Carles Claret: «Totes les pulsions artístiques, amb l'al·licient de la calma i el temps deturat, rellueixen»

El periodista manresà, molt manresà, Carles Claret ha escrit el seu primer llibre Feliç confinament (L'Albí), que va veure la llum la setmana passada i que aquest dijous serà presentat a les 7 del vespre a l'Espai Òmnium.

Claret conjuga la seva esmolada ploma, les seves reflexions, el seu manresanisme i el seu particular humor en un llibre que ha estat prologat per Xavier Grasset i que es troba abraçat per una portada il·lustrada per Maria Picassó.

A més de l'autor, a l'acte hi intervindran l'escriptor Agustí Franch, que va fer l'epíleg del llibre, el també escriptor Jordi Estrada i l'editor Jaume Huch.

- A Feliç confinament no has deixat de banda la teva manera de ser irònica i mordaç. Fins i tot en la il·lustració de portada se't veu la rialla sota la mascareta, però has viscut la cruesa de la pandèmia amb pèrdues familiars. Com has conjugat les dues cares de la Covid?

- Hi ha moments a la vida en què tenim sentiments ambivalents. D'una banda, ens envaeix la tristor per una mala ratxa o la pèrdua de persones estimades. Però, per altra banda, els projectes i les il·lusions es fan realitat, i ens sentim orgullosos, feliços, recompensats. Feliç confinament ja deixa marcada la petja de la mort de la iaia Ermínia i, en les darreres pàgines, torna al present, passada l'etapa de reclusió, per reflectir uns fets que recentment m'han colpit. Per necessitat emocional i moral, deixo el sarcasme i l'humor a banda per, com en altres capítols, mantenir la memòria de la família ben viva, recordar les persones en plenitud i sentir-me cofoi de ser-ne hereu... Del sentit de l'humor, especialment. La caricatura de coberta, per cert, és de la Maria Picassó, un privilegi de valor incalculable.

- El confinament domiciliari, el de la primera onada, sembla que hagi servit a molts literats i artistes a trobar el moment de fer allò que mai no tenien temps de fer. Va ser aquest el teu cas, amb l'escriptura del llibre?

- Som éssers socials, acostumats a viure, més o menys establement, en tribu. Però les nostres vides són un entramat de relacions socials, de converses (parlar és el que ens fa racionals i ens diferencia de la resta d'animals) i d'activitats, aficions i costums compartits. El confinament va escapçar bona part d'aquest jo social. I, amb les restriccions, encara estem limitats. Suposo que, quan disposes de més temps i, en el meu cas, això representa aprofundir una mica més en la solitud, totes les pulsions artístiques, amb l'al·licient de la calma i el temps deturat, rellueixen o, simplement, floreixen irremeiablement.

El meu llibre sorgeix de manera accidental, producte de la rutina diària, en principi autoimposada, d'escriure un post a la xarxa diàriament. Em serveix per expressar-me, com ho pot fer un poeta, un pintor, una músic o un ballarí... Quan, a sobre, al cap de pocs dies, veus com el que deixes escrit té bona acollida, es crea un cercle virtuós que acaba convertint-se en un dietari de temàtica diversa on abocar fets quotidians i opinions, comentar l'actualitat i, aprofitant que la clausura també et serveix per posar ordre a armaris i calaixos, rememorar altres etapes de la vida.     

- Qui et coneix personalment, gairebé podria reconèixer-te en el llibre encara que no estigués signat. Qui no et conegui personalment, què destacaries que hi pot trobar?

- El retrat d'una generació, la topografia sentimental d'una època, temes universals al voltant de l'ètica i la moral humana, o la descripció de realitats de dies passats que no són estricament manresanes, i més concretament del Carles Claret, sinó que són ben reconeixibles per moltes altres persones. Hi ha milers de lectors potencials que van créixer al voltant d'un negoci familiar, se senten estranyes als gimnasos, estan contentíssims amb els actuals tractes de la banca o, com jo, van aprofitar el confinament per entomar reptes als fogons, a través de les xarxes o esmolant la imaginació amb la parella i els fills sense sortir del menjador de casa. 

- El llibre està escrit en format dietari, de fet, tal com el vas anar escrivint diàriament. Hi ha algun dia en concret al qual hàgim d'anar de seguida, després d'haver comprat el llibre. Hi ha alguna reflexió que et satisfaci especialment?

- No em quedaria en cap de concret perquè depèn del que vulguis trobar-hi. Al principi del llibre hi ha un índex on cada data té un títol. Això permet consumir-lo en petites dosis o en l'ordre que vingui més de gust. Algunes persones que tenen Feliç confinament entre les mans ara mateix, em diuen que els agrada degustar-lo de mica en mica i deixar-se sorprendre perquè, certament, cada dia, cada capítol, és absolutament independent de l'altre. Personalment no tinc cap entrada al dietari preferida. Sí que sé veure que n'hi ha de més rodones que altres. Per als que vulguin riure, els recomano Adolescència inacabada o Tècnics i operaris. Als més reflexius i filosòfics: Lleialtat, Mediocritat i Educar. Per als amants del costumisme, sense dubte: Els avis i La botiga.

- Feliç confinament també fa manresanisme des del punt de vista més costumista. T'han arribat inputs dels lectors que s'hagin sentit identificats amb algunes de les repassades a la memòria que es trobin en el llibre?

- Generacionalment i per part dels amics i coneguts, moltíssimes. Ja abans de la publicació, quan els relats eren publicacions a la xarxa i podien interactuar-hi i matisar-les. De fet, algun passatge ha estat rectificat per algunes i alguns dels protagonistes que hi surten citats perquè hi havia alguna inexactitud. Els lectors que coneguin Manresa no pararan de trobar-hi un escenari del tot familiar. La resta, s'hi traslladaran sense cap problema.

M'agrada el costumisme, la narració de la crònica social i les tradicions. Em fascina com aconsegueixen retratar la quotidianitat Mercè Rodoreda i John Irving, o referents més pròxims com la Marta Rojals. Ajuden al lector a entendre els contextos i a empatitzar amb els protagonistes. Fins i tot, si algun els sembla hostil, a entendre perquè es comporta d'una determinada manera. 

- Haurem d'esperar a algun altre virus que ens obligui a tancar-nos a casa perquè escriguis un segon llibre?

- Ara mateix, no ho sé... Escriure, i fer-ho amb interès o certa voluntat narrativa o literària, no és fàcil. S'ha de tenir alguna cosa per traslladar al lector: un sentiment, un record, una opinió, uns fets, una trama... Hi ha d'haver aquesta matèria primera i, sobretot, temps per treballar-la, depurar-la i arrodonir-la perquè flueixi. Feliç confinament té, si es vol, la gràcia de l'espontaneïtat i el moment concret en què es van escriure els diferents passatges. Però, alhora, a partir de remenar calaixos, mirar enrere i observar el dia a dia, també hi afloren els meus principis, punts de vista i reflexions més consolidades.

En algun dels capítols, m'obro en canal. La combinació de tots dos vessants crec que el fa un llibre que va més enllà de l'experiència del confinament. Jo soc exigent, molt exigent. Si sorgeix un segon llibre, vull tenir temps per esporgar-lo, reescriure i fer-lo atractiu per aquell qui el vulgui llegir.