06
de març
del
2023
Actualitzat
a les
11:51h
Feia temps que hi donava voltes: "L'any que ve he de fer alguna cosa especial", es deia, quan pensava en el seu seixanta-novè aniversari. A la metgessa, psicoterapeuta i coach Jaci Molins Roca (Manresa, 1951) no li havia molestat mai, fer anys. O com a mínim això era el que pensava. Quan el 2019 va prendre consciència que al cap d'encara no vint-i-quatre mesos passaria a tenir un 7 al davant, la fesomia li va canviar momentàniament: allò ja no li feia tanta gràcia. I no per un tema d'envelliment purament físic, sinó més aviat perquè el 70 és un número que pesa i que està més a prop del final que del principi. "La vida corre massa ràpid i jo encara tinc molts projectes al cap!", es repetia sovint. Perquè si una cosa sempre ha tingut clara és que "jo, en aquest món, no hi ha vingut a fer de florero, sinó a aportar alguna cosa".
Quan va encetar el 2020, va tenir una idea: ¿per què no girava la truita i en comptes de donar la benvinguda a la nova, acomiadava la dècada on es trobava amb tots els ets i uts? El 69 li agradava molt; un número eròtic, estètic i d'allò més equilibrat. De seguida va tenir clar què faria per commemorar-lo: al llarg de tot l'any, muntaria seixanta-nou experiències diferents per fer amb la família, els amics, però també sola. No va tenir temps d'acabar la llista d'idees que la pandèmia va arribar. I el projecte que tant l'il·lusionava, va difuminar-se irremeiablement. El que no s'esperava era que gairebé tres anys després, aquell contratemps acabaria transformant-se en un llibre, Trobades amb 69 dones, que va veure la llum a començaments de febrer.
- Quin gir de guió més inesperat, no?
- La pandèmia va canviar la vida de gairebé tothom, certament. En el meu cas, ja vaig veure de seguida que allò d'anar amunt i avall amb gent diversa, no podria ser. Però lluny de deixar-ho estar, vaig decidir donar-li una altra forma.
- Escriure un llibre ja va ser la primera idea "substitutòria"?
- No. El primer que em vaig plantejar va ser fer quelcom que m'estimulés i que alhora em servís per aprendre i créixer com a persona. La bombeta se'm va encendre després de llegir el llibre Bruixes, caça de bruixes i dones de la filòsofa i activista italiana Silvia Federici. Allà vaig tenir clar que volia posar en valor el concepte de comare, un terme especialment significatiu per a mi perquè es refereix a aquella dona -o dones- amb qui pots parlar d'allò que et preocupa; que t'ajuden en els bons i mals moments; que et comparteixen remeis, receptes, coneixements...
- Entronca una mica amb la sororitat, pel que veig.
- Exactament. Immediatament després de descobrir aquest mot em van venir al cap totes les dones importants de la meva vida, les que encara hi són i les que no; dones que m'han ajudat en algun moment, que m'han mostrat afecte quan l'he necessitat; dones amb qui puc parlar de tot sense filtres, a qui puc trucar quan sigui, amb qui ric i ploro... Se'm va acudir que podria ser bonic i estimulant conversar amb seixanta-nou d'elles, sobre res en concret i de tot a l'hora. A veure què en sortia...
- Seixanta-nou dones són moltes!
- Semblen moltes, però a l'hora de la veritat no en són tantes. Evidentment que les amigues íntimes es poden comptar amb els dits d'una mà, però si fas balanç de totes les relacions, n'acaben apareixent moltes amb qui has compartit sentiments i experiències.
- Entenc, doncs, que va haver-ne de fer una selecció. Amb què es va basar?
- Primer vaig fer una llista de les més properes (les filles, la germana i les amigues més amigues) i després vaig pensar en les diferents etapes de la meva vida: diverses feines, estudis, llocs on he viscut... De mica en mica, la llista es va ampliant. Trobar amb qui conversar no va ser pas el més difícil: el més complicat va ser compaginar agendes i complir amb les restriccions pandèmiques!
- Alguna vídeotrucada segur que devia fer...
- Vaig intentar que no, però n'hi va haver dues que no vaig tenir més remei: una cosina que viu a París i una amiga que resideix a prop de Londres. Pel que fa a la resta, vaig esperar-me fins que les limitacions de mobilitat es van relaxar. Recordo que s'acabava l'any i encara me'n quedaven unes quantes per fer, però ho vaig aconseguir.
- En quin moment decideix que aquestes converses s'han de convertir en un llibre?
- He après tant de cadascuna de les converses, m'han enriquit tant, que de seguida vaig pensar que allò ho volia compartir amb tothom. Ara fa poques setmanes, una veïna em va dir que llegir-se el llibre li havia servit per adonar-se de la importància que té tot el que fa per a la família; que ella sempre havia pensat que només era una obligació. I una altra lectora, mestra de professió, em va confessar que l'havia alleugerit saber que gairebé la majoria de les dones del llibre compaginen feina, casa, canalla i altres tasques, i que s'atabalen sovint. En el meu cas concret, conèixer pessics de vida de tantes dones m'ha fet adonar de la mà de coses que fem per arribar a tot. M'ha fet sentir menys sola i més acompanyada.
- Què és ser dona per a vostè?
- És complicat respondre amb poques paraules, però essencialment, penso que ser dona significa haver-se d'esforçar més per aconseguir qualsevol objectiu. Personalment, no em va ser fàcil arribar a ser directora de l'Hospital de Santa Tecla de Tarragona o professora d'universitat. Estic segura que vaig haver de picar molta més pedra que un home que hagi aconseguit el mateix que jo. I això en l'àmbit professional, però en els altres, igual.
- Encara queda feina per fer.
- Molta! Si bé és cert que les dones de la meva generació hem tingut més facilitats que les que ens van precedir, el camí a recórrer encara és molt llarg. Valoro molt el que van fer les nostres mares, àvies i tietes. I ara les nostres filles i netes agafaran el relleu. Saps què?
- Digui.
- D'ençà que va néixer la meva neta, ara fa sis anys, que encara m'he tornat més feminista.
- Ah sí?
- Sí. Quan em poso reptes i lluito per a un país millor, sovint em dic a mi mateixa: "Ho faig per a ella". Hem de seguir lluitant i recolzant-nos les unes a les altres. Les dones lluitem, superem entrebancs, cuidem dels nostres i ens ajudem. És un privilegi ser una d'elles.
Quan va encetar el 2020, va tenir una idea: ¿per què no girava la truita i en comptes de donar la benvinguda a la nova, acomiadava la dècada on es trobava amb tots els ets i uts? El 69 li agradava molt; un número eròtic, estètic i d'allò més equilibrat. De seguida va tenir clar què faria per commemorar-lo: al llarg de tot l'any, muntaria seixanta-nou experiències diferents per fer amb la família, els amics, però també sola. No va tenir temps d'acabar la llista d'idees que la pandèmia va arribar. I el projecte que tant l'il·lusionava, va difuminar-se irremeiablement. El que no s'esperava era que gairebé tres anys després, aquell contratemps acabaria transformant-se en un llibre, Trobades amb 69 dones, que va veure la llum a començaments de febrer.
- Quin gir de guió més inesperat, no?
- La pandèmia va canviar la vida de gairebé tothom, certament. En el meu cas, ja vaig veure de seguida que allò d'anar amunt i avall amb gent diversa, no podria ser. Però lluny de deixar-ho estar, vaig decidir donar-li una altra forma.
- Escriure un llibre ja va ser la primera idea "substitutòria"?
- No. El primer que em vaig plantejar va ser fer quelcom que m'estimulés i que alhora em servís per aprendre i créixer com a persona. La bombeta se'm va encendre després de llegir el llibre Bruixes, caça de bruixes i dones de la filòsofa i activista italiana Silvia Federici. Allà vaig tenir clar que volia posar en valor el concepte de comare, un terme especialment significatiu per a mi perquè es refereix a aquella dona -o dones- amb qui pots parlar d'allò que et preocupa; que t'ajuden en els bons i mals moments; que et comparteixen remeis, receptes, coneixements...
- Entronca una mica amb la sororitat, pel que veig.
- Exactament. Immediatament després de descobrir aquest mot em van venir al cap totes les dones importants de la meva vida, les que encara hi són i les que no; dones que m'han ajudat en algun moment, que m'han mostrat afecte quan l'he necessitat; dones amb qui puc parlar de tot sense filtres, a qui puc trucar quan sigui, amb qui ric i ploro... Se'm va acudir que podria ser bonic i estimulant conversar amb seixanta-nou d'elles, sobre res en concret i de tot a l'hora. A veure què en sortia...
- Seixanta-nou dones són moltes!
- Semblen moltes, però a l'hora de la veritat no en són tantes. Evidentment que les amigues íntimes es poden comptar amb els dits d'una mà, però si fas balanç de totes les relacions, n'acaben apareixent moltes amb qui has compartit sentiments i experiències.
- Entenc, doncs, que va haver-ne de fer una selecció. Amb què es va basar?
- Primer vaig fer una llista de les més properes (les filles, la germana i les amigues més amigues) i després vaig pensar en les diferents etapes de la meva vida: diverses feines, estudis, llocs on he viscut... De mica en mica, la llista es va ampliant. Trobar amb qui conversar no va ser pas el més difícil: el més complicat va ser compaginar agendes i complir amb les restriccions pandèmiques!
- Alguna vídeotrucada segur que devia fer...
- Vaig intentar que no, però n'hi va haver dues que no vaig tenir més remei: una cosina que viu a París i una amiga que resideix a prop de Londres. Pel que fa a la resta, vaig esperar-me fins que les limitacions de mobilitat es van relaxar. Recordo que s'acabava l'any i encara me'n quedaven unes quantes per fer, però ho vaig aconseguir.
- En quin moment decideix que aquestes converses s'han de convertir en un llibre?
- He après tant de cadascuna de les converses, m'han enriquit tant, que de seguida vaig pensar que allò ho volia compartir amb tothom. Ara fa poques setmanes, una veïna em va dir que llegir-se el llibre li havia servit per adonar-se de la importància que té tot el que fa per a la família; que ella sempre havia pensat que només era una obligació. I una altra lectora, mestra de professió, em va confessar que l'havia alleugerit saber que gairebé la majoria de les dones del llibre compaginen feina, casa, canalla i altres tasques, i que s'atabalen sovint. En el meu cas concret, conèixer pessics de vida de tantes dones m'ha fet adonar de la mà de coses que fem per arribar a tot. M'ha fet sentir menys sola i més acompanyada.
- Què és ser dona per a vostè?
- És complicat respondre amb poques paraules, però essencialment, penso que ser dona significa haver-se d'esforçar més per aconseguir qualsevol objectiu. Personalment, no em va ser fàcil arribar a ser directora de l'Hospital de Santa Tecla de Tarragona o professora d'universitat. Estic segura que vaig haver de picar molta més pedra que un home que hagi aconseguit el mateix que jo. I això en l'àmbit professional, però en els altres, igual.
- Encara queda feina per fer.
- Molta! Si bé és cert que les dones de la meva generació hem tingut més facilitats que les que ens van precedir, el camí a recórrer encara és molt llarg. Valoro molt el que van fer les nostres mares, àvies i tietes. I ara les nostres filles i netes agafaran el relleu. Saps què?
- Digui.
- D'ençà que va néixer la meva neta, ara fa sis anys, que encara m'he tornat més feminista.
- Ah sí?
- Sí. Quan em poso reptes i lluito per a un país millor, sovint em dic a mi mateixa: "Ho faig per a ella". Hem de seguir lluitant i recolzant-nos les unes a les altres. Les dones lluitem, superem entrebancs, cuidem dels nostres i ens ajudem. És un privilegi ser una d'elles.