per realitzar-me a nivell formatiu i laboral. I seguiré fent tot el que estigui a les meves mans per aconseguir-ho. Si alguna cosa he après al llarg de la meva vida és que si vols una cosa amb totes les teves forces, no has de parar mai de lluitar per aconseguir-la.

 

Participació