Entrevista

«Si fa un any algú m'hagués dit que acabaria publicant un llibre de poemes, l'hagués pres per boig»

Parlem amb l'artesenca Miriam Gros, autora de "El silencio acuna mi sentencia", un poemari que va escriure com a teràpia per curar ferides d'amors i desamors passats sense intenció d'ensenyar-lo a ningú

per Aina Font Torra , Manresa, 24 de setembre de 2020 a les 13:21 |
Miriam Gros, la poetessa artesenca que acaba de treure a la llum 'El silencio acuna mi sentencia' | AFT
Té 24 anys i en fa nou que treballa. "He tingut mil feines diferents", assegura. Mentre feia l'ESO a l'institut d'Artés, la van agafar de tres gimnasos diferents perquè oferís classes dirigides de hip-hop. En aquell moment, explica, "estudiar era secundari, per a mi; per què ho havia de fer si tenia una feina que m'agradava i que, a sobre, em feia guanyar diners?". La Miriam Gros recorda aquells anys com si pertanyessin a una altra època. El seu passat -complicat i, en ocasions, feixuc- l'ha portat a viure tan intensament que sembla que un any dels seus, equivalguin a quatre de la resta de mortals.

Tenia 19 anys quan va acabar l'institut (havia repetit 2n d'ESO), i durant un temps va combinar la seva activitat formativa ("vaig fer dos cursos d'auxiliar de veterinària i un de perruqueria canina", assenyala) amb la laboral, treballant, en un primer moment, de perruquera de gossos i, pocs mesos després, en una fàbrica. "El que volia llavors era guanyar diners, perquè feia poc que havíem anat a viure junts amb la meva parella d'aleshores, i necessitàvem pagar totes les despeses", argumenta.


Ser independent econòmicament per poder ser independent com a ésser individual. Aquell era el seu modus vivendi. I aquesta ha estat la seva dinàmica vital fins fa encara no mig any. Què li ha fet canviar l'ordre de prioritats? Principalment, escriure El silencio acuna mi sentencia, el seu primer poemari, que presentarà el dissabte 10 d'octubre, a les sis de la tarda, al bar Torrent de Manresa (Baixada dels Drets, 3). "Si fa un any algú m'hagués dit que m'estaria passant tot el que m'està passant, l'hagués pres per boig", somriu.

- Fa molt temps que escrius poesia?


- Deu fer uns dos anys, tot i que des que soc petita que tinc un diari personal on hi escric tot el que em passa.

- Què et fa entrar en el món dels versos?

- Quan ho vam deixar estar amb la meva parella, a finals del 2017, vaig passar-ho molt malament. Em sentia trencada i profundament trista. Un bon dia, una amiga em va deixar un llibre d'Elvira Sastre i em va dir que me'l llegís, que m'agradaria. Aquella poetessa em va curar.

- De debò?

- Sí! Llegir els seus versos em va ajudar moltíssim a curar les ferides que tenia. Em sentia molt identificada amb tot el que deia. Arran d'ella, vaig topar amb altres poetes que també em van al·lucinar. Mai abans havia tingut la sensació d'entrar dins d'un llibre com ho vaig fer quan vaig descobrir la poesia. Sentia, fins i tot, que formava part dels versos. Aquella mena d'amor a primera vista va fer que jo també comencés a escriure amb aquest gènere literari.

- Què escrivies?

- Tot el que tenia a dins. Abans he dit que des de petita tenia un diari on escrivia com em sentia i el que em passava. Doncs feia el mateix.

- És com una teràpia...

- Completament. No sé què faria si no pogués escriure. Posar paraules a tot el que em passa m'ha salvat la vida. Jo sempre havia estat una persona que no explicava mai gaire els meus problemes. Amb els amics i amigues sempre intentava estar contenta, i pel que fa a la família, prou complicat era tot com perquè jo sortís amb les meves merdes. Només em podia refugiar en l'escriptura, i sort n'he tingut.

- Parles amb passat; ara ets diferent?

- Ara tinc més autoestima i no em fa vergonya dir que vaig al psicòleg, tot i que l'escriptura segueix sent la meva gran aliada a l'hora d'escopir sentiments.

- Què t'ha fet guanyar autoestima?

- Veure que soc capaç d'arribar on vulgui.

- On has arribat?

- Encara em queden molts somnis per fer realitat, però el primer va ser veure els meus poemes publicats.

- Com va anar això? No havíem quedat que el que escrivies era personal i intransferible?

- Sí! Però a finals de l'any passat, i després d'una conversa amb un gran amic, vaig decidir ensenyar-li un parell de poemes que tenia escrits. Va al·lucinar. Em va dir que eren molt bons i que creia que els havia de publicar. Jo, en un primer moment, no me'l vaig creure, perquè tenint en compte el meu nivell d'amor propi, no concebia que una cosa que havia fet jo pogués agradar. Poc després vaig ensenyar els versos a uns quants amics més, i em van dir el mateix.

- I t'ho vas començar a creure.

- La veritat és que sí. I allò va fer que comencés a escriure més seriosament, pensant que potser, algun dia, algú més ho llegiria.

- Com arriben les teves creacions literàries en el món editorial?

- Un dels mil llocs on he treballat és el bar Torrent de Manresa. La Tània, l'encarregada del local (i una gran amiga), va proposar-me de contactar amb l'Antoni Daura, de Parcir Edicions Selectes, i així ho vaig fer. A finals de juliol li vaig enviar un correu electrònic amb tot el que tenia escrit i al cap de dos dies em va respondre dient que li havia agradat molt i que estava disposat a publicar-m'ho.

- Quina gran notícia, no?

- Buf! No m'ho creia! Em vaig posar a plorar com una desesperada. Que una persona com l'Antoni Daura em digués que la meva poesia era bona, em va fer canviar la concepció que tenia de mi mateixa.

- Has dit que el correu li vas enviar a finals de juliol. Ara estem a finals de setembre i el llibre ja ha sortit a la venda. Que ràpid que ha anat tot, no?

- Molt ràpid, molt! S'ha de dir que com que des del mes de novembre ja m'havia posat a escriure més seriosament, els poemes estaven força treballats i ja tenia seleccionades totes les il·lustracions que volia que els acompanyessin; unes il·lustracions que ha fet el Sergio Quesada, un molt bon amic amb un gran talent.

- El poemari, El silencio acuna mi sentencia, parla, sobretot, d'amor...

- Més que d'amor, parla de desamor. I sí, és l'única temàtica que s'hi troba. Tot i que ara estic la mar de bé sentimentalment (tinc una parella que no canviaria per res del món), el meu passat amorós ha estat molt tòxic i m'ha anul·lat molt com a persona. Aquests sentiments només els abocava escrivint, i per això els poemes del llibre van en aquesta línia.

- Només el títol ja és molt suggerent.

- Doncs sí. El silenci m'ha resguardat i protegit, durant molt temps, de la realitat que he viscut.

- Segueixes escrivint?

- Oi tant! De fet, ja tinc material per fer un altre llibre.

- La temàtica principal també serà l'amor (o el desamor)?

- No, tot i que també hi haurà poemes que sí. Gràcies a aquest canvi que he fet, el meu horitzó vital s'ha ampliat. En aquest sentit, els nous poemes parlen de com concebo la vida; de com valoro l'amistat; de què és per a mi la família... I, evidentment, de la meva relació amb l'amor.

- Aquest canvi vital de què parles, amb què més s'ha traduït?

- Doncs que després de molts anys de treballar, treballar i treballar, ara estic tornant a estudiar.

- Ah sí?

- Sí! Estic fent un curs de doblatge i la meva intenció és, l'any vinent, presentar-me a les proves d'accés a l'Escola de Teatre Nancy Tuñón. La interpretació sempre m'ha agradat molt, i tinc ganes de fer aquest camí. La Miriam d'abans potser no hagués ni intentat fer la prova d'accés; ara, però, penso que ho he de fer. No em vull quedar amb el dubte de què hagués passat si....

 

Participació