1 de 10
Entrevista

«A vegades penso que com a novel·lista soc un farsant; fent guions, en canvi, sento que no enganyo ningú»

Parlem amb l'escriptor i dramaturg manresà Agustí Franch, que aquest gener estrenarà pel·lícula al cinema i espectacle al teatre

La pel·lícula «El fred que crema», escrita per Agustí Franch, s'estrenarà als cinemes aquest divendres | Arxiu personal
per Aina Font Torra, Manresa | 16 de gener de 2023 a les 13:15 |
El mes de maig del 2019, NacióManresa publicava una entrevista a l'escriptor i dramaturg Agustí Franch Reche coincidint amb l'estrena de Coitus, la que aleshores era la seva sisena producció teatral. En aquella entrevista, el creador manresà va explicar que un dels seus textos, Fred, es convertiria en pel·lícula i que comptaria amb la direcció de Santi Trullenque; amb la música original del també bagenc Francesc Gener Rius, i amb un elenc d'actors i actrius de primer nivell. Gairebé quatre anys després (i una pandèmia pel mig que ho va trasbalsar tot), aquest divendres, 20 de gener, El fred que crema s'estrenarà als cinemes. I ho farà amb tres premis sota el braç: el Fic-Cat a la Millor Producció i el de Millor Direcció i Millor Pel·lícula en el Cerdanya Film Fest. El somni de Franch de veure un guió seu a la gran pantalla és a menys d'una setmana de fer-se realitat.

I això no és tot: abans dèiem que Coitus era la darrera obra teatral que havia escrit. Però ara ja no és cert. Després d'aquesta va venir Exit (una comèdia estrenada a finals del 2019), i, un any i mig més tard, Ximpanzé, un monòleg que narra com d'hostil i feixuc pot arribar a ser, per a una persona trans, quedar-se embarassada. Interpretat per l'actor olesà Isidre Montserrat, el muntatge va tenir tant èxit, que l'equip que l'havia fet possible (Franch i Montserrat, juntament amb Núria Florensa i Raül Tortosa) va decidir instituir-se com a companyia. I és així com va néixer la Cia. Inevitables, la voluntat de la qual és portar a escena històries socials a través de produccions de petit format. El dijous 26 de gener tornen a la càrrega amb un nou espectacle, Solstici, centrat en els transtorns mentals. Per si algú ho dubtava, el guió és marca Franch.


- Per què hauríem de venir a veure Solstici?
 

- Per una banda, pel paperàs que fan l'Isidre i la Míriam, els dos protagonistes. Per l'altra, per entendre la gent que ens envolta, que sovint viu realitats molt diferents a les nostres i que massa cops jutgem amb frivolitat, perquè com que no les patim en primera persona, sembla que res sigui tan greu com sembla.
 
- I encara més en el cas dels trastorns mentals, que són invisibles...
 
- Exacte. Però quan veiem les coses des de dins, les perspectives canvien completament.
 
- El teatre, certament, pot ser una eina molt potent per generar empatia.
 
- Això, amb Ximpanzé, ho vam viure amb molta intensitat. Hi va haver un munt de pares i mares de persones trans que ens van agrair l'espectacle perquè havia ajudat molt els seus fills i filles a sentir-se compresos. Un cop que vam portar l'obra en un institut, un noi va escriure a l'Isidre i li va dir, literalment: "Tío, no sabes lo que has hecho hoy por mí". Comentava que s'havia sentit completament identificat amb tot el monòleg i que, un cop a classe, s'havia vist amb forces per explicar a tothom que ell era com el protagonista. Com que la resta de companys havia vist l'espectacle, la reacció va ser de molta més comprensió.
 
- Per escriure Ximpanzé va parlar amb moltes persones trans i el seu entorn per amarar-se de la seva realitat i parlar amb cert coneixement de causa. Amb Solstici ha fet el mateix?
 
- Per descomptat! És un procés bàsic, no tant per estructurar la història -que això ja neix de la imaginació-, sinó per saber què se sent i quins són els processos mentals que es viuen en situacions com aquestes. Els temes delicats s'han de tractar amb delicadesa, perquè són susceptibles de ferir sensibilitats, de vegades vulnerables. A més, i a banda de parlar amb gent que ho viu i ho ha viscut, també he mirat molts reportatges, consultat professionals…
 
- Una de les protagonistes és prostituta. També s'ha documentat en aquest sentit?
 
- Sí. Vaig contactar amb un col·lectiu, i hi vaig parlar. Al final, però, hi aprofundim poc, en la prostitució. El pes més gran de l'espectacle recau en la salut mental.
 

Isidre Montserrat ja va donar vida al protagonista de «Ximpanzé» Foto: Promocional

 
- Després d'aquest treball de camp, ha arribat a alguna conclusió sobre què ens caldria com a societat per normalitzar la salut mental i no tenir-l'hi por?
 
- No sé si estic capacitat per respondre a aquesta pregunta. La meva opinió, que no té perquè ser bona, és que s'ha de tractar com quan et trenques un peu. No hi ha d'haver cap temor, ni pudor a dir que pateixes una transtorn psíquic. Al final, la normalitat es pot entendre com allò habitual en la nostra vida. En aquest sentit, si fem evident que aquesta mena de malalties, malauradament, són habituals, esdevindran normals.
 
- Abans ha fet referència al gran paper que fan els protagonistes. Què ens en pot dir?
 
- Pel que fa a l'Isidre, ha aconseguit crear un personatge que enamorarà per la seva senzillesa, tendresa, per la fragilitat que mostra en tot moment... Ho fa tot tan natural i palpable que al públic li semblarà que el coneix de sempre. Penso que és molt difícil donar la normalitat que ell dona als personatges, i més en teatre, que necessites projectar molt cap enfora per arribar al públic.
 
- I la Míriam?
 
- És energia pura; un monstre escènic! Qualsevol petit sentiment o pensament que tingui el personatge, t'arriba. Té una força i un caràcter molt especials, i a Solstici desborda talent per tot arreu. La veritat és que fan un tàndem molt potent.
 
- Qui també fa un duo brillant són Greta Fernández i Roger Casamajó a El fred que crema...
 
- Buf! Tots dos estan de premi! Per fer el paper d'Antoni, no hauríem pogut trobar millor actor que el Roger. I en el cas de la Greta, brilla especialment. Tal com diu el Santi, el director, és una actriu d'instint que no necessita dir res per explicar-ho tot: li entens tot el que pensa, i això és una passada!


- Se'l veu content. Està nerviós pel dia de l'estrena?
 
- Gens. Tinc coses al cap, evidentment, però el sentiment que tinc és d'il·lusió o felicitat. El projecte s'ha allargat tants anys, que tot ha evolucionat d'una manera molt natural. I ara toca estrenar. A més, sé que seuré a la butaca i tot sortirà bé. Segur que hi haurà gent a qui li agradarà la pel·lícula, i gent a qui no, però el producte està molt ben fet, i tot està gravat: ningú de la pantalla s'equivocarà en res.
 
- Quants cops ha vist la cinta, vostè?
 
- És difícil de respondre, això, perquè n'he vist tres o quatre versions. La final, que és la que arribarà als cines, potser tres vegades. I n'estic molt satisfet. Penso que podem estar molt orgullosos de la feina que han fet tots els departaments, perquè és molt bona, i es veu reflectit en cada imatge de la pel·lícula. A banda de les excel·lents interpretacions, la fotografia té molta qualitat, la producció sembla que tingui molts més recursos dels que hi havia… La veritat és que, més enllà de gustos cinematogràfics, ningú pot dir que és una mala pel·lícula.
 
- És millor del que s'esperava quan va començar-se a rodar?
 
- No ho sé; fa tant temps, d'allò...! El que sé és que no en canviaria res. I el més segur és que sigui millor del que m'esperava, sí.
 
- Repetiria l'experiència?
 
- De fer el guió d'una pel·lícula?
 
- Sí.
 
- D'escrits ja n'hi ha; això rai que és el més fàcil. La feina complicada és produir-los i fer-los realitat. Espero no tornar a trigar 46 anys en aconseguir-ho...
 
- A la introducció no ho he dit, però a banda de dramaturg, també té sis novel·les publicades. Tornarà, l'Agustí literari?
 
- Ara per ara, no. Com que no tinc la sort que Planeta m'encarregui cap novel·la, no hi penso. A més, sent realista, no tinc prou talent com per fer una bona novel·la. Distreta sí, però de qualitat, no. Em sento més còmode fent guions. De vegades he pensat que, com a novel·lista, soc un farsant. Fent guions, en canvi, no em sento que estigui enganyant ningú. A més, siguem honestos: estem en aquest món pel públic. Sense ell, no seríem ningú.
 
- Què vol dir?
 
- Que en el cine i el teatre pots veure les reaccions del públic en cada moment, i, en canvi, les novel·les les llegeix la gent en la intimitat, i mai sabràs la reacció genuïna que els provoca. I a mi m'agrada veure les cares en tot moment, sense que sàpiguen que estic mirant, que és quan no t'enganyen.
 

 

Participació