24
de gener
del
2020
Actualitzat
a les
19:33h
El Papa Francesc ha autoritzat aquest dijous al cardenal Prefecte per a les causes dels sants a promulgar els decrets consistents al martiri dels frares Benet de Santa Coloma de Gramenet, Josep Oriol de Barcelona i Domènec de Sant Pere de Riudebitlles, assassinats a Manresa pocs dies després del cop d'estat feixista de 1936.
Fra Josep Oriol va ser assassinat el 24 de juliol; fra Domènec, el 27 del mateix mes, i, finalment, fra Benet, el 6 d'agost. A partir d'ara, el cardenal Angelo Becciu s'encarregarà de promulgar el decrets corresponents per a la propera beatificació dels tres màrtirs en un acte que, des del papat de Benet XVI, es fan en el lloc d'origen. En aquest cas, podria ser a la seu dels Caputxins a Arenys de Mar, però també podria tenir lloc a la catedral de Barcelona o, fins i tot, a la basílica Santa Maria de la Seu de Manresa, ciutat on van patir el martiri en forma d'assassinat.
Fra Josep Oriol va ser assassinat el 24 de juliol; fra Domènec, el 27 del mateix mes, i, finalment, fra Benet, el 6 d'agost. A partir d'ara, el cardenal Angelo Becciu s'encarregarà de promulgar el decrets corresponents per a la propera beatificació dels tres màrtirs en un acte que, des del papat de Benet XVI, es fan en el lloc d'origen. En aquest cas, podria ser a la seu dels Caputxins a Arenys de Mar, però també podria tenir lloc a la catedral de Barcelona o, fins i tot, a la basílica Santa Maria de la Seu de Manresa, ciutat on van patir el martiri en forma d'assassinat.
Fra Josep Oriol de Barcelona
Fill d'un catedràtic adjunt d'àrab i hebreu, fra Josep Oriol va passar la infància a Sevilla abans de tornar a Barcelona, on va entrar als caputxins amb 15 anys.
Després del seu inici a Arenys de Mar, a Manresa fou conegut especialment per la defensa que havia fet, amb les seves investigacions, de "la veritat històrica de la Misteriosa Llum". Va ser tan intensa la seva defensa, que es diu que va ser aquest frare qui va convèncer l'Ajuntament perquè la declaressin segona Festa Major de la ciutat.
Durant el seu exercici, visitava malalts, buscava feina a persones necessitades i feia acompanyaments espirituals. Va escriure llibres i articles i va preparar un Chorale Psalterium que li va valdre un elogi del Papa Pius XI.
Amb l'arribada de l'esclat revolucionari del 36, la situació es va fer insostenible per als religiosos. El 22 de juliol, fra Benet de Santa Coloma de Gramenet, vicari i mestre de novicis, va donar l'ordre de dissoldre la comunitat, abandonar el convent i dirigir-se a les cases convingudes. Fra Josep Oriol es va tallar la barba i es va treure l'hàbit i, amb fra Serafí de Barcelona i del germà Enric Canellas, van portar el Santíssim i altres objectes religiosos a casa de Francesca Coll.
Fra Josep Oriol, amb el germà Enric Canellas es van amagar a casa de Maria Albós, propera al convent. L'endemà, tots dos van tornar a casa de Francesca Coll on, amb fra Serafí, celebraren l'eucaristia. Allà van conèixer que la nit anterior havien incendiat el convent. Durant el matí va visitar altres frares i monges als seus amagatalls per confessar-los i portar-los la comunió. Al migdia, va tornar al seu amagatall.
L'endemà, dia 24, va tornar a fer el mateix camí, eucaristia a casa de Francesca Coll i visita als altres religiosos amagats per confessar-los i portar-los la comunió. Per la tarda, ja de nou a casa de Maria Albós, va rebre la visita de fra Venanci d'Arenys de Mar. Tots dos van sortir junts i fra Josep Oriol va anar a veure unes monges dominiques que estaven acollides en una casa del carrer de Santa Clara. Allà el van avisar que els revolucionaris l'estaven buscant i va marxar.
Tornant cap a casa es va creuar amb un grup de gent armada que portaven el germà Enric Canellas i Dolors Playà, que s'havia negat a delatar el lloc on ell es trobava. Quan els va haver creuat va sentir una veu de dona que deia "aquest que ha passat també és frare". El cap de l'escamot li va preguntar si era veritat i fra Josep Oriol assentí. El prengueren i van deixar anar Dolors Playà.
Poc després se'ls van afegir el mossèn Pere Vintró i un altre catòlic conegut de Manresa. Segons expliquen, tots quatre obrien la marxa mentre la gent els insultava i els revolucionaris els anaven empenyent a cops de culata de fusell i punxant-los amb una navalla. Arribant a la carretera del Pont de Vilomara els van forçar a cridar "Visca la FAI! Visca la CNT! Visca la anarquia!". Mossèn Pere i fra Josep Oriol s'hi van negar i els insults i els cops van pujar de to.
Van sortir de la ciutat i abans d'arribar a la Culla, van entrar en un oliverar al costat de l'antic camí de Viladordis. Els van fer treure la jaqueta i la camisa i els van assotar amb branques d'olivera. Fra Josep Oriol va rebre els assots i els cops de culata de tres milicians dempeus i recitant l'himne Te Deum Landamus.
Els van posar de cara a la paret i quan semblava que ja els anaven a afusellar, l'arribada d'un altre membre del comitè els va fer canviar d'opinió. Els van fer tornar a emprendre el camí de tornada a la ciutat. Abans d'entrar a la carretera un dels milicians va colpejar tan fort fra Josep Oriol a l'esquena que va trencar el fusell. Des d'aleshores no va poder aguantar el cap dret, el clatell se li va inflar i la sang li rajava per sota de la jaqueta.
Arribats a la ciutat, el germà Enric Canellas i l'altre catòlic van ser alliberats mentre que mossèn Pere i fra Josep Oriol van ser tancats en un safareig. A les 9 del vespre d'aquell 24 de juliol de 1936 els van fer pujar en un camió i se'ls van endur fins a l'entrada del camí del Pouet, a la carretera del Pont de Vilomara, on els van matar. L'endemà la Creu Roja els va anar a recollir en el dia que fra Josep Oriol hauria complert els 45 anys.
Fra Josep Oriol de Barcelona. Foto: Caputxins
Fill d'un catedràtic adjunt d'àrab i hebreu, fra Josep Oriol va passar la infància a Sevilla abans de tornar a Barcelona, on va entrar als caputxins amb 15 anys.
Després del seu inici a Arenys de Mar, a Manresa fou conegut especialment per la defensa que havia fet, amb les seves investigacions, de "la veritat històrica de la Misteriosa Llum". Va ser tan intensa la seva defensa, que es diu que va ser aquest frare qui va convèncer l'Ajuntament perquè la declaressin segona Festa Major de la ciutat.
Durant el seu exercici, visitava malalts, buscava feina a persones necessitades i feia acompanyaments espirituals. Va escriure llibres i articles i va preparar un Chorale Psalterium que li va valdre un elogi del Papa Pius XI.
Amb l'arribada de l'esclat revolucionari del 36, la situació es va fer insostenible per als religiosos. El 22 de juliol, fra Benet de Santa Coloma de Gramenet, vicari i mestre de novicis, va donar l'ordre de dissoldre la comunitat, abandonar el convent i dirigir-se a les cases convingudes. Fra Josep Oriol es va tallar la barba i es va treure l'hàbit i, amb fra Serafí de Barcelona i del germà Enric Canellas, van portar el Santíssim i altres objectes religiosos a casa de Francesca Coll.
Fra Josep Oriol, amb el germà Enric Canellas es van amagar a casa de Maria Albós, propera al convent. L'endemà, tots dos van tornar a casa de Francesca Coll on, amb fra Serafí, celebraren l'eucaristia. Allà van conèixer que la nit anterior havien incendiat el convent. Durant el matí va visitar altres frares i monges als seus amagatalls per confessar-los i portar-los la comunió. Al migdia, va tornar al seu amagatall.
L'endemà, dia 24, va tornar a fer el mateix camí, eucaristia a casa de Francesca Coll i visita als altres religiosos amagats per confessar-los i portar-los la comunió. Per la tarda, ja de nou a casa de Maria Albós, va rebre la visita de fra Venanci d'Arenys de Mar. Tots dos van sortir junts i fra Josep Oriol va anar a veure unes monges dominiques que estaven acollides en una casa del carrer de Santa Clara. Allà el van avisar que els revolucionaris l'estaven buscant i va marxar.
Tornant cap a casa es va creuar amb un grup de gent armada que portaven el germà Enric Canellas i Dolors Playà, que s'havia negat a delatar el lloc on ell es trobava. Quan els va haver creuat va sentir una veu de dona que deia "aquest que ha passat també és frare". El cap de l'escamot li va preguntar si era veritat i fra Josep Oriol assentí. El prengueren i van deixar anar Dolors Playà.
Poc després se'ls van afegir el mossèn Pere Vintró i un altre catòlic conegut de Manresa. Segons expliquen, tots quatre obrien la marxa mentre la gent els insultava i els revolucionaris els anaven empenyent a cops de culata de fusell i punxant-los amb una navalla. Arribant a la carretera del Pont de Vilomara els van forçar a cridar "Visca la FAI! Visca la CNT! Visca la anarquia!". Mossèn Pere i fra Josep Oriol s'hi van negar i els insults i els cops van pujar de to.
Van sortir de la ciutat i abans d'arribar a la Culla, van entrar en un oliverar al costat de l'antic camí de Viladordis. Els van fer treure la jaqueta i la camisa i els van assotar amb branques d'olivera. Fra Josep Oriol va rebre els assots i els cops de culata de tres milicians dempeus i recitant l'himne Te Deum Landamus.
Els van posar de cara a la paret i quan semblava que ja els anaven a afusellar, l'arribada d'un altre membre del comitè els va fer canviar d'opinió. Els van fer tornar a emprendre el camí de tornada a la ciutat. Abans d'entrar a la carretera un dels milicians va colpejar tan fort fra Josep Oriol a l'esquena que va trencar el fusell. Des d'aleshores no va poder aguantar el cap dret, el clatell se li va inflar i la sang li rajava per sota de la jaqueta.
Arribats a la ciutat, el germà Enric Canellas i l'altre catòlic van ser alliberats mentre que mossèn Pere i fra Josep Oriol van ser tancats en un safareig. A les 9 del vespre d'aquell 24 de juliol de 1936 els van fer pujar en un camió i se'ls van endur fins a l'entrada del camí del Pouet, a la carretera del Pont de Vilomara, on els van matar. L'endemà la Creu Roja els va anar a recollir en el dia que fra Josep Oriol hauria complert els 45 anys.
Fra Domènec de Sant Pere de Riudebitlles
La notícia de l'assassinat de fra Josep Oriol i mossèn Pere va córrer per Manresa i va arribar a oïdes de fra Domènec de Sant Pere de Riudebitlles, que s'amagava a casa del seu cosí Josep Miró. També ell havia deixat el convent el dia 22 de juliol a la tarda. També a casa de Francesca Coll es va vestir de seglar i l'endemà al matí, a la residència de les germanes josefines, la van rasurar la barba. Per la seva figura alta i grossa, però, fra Domènec era fàcilment reconeixible i fra Josep Oriol va decidir amagar-lo en un altre lloc per no comprometre tota la comunitat. Però en el nou refugi tampoc es va sentir prou segur i va trucar el seu cosí Josep Miró perquè l'anés a buscar.
El pas d'una casa a l'altra el va fer de nit i un cop a casa dels cosins va demanar a la minyona que no entrés per res a la seva habitació. Cap dels dies no va desfer el llit i es va voler quedar tancat en aquella habitació tots els dies "fins que la tensió no baixi".
Fra Domènec tenia 54 anys i durant 17 havia treballat a les missions a Costa Rica i Nicaragua. Allà presidia oficis i visitava malalts després de llargues travesses en cavall. Arran d'algunes caigudes del cavall i de caminar pel fang, havia quedat coix.
L'any 1930 el van fer tornar a Catalunya ja que l'esgotament i el clima tropical l'havien afectat seriosament la salut. Fins i tot el seu equilibri psicològic se'n va ressentir: veia visions i creia que un mal esperit el perseguia. Ell intentava fer-lo fora amb aigua beneïda que duia sempre a sobre des que a Centreamèrica havia fet alguns exorcismes. També patia fortes migranyes i pèrdues de memòria.
Els seus pares eren petits propietaris de terres. Feia d'escolà a la parròquia i des de petit es va sentir cridat a ser capellà. Durant tres anys el rector li va ensenyar llatí i després ingressà al Seminari Diocesà. El 1907 va ser ordenat capellà i destinat a la Casa de Caritat de Sant Llàtzer, a Terrassa, on va fer tasques de docent. Després d'uns exercicis espirituals a la Cova de Sant Ignasi de Manresa va demanar l'ingrés als caputxins atret per la vida de missioner.
El 27 de juliol del 36, cap a les 11 de la nit, es va presentar a casa de Cal Miró una patrulla de milicians a "buscar el frare". Entre els milicians hi havia el nebot de la dona de fer feines de la casa. Els milicians van dir a la família que calia que portessin fra Domènec a un lloc més segur. Quan el frare amb el seu cosí Esteve es dirigien a casa d'un altre familiar, els van aturar un altre grup de milicians que es van endur fra Domènec amb ells.
Cap a mitjanit, uns treballadors van veure un grup de milicians a la carretera del Pont de Vilomara, amb un home alt, que caminava molt feixuc. El feien avançar a base d'empentes i cops. En un camp, a 25 metres de la carretera, el van matar. L'endemà, la Creu Roja retirava el cadàver i el reconeixia. Li havien disparat els trets al cos estant agenollat.
Fra Domènec de Sant Pere de Riudebitlles Foto: Caputxins
La notícia de l'assassinat de fra Josep Oriol i mossèn Pere va córrer per Manresa i va arribar a oïdes de fra Domènec de Sant Pere de Riudebitlles, que s'amagava a casa del seu cosí Josep Miró. També ell havia deixat el convent el dia 22 de juliol a la tarda. També a casa de Francesca Coll es va vestir de seglar i l'endemà al matí, a la residència de les germanes josefines, la van rasurar la barba. Per la seva figura alta i grossa, però, fra Domènec era fàcilment reconeixible i fra Josep Oriol va decidir amagar-lo en un altre lloc per no comprometre tota la comunitat. Però en el nou refugi tampoc es va sentir prou segur i va trucar el seu cosí Josep Miró perquè l'anés a buscar.
El pas d'una casa a l'altra el va fer de nit i un cop a casa dels cosins va demanar a la minyona que no entrés per res a la seva habitació. Cap dels dies no va desfer el llit i es va voler quedar tancat en aquella habitació tots els dies "fins que la tensió no baixi".
Fra Domènec tenia 54 anys i durant 17 havia treballat a les missions a Costa Rica i Nicaragua. Allà presidia oficis i visitava malalts després de llargues travesses en cavall. Arran d'algunes caigudes del cavall i de caminar pel fang, havia quedat coix.
L'any 1930 el van fer tornar a Catalunya ja que l'esgotament i el clima tropical l'havien afectat seriosament la salut. Fins i tot el seu equilibri psicològic se'n va ressentir: veia visions i creia que un mal esperit el perseguia. Ell intentava fer-lo fora amb aigua beneïda que duia sempre a sobre des que a Centreamèrica havia fet alguns exorcismes. També patia fortes migranyes i pèrdues de memòria.
Els seus pares eren petits propietaris de terres. Feia d'escolà a la parròquia i des de petit es va sentir cridat a ser capellà. Durant tres anys el rector li va ensenyar llatí i després ingressà al Seminari Diocesà. El 1907 va ser ordenat capellà i destinat a la Casa de Caritat de Sant Llàtzer, a Terrassa, on va fer tasques de docent. Després d'uns exercicis espirituals a la Cova de Sant Ignasi de Manresa va demanar l'ingrés als caputxins atret per la vida de missioner.
El 27 de juliol del 36, cap a les 11 de la nit, es va presentar a casa de Cal Miró una patrulla de milicians a "buscar el frare". Entre els milicians hi havia el nebot de la dona de fer feines de la casa. Els milicians van dir a la família que calia que portessin fra Domènec a un lloc més segur. Quan el frare amb el seu cosí Esteve es dirigien a casa d'un altre familiar, els van aturar un altre grup de milicians que es van endur fra Domènec amb ells.
Cap a mitjanit, uns treballadors van veure un grup de milicians a la carretera del Pont de Vilomara, amb un home alt, que caminava molt feixuc. El feien avançar a base d'empentes i cops. En un camp, a 25 metres de la carretera, el van matar. L'endemà, la Creu Roja retirava el cadàver i el reconeixia. Li havien disparat els trets al cos estant agenollat.
Fra Benet de Santa Coloma de Gramenet
Fra Benet era fill d'una família de pagesos de Santa Coloma de Gramenet, però en néixer, el pare va trobar feina en una fàbrica de productes farmacèutics a Sant Andreu de Palomar, on Benet va estudiar, fins als 9 anys, a l'escola de Jesús, Maria i Josep de la Sagrada Família. Cada any, per la festa del Sagrat Cor, organitzava una processó pels carrers amb altres nens. Als 9 anys, els pares, espantats amb la seva devoció religiosa, el van canviar d'escola a una laica, però la seva actitud no va canviar.
Primer el van apuntar al Seminari Diocesà, però poc després va tenir dubtes i va demanar al seu pare entrar al noviciat dels caputxins. Acabats els estudis, el seu primer destí va ser la fraternitat d'Igualada, com a professor del Seminari Seràfic. Fins als 34 va ser en aquell destí amb una tendència molt marcada a l'ascesi i la mística. Després va ser traslladat a Manresa on va ser nomenat mestre de novicis. També el 1928 va fundar els Amics del cant gregorià, i va fer reconstruir l'altar major de l'església del convent.
El 1933 va ser nombrat, també, definidor provincial i guardià de la fraternitat, però la seva salut es va anar resistint fins al punt que poc abans del Capítol de 1936 va escriure "que la meva salut és precària, crec que no és una il·lusió meva, però si és necessari sacrificar-me, estic disposat a fer-ho fins a caure mort". Poc abans d'esclatar la revolució el Capítol l'alliberava dels càrrecs de guardià i definidor, deixant-lo com a vicari i mestre.
En arribar el 19 de juliol, el nou guardià encara no havia arribat a Manresa, de manera que fra Benet seguia sent el primer responsable de la casa. El dia 22 al migdia, va reunir els frares i va ordenar la dissolució de la fraternitat i l'evacuació immediata del convent.
Amb fra Eduard d'Igualada van anar primer a casa d'uns veïns del convent, però aquella mateixa tarda es van desplaçar a casa dels Riu, a la carretera del Pont de Vilomara. L'endemà va rebre la visita de fra Josep Oriol i per la tarda, la del germà Enric Canellas. El mossèn va explicar-li que els bombers havien evitat que l'incendi de la nit anterior al convent s'escampés i fra Benet li va demanar que hi anés per salvar la màquina de cinema.
Mossèn Enric Canellas hi va anar, però quan era dins van arribar els milicians que, segons expliquen, van passar per totes les celes trencant-ho tot i es van endut alguns objectes que pensaven que eren de valor. Pocs dies després incendiaren definitivament el convent, arrasant-lo a consciència.
La situació es va anar complicant i els Riu van aconsellar a fra Benet i fra Eduard que es traslladessin a Casajoana, una masia a tocar de Rocafort, on vivien dos masovers -pare i fill- que van admetre els frares a canvi d'una suma de diners. L'esposa de Riu també s'hi va desplaçar per preparar-los el menjar. Cada dos o tres dies, Riu els visitava per donar-los noves notícies, cada cop més greus.
El 5 d'agost va començar a córrer la veu per Manresa que a Casajoana hi havia refugiats. Un cosí de fra Eduard s'hi va acostar, amb la idea d'emportar-se'n els dos frares, però pel camí es va trobar un grup de milicians que pujaven. Espantat, només va prendre amb ell el seu cosí i va fugir. L'esposa d'en Riu també va marxar i fra Benet es va quedar a la casa ajudant els masovers.
L'endemà els milicians van arribar a la casa en un moment en que fra Benet era sol. En preguntar-li qui era, ell va confessar que era caputxí. Els milicians van confiscar les armes de casa i van obligar-lo a carregar-les a l'espatlla. Sortint de la masia es van trobar el masover pare i van anar a buscar el fill, que es trobava en una masia veïna, Can Serra de Pontgrau. Allà es van entaular, van confiscar les armes i les van carregar, també, a l'espatlla de fra Benet, amb qui partiren direcció a Viladordis.
Pel camí, els milicians el colpejaren i se li pujaren a coll. Van detenir dues persones més i en arribar al Llobregat els van fer travessar el riu a peu. A Viladordis, van entrar a Can Pla, on van demanar menjar i vi i van fer que fra Benet s'assegués amb ells. Ja era fosc, però encara van parar en una altra casa on van demanar més vi. A la mestressa li van dir que havien trobat el frare i quan va preguntar què farien amb ell, li van respondre que "dur-lo al Comitè".
En tornar-se a posar en camí, li van fer tornar a carregar les armes, i quan van arribar als quatre camins, el van fer desviar cap al Pont de Vilomara a base d'empentes i cops de culata. Prop de la Culla el van matar d'un tret a la nuca.
La Creu Roja va recollir el cos l'endemà a les 7 del matí. Va ser enterrat en una fossa comuna.
Fra Benet de Santa Coloma de Gramenet Foto: Caputxins
Fra Benet era fill d'una família de pagesos de Santa Coloma de Gramenet, però en néixer, el pare va trobar feina en una fàbrica de productes farmacèutics a Sant Andreu de Palomar, on Benet va estudiar, fins als 9 anys, a l'escola de Jesús, Maria i Josep de la Sagrada Família. Cada any, per la festa del Sagrat Cor, organitzava una processó pels carrers amb altres nens. Als 9 anys, els pares, espantats amb la seva devoció religiosa, el van canviar d'escola a una laica, però la seva actitud no va canviar.
Primer el van apuntar al Seminari Diocesà, però poc després va tenir dubtes i va demanar al seu pare entrar al noviciat dels caputxins. Acabats els estudis, el seu primer destí va ser la fraternitat d'Igualada, com a professor del Seminari Seràfic. Fins als 34 va ser en aquell destí amb una tendència molt marcada a l'ascesi i la mística. Després va ser traslladat a Manresa on va ser nomenat mestre de novicis. També el 1928 va fundar els Amics del cant gregorià, i va fer reconstruir l'altar major de l'església del convent.
El 1933 va ser nombrat, també, definidor provincial i guardià de la fraternitat, però la seva salut es va anar resistint fins al punt que poc abans del Capítol de 1936 va escriure "que la meva salut és precària, crec que no és una il·lusió meva, però si és necessari sacrificar-me, estic disposat a fer-ho fins a caure mort". Poc abans d'esclatar la revolució el Capítol l'alliberava dels càrrecs de guardià i definidor, deixant-lo com a vicari i mestre.
En arribar el 19 de juliol, el nou guardià encara no havia arribat a Manresa, de manera que fra Benet seguia sent el primer responsable de la casa. El dia 22 al migdia, va reunir els frares i va ordenar la dissolució de la fraternitat i l'evacuació immediata del convent.
Amb fra Eduard d'Igualada van anar primer a casa d'uns veïns del convent, però aquella mateixa tarda es van desplaçar a casa dels Riu, a la carretera del Pont de Vilomara. L'endemà va rebre la visita de fra Josep Oriol i per la tarda, la del germà Enric Canellas. El mossèn va explicar-li que els bombers havien evitat que l'incendi de la nit anterior al convent s'escampés i fra Benet li va demanar que hi anés per salvar la màquina de cinema.
Mossèn Enric Canellas hi va anar, però quan era dins van arribar els milicians que, segons expliquen, van passar per totes les celes trencant-ho tot i es van endut alguns objectes que pensaven que eren de valor. Pocs dies després incendiaren definitivament el convent, arrasant-lo a consciència.
La situació es va anar complicant i els Riu van aconsellar a fra Benet i fra Eduard que es traslladessin a Casajoana, una masia a tocar de Rocafort, on vivien dos masovers -pare i fill- que van admetre els frares a canvi d'una suma de diners. L'esposa de Riu també s'hi va desplaçar per preparar-los el menjar. Cada dos o tres dies, Riu els visitava per donar-los noves notícies, cada cop més greus.
El 5 d'agost va començar a córrer la veu per Manresa que a Casajoana hi havia refugiats. Un cosí de fra Eduard s'hi va acostar, amb la idea d'emportar-se'n els dos frares, però pel camí es va trobar un grup de milicians que pujaven. Espantat, només va prendre amb ell el seu cosí i va fugir. L'esposa d'en Riu també va marxar i fra Benet es va quedar a la casa ajudant els masovers.
L'endemà els milicians van arribar a la casa en un moment en que fra Benet era sol. En preguntar-li qui era, ell va confessar que era caputxí. Els milicians van confiscar les armes de casa i van obligar-lo a carregar-les a l'espatlla. Sortint de la masia es van trobar el masover pare i van anar a buscar el fill, que es trobava en una masia veïna, Can Serra de Pontgrau. Allà es van entaular, van confiscar les armes i les van carregar, també, a l'espatlla de fra Benet, amb qui partiren direcció a Viladordis.
Pel camí, els milicians el colpejaren i se li pujaren a coll. Van detenir dues persones més i en arribar al Llobregat els van fer travessar el riu a peu. A Viladordis, van entrar a Can Pla, on van demanar menjar i vi i van fer que fra Benet s'assegués amb ells. Ja era fosc, però encara van parar en una altra casa on van demanar més vi. A la mestressa li van dir que havien trobat el frare i quan va preguntar què farien amb ell, li van respondre que "dur-lo al Comitè".
En tornar-se a posar en camí, li van fer tornar a carregar les armes, i quan van arribar als quatre camins, el van fer desviar cap al Pont de Vilomara a base d'empentes i cops de culata. Prop de la Culla el van matar d'un tret a la nuca.
La Creu Roja va recollir el cos l'endemà a les 7 del matí. Va ser enterrat en una fossa comuna.