«Gent propera se sorprèn que escrigui coses tan suposadament fosques, perquè no els encaixa amb mi»

Hi ha qui neix amb un llibre sota el braç i abans de fer els 10 anys ja s'ha llegit novel·les que la gran majoria de persones adultes no acabaran (o no començaran) mai. En casos com aquests, resultaria gairebé incomprensible que el petit prodigi de la literatura no s'acabés convertint en un reputat escriptor. Podríem pensar que l'idil·li de Xavier Mas Craviotto amb la llengua i la paraula també va brotar durant la seva primera infància, però sento dir-vos que no va ser així. De fet, aquest autor navassenc no va descobrir el plaer per la lectura fins als 15 anys (després de llegir Ulldevellut de Josep-Francesc Delgado), i no va ser fins al 2012 que va començar a escriure. Qui li ho havia de dir que amb només una dècada aconseguiria posicionar-se com un dels escriptors joves (ara té 26 anys) amb més projecció i talent del panorama literari català!

Més enllà de la seva obra publicada (tres poemaris i una novel·la), Mas Craviotto ha guanyat una vintena llarga de premis, alguns dels quals de prestigi absolut. L'últim, el seixantè Ausiàs March de Poesia, fa tot just un mes. Ho va fer amb La llum subterrània, un poemari que sortirà a principis de 2023 i que, tal com ell mateix explica, "és la continuació de La gran nàusea", el seu darrer llibre editat (LaBreu, 2021). Inquiet, tastaolletes, però, per sobre de tot, amant del poder i la versatilitat de la paraula, el de Navàs (que va estudiar Filologia Catalana), fa poc més de dos anys que viu al Regne Unit, on fa de professor de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Bristol. Amb ell parlem del seu dia a dia al país del fish and chips, de la seva relació amb Catalunya i de la trajectòria que segueix cultivant com a escriptor. 

- Vint-i-sis anys i un Ausiàs March. Déu n'hi dó!

- Realment, rebre'l va ser una sorpresa majúscula. És un premi que respecto moltíssim, i l'han guanyat poetes sense els quals no escriuria com escric, o potser fins i tot ni escriuria. Recordo que em van trucar per dir-me que l'havia guanyat quan era a l'avió tornant de Porto. Vaig rebre la trucada quan estàvem a punt d'enlairar-nos i vam haver de penjar molt de pressa. Vaig estar tot el vol pensant que havia estat una broma, que m'ho havia imaginat. No vaig poder fer res durant tot el trajecte, no em podia concentrar! Va ser molt estrany.

- De Porto? No hem quedat que vivia al Regne Unit?

- Sí, però viatjar m'encanta! De fet, sempre que puc intento canviar d'aires. La monotonia, en general, m'avorreix profundament.

- Però quan es té una feina més o menys fixa, bé hi ha d'haver una mica de rutina...

- Oi tant! I la tinc! El que passa és que com que estic posat amb diversos projectes alhora, cada dia tinc coses diferents a fer. Però a Bristol el meu dia a dia consisteix sobretot a fer classes de llengua i cultura catalanes a la universitat, i a preparar aquestes classes, que és el gran gruix de feina. Entremig també hi ha reunions, tutorització d'alumnes, correcció d'exàmens i treballs, organització d'esdeveniments... Simultàniament, continuo treballant en el projecte Com ho diria sobre l'argot juvenil del català, faig correccions que m'encarreguen editorials, vaig a classes de francès...

- Té temps lliure?

- Sí, i és quan aprofito per llegir, mirar cinema, sortir amb els amics o fer esport. Últimament estic nedant moltíssim!

- I quan escriu?

- Normalment, quan vinc a Catalunya per vacances, que tot és força més relaxat. 

- Hi està bé a Bristol?

- Molt. És una ciutat que m'estimo molt. Sempre és difícil arribar a un país nou on no coneixes a ningú, però de mica en mica hi acabes trobant el teu lloc i no te n'adones que ja hi has fet arrels, que has convertit aquella ciutat desconeguda del primer dia en casa teva.

- Si no m'equivoco, va arribar-hi al setembre del 2020, en plena pandèmia. No devia ser fàcil l'adaptació...

- En plena pandèmia i enmig del Brexit! De fet, només posar un peu a Bristol, ja vaig haver de confinar-me catorze dies. Els meus companys de pis encara no havien arribat, així que vaig passar dues setmanes sol en una casa que no coneixia, en una ciutat que no coneixia i fent una feina que no coneixia.

- Vaja...

- Aquells dies em van anar bé per treballar moltíssim, perquè el primer any ho has de preparar tot des de zero. També vaig aprofitar per llegir molt, i vaig mirar molt cinema. Recordo que vaig tornar a veure sencera tota la saga de Star Wars, spin-offs inclosos!
 
- Enyora Catalunya o el fet d'ensenyar llengua i cultura catalanes el fa sentir més a prop de casa?

- El que més trobo a faltar de Catalunya són les persones que estimo, però també el menjar i el clima! Aquí plou moltíssim, i aquests dies estem a -5ºC! Per altra banda, és cert que el fet d'ensenyar llengua i cultura catalanes a la universitat em fa sentir a prop de casa, i és com tenir un peu a cada lloc, com si fossis una mena de pont. Tot i així, penso que donar a conèixer la nostra llengua i les nostres tradicions va més enllà de l'aula. Per exemple, una cosa que m'encanta per aquestes dates és explicar la tradició del tió a tothom. Quan ho expliques, es pensen que t'ho estàs inventant! Fa uns dies l'hi vaig explicar al meu perruquer, i no s'ho creia. "You're taking the piss", em deia, rient! I em va fer prometre que després de vacances li duria un petit tió.

- Que bo!

- Són aquestes petites coses les que em fan sentir a prop de casa.

- Si algú busca la traducció literal d'aquest "You're taking the piss" que li va deixar anar el perruquer, no entendrà res!

- És una expressió que vol dir: "M'estàs prenent el pèl". Realment, amb aquests dos anys i escaig aquí al Regne Unit, he après moltíssimes coses de la llengua anglesa. Vaig arribar a Bristol amb un C2, però de seguida vaig veure que no era un C2 real. Com passa sempre amb les llengües, com més en saps més t'adones de tot el que et queda per aprendre.

- Centrem-nos en el Xavier escriptor. Vostè escriu només quan té coses interessants a dir, tal com asseguren que fan alguns autors?

 

Per a mi, cada llibre és com una petita recerca emocional, intel·lectual; l'itinerari d'una obsessió

- Jo no em forço mai a escriure; escric quan sento que hi ha una veta, un fil que puc tibar i d'on pot sortir alguna cosa que m'interpel·la. I aquest fil el puc trobar de moltes maneres: sentint una conversa pel carrer, mirant una pel·lícula, tenint un somni, fent una associació d'idees o de paraules caminant pel carrer... O una barreja de totes aquestes coses. Per a mi, cada llibre és com una petita recerca emocional, intel·lectual; l'itinerari d'una obsessió. Cada obra et demana unes coses, uns referents, uns paisatges; et demana, en definitiva, anar en una direcció diferent, i tu fas tot el que pots per avançar cap allà, per alimentar la idea amb tot el que et reclami. 

- Què el va interpel·lar per escriure La gran nàusea i La llum subterrània?

- La gran nàusea va néixer en una època complicada. Recordo que estava treballant a tres llocs diferents per pagar-me un lloguer a Barcelona, estava acabant la carrera, havia de fer el treball de fi de grau... I llavors va coincidir que em van publicar els dos primers llibres, La mort lenta i Renills de cavall negre, cosa que va suposar, de sobte, molta exposició i molts compromisos. No parava en tot el dia, fins que em vaig adonar que tot s'estava mecanitzant, automatitzant; anava pel món com un robot.

- Ho feia tot per inèrcia, gairebé.

 

La inèrcia és una de les coses més perilloses que hi ha, perquè fa que deixis de fer-te preguntes

- Completament! De fet, penso que la inèrcia és una de les coses més perilloses que hi ha, perquè fa que deixis de fer-te preguntes; fa que no t'aturis ni un moment a demanar-te a tu mateix per què fas el que fas o si el que fas té cap mena de sentit. I és des d'aquesta sensació que va néixer La gran nàusea. De cop, van interessar-me moltíssim conceptes com el tedi, el cansament, l'abúlia, l'apatia... Em semblaven simptomàtics de la nostra era, i vaig posar-me a llegir com un boig tot el que tingués a veure amb això, i a mirar-me pel·lícules que sabia que m'ajudarien a anar en aquesta direcció. Tot això va fer de terreny abonat per construir La gran nàusea, que em va servir per poetitzar aquesta sensació de fatiga i desgast de sentits i significats.

- La llum subterrània, en canvi, versifica justament el contrari...

- Ni més ni menys: és el revers de tot això que he explicat. La llum subterrània comença on acaba La gran nàusea, com si li prengués el relleu, i és la recerca poètica que ve després d'aquest ensorrament, aquest furgar en la runa per trobar una nova fe a què aferrar-se. Tot el llibre és un viatge o un itinerari on un tu i un jo es fan preguntes, caminen, busquen, es miren el llenguatge des de nous angles, proven de reconstruir els significats malmesos i crear-ne de nous... Es tracta d'un poemari que, si bé va néixer en una època molt més tranquil·la, posa aquest accent en la idea de recerca i de buscar a què aferrar-se perquè va coincidir amb el meu canvi d'etapa a Bristol.

- Té ganes de tornar a fer novel·la?

- No és que en tingui ganes, sinó que ja la tinc feta! L'he estat escrivint durant quatre anys i m'hi he barallat moltíssim, fins al punt d'esborrar-ne gairebé la meitat quan l'estava a punt d'acabar perquè vaig canviar d'idea a últim moment sobre un aspecte clau del llibre. Per sort, treballar amb l'Eugènia Broggi, la meva editora, m'ha ajudat molt a veure-hi clar.

- Quan sortirà?

- El març del 2023, editada per L'Altra Editorial.

- Ens en pot avançar alguna cosa?

- La novel·la se situa en un poble de l'interior de Catalunya. Comença quan una de les protagonistes hi torna després de molts anys de marxar-ne perquè la seva mare s'està morint. Allà haurà d'enfrontar-se a tot el que va deixar enrere: als ulls de la seva mare moribunda amb qui sempre va tenir una relació molt distant, i al seu germà, a qui després de tant de temps ja gairebé ni reconeix. És una novel·la que juga molt amb les perspectives i els punts de vista; amb l'estructura i el format; amb la veu narrativa, els gèneres, els temps... Per mi, en última instància, és un llibre sobre la incomprensió o sobre la necessitat d'entendre en un món que funciona al marge de la lògica dels humans.
 
- Acostuma a veure el got mig ple o és més aviat d'aquells que el veu mig buit?

- Depèn de per a què. Amb algunes coses soc força pessimista, però en general no soc una persona negativa. Em sembla que ser pessimista i ser negatiu són coses diferents. De fet, gent molt propera se sorprèn que escrigui coses tan suposadament fosques, perquè no els encaixa amb mi.

- I què els encaixaria que escrivís?

- Això els ho hauríem de preguntar a ells! El que està clar és que es tendeix a no dissociar entre autor i obra. Quan vaig publicar La mort lenta, que narra la vida de dos germans a qui se'ls moren els pares en un accident, molta gent m'enviava missatges de condol!

- Sobreentenien que el que explicava era autobiogràfic...

 

Al final, l'obra és un artefacte que ha de funcionar autònomament, al marge de tu

- Sí... Però no ho era. Al final, l'obra és un artefacte que ha de funcionar autònomament, al marge de tu. És un constructe retòric: com a autor, crees un to i un clima al servei de l'obra, i no vol dir que aquell to i aquell clima tinguin res a veure amb la manera com vius i t'enfrontes al món com a persona. El to d'una obra és una decisió literària, estètica, i no necessàriament ha de tenir a veure amb la teva actitud vital. 

- Ha dit que la gent se sorprèn que escrigui coses tan "suposadament fosques". No les hi considera, vostè?

- Personalment, he de confessar que els conceptes de "lluminositat" i "foscor", en literatura, sempre m'han fet una mica de mandra, perquè em sembla que tenen més a veure amb els codis morals que amb la literatura.

- Expliqui's.

 

La tristesa pot ser bonica, i la duresa, la cosa més literaturitzable del món

- A mi, com a lector, que una obra sigui "lluminosa" o no, m'és igual. El que m'interessa és que estigui ben escrita, que et faci veure coses, que t'interpel·li pel motiu que sigui. De vegades sents gent que, parlant d'algun llibre, diu: "M'ha agradat molt, però és molt trist" o "M'ha encantat, però és molt dur", i aquests peròs no els acabo d'entendre: on és el contrast? La tristesa pot ser bonica, i la duresa, la cosa més literaturitzable del món.

- Per què escriu?

- Quan em faig aquesta pregunta, sempre em venen al cap uns versos de Roberto Juarroz, un poeta argentí que ha estat imprescindible per a La llum subterrània i que deia en un poema que l'ofici de la paraula, més enllà de la petita misèria i la petita tendresa de designar això o allò, és un acte d'amor: crear presència. I per mi, escriure, entre moltes altres coses, és fer visible allò que hi era però que no vèiem; fer-ho present. Posar paraules a totes aquestes realitats subterrànies ens ajuda a fer-les consistents i sòlides, a apamar-les... Una mica com quan et mires el món des d'un avió i de sobte tot et sembla més clar i copsable.

- Algun cop s'ha sentit incomprès, fora de lloc?

- Segurament, en certa manera, tots ens sentim fora de lloc, incompresos i alhora incomprensibles, i per això llegim, i escrivim, i mirem pel·lícules i sèries, i anem a teatre, i ens busquem constantment i desesperadament en l'altre, sigui real o de ficció. Aquesta pregunta m'ha remès a un fragment meravellós de Pura passió, d'Annie Ernaux, que vaig llegir fa molts anys però que no m'he pogut treure mai més del cap, on es pregunta si escriu per saber si els altres han experimentat les mateixes coses, o més aviat per la raó contrària, és a dir, perquè els sembli normal experimentar-les, o fins i tot perquè les visquin ells també sense ser conscients que un dia van llegir-les en algun lloc.