28
de setembre
del
2021
Actualitzat
a les
9:57h
La història és coneguda: el 1816, a la Vil·la Diodati (Suïssa) llogada per Lord Byron, el poeta anglès es reuneix gairebé per atzar amb el seu amic PercyBysshe Shelley, la seua encara promesa Mary, i John William Polidori, metge de Byron i aprenent d'escriptor, entre d'altres. D'aquella insospitada reunió de talents naixerien dues de les novel·les de terror gòtic més perdurables en el temps: “Frankenstein” i “El Vampir”.
En una situació semblant, però en una casa d'Escòcia i en l'actualitat, es troben dues parelles. Plou cada dia i, impossibilitats per fer sortides, les dones esperonen els marits per a què escriguin relats curts, proposant-los temes diferents. La picada d'ullet al lector en la similitud de la situació ja l'introdueix a l'estil que tindran els vint-i-dos relats breus (onze per a cada autor) que estructuren aquest llibre.
“Un invent fantàstic”, “La soledat”, “L'amor”, “Un enigma”... i així fins a onze punts de partida donaran peu a històries escrites per Salvador Macip i Manel Esteller.
Esteller i Macip son dos reconeguts metges i investigadors catalans que desenvolupen amb excel·lència la seua faceta científica, i en el llibre formen tàndem fent volar la seua imaginació (formular hipòtesis en el mètode científic no és, bàsicament, imaginar?) i ens sorprenen amb un seguit de narracions curtes plenes de misteri, intensitat, girs de guió, no-morts, personatges monstruosos i finals inesperats, on no hi manca el lloc per a la tendresa, la ironia i l'humor.
Els relats, d'estil àgil i de lectura ràpida, estan escrits en primera persona i el lector pot jugar a endevinar qui signa quin, malgrat en tots ells hi traspua l'escriptor-científic que es fa constantment preguntes a qüestions tan universals i tan inherents a la condició humana com el pas del temps, la solitud, el desamor o les pors que tots compartim.
Macip-Esteller o Esteller-Macip s'han divertit de valent, escrivint aquestes històries. I fa que qui els llegeix s'ho passi d'allò més bé. Si s'està una mica atent, es troben picades d'ull a autors tan il·lustres com Calvino, Conan Doyle, Calders, Lovecraft, Pedrolo, Shelley o Poe... i segur que me'n deixo.
El recull, editat per Pagès, es va presentar a la Setmana del Llibre en Català que, per fortuna, ha tornat a adquirir el ritme d'abans de la pandèmia. Per aquesta raó, poder llegir narrativa escrita per científics que ens han acompanyat i ens han guiat durant tota aquesta crisi sanitària és tot un exercici de descompressió i complicitat. Macip, Esteller, Mitjà, Trilla... son metges que en els moments de més dubtes i confusió han aportat la seva mirada experta i serena, i que ens han encomanat la confiança en la ciència i l'aposta per la prudència. I ho continuen fent.
Per això, “Un dia la porta s'obrirà” és una alenada d'aire fresc, on els autors ens expliquen històries fantàstiques amb una base científica, deixant al lector el raonable dubte de si allò pot ser veritat, al més pur estil Asimov. Especialment punyents, en opinió de la que escriu, resulten “L'home invisible”, que conté una magnífica reflexió sobre l'aïllament i la psicopatia, i el que dona títol al recull, “Una porta s'obrirà”, on es qüestiona si allò que veiem a través dels sentits és real o no. Com reflexionava Borges: “alguna cosa que, certament, no esmentem amb la paraula atzar, regeix aquestes coses”.
Un apunt final: l'impactant conte “Annabel Lee Redux” és un clar homenatge al preciós poema “Annabel Lee” d'Edgar Allan Poe. M'hi jugo un pèsol que l'autor (qui dels dos?) l'ha escrit recordant la versió que en va fer el grup Radio Futura als anys vuitanta. És el que té compartir generació amb aquest parell nostre de brillants i necessaris monstres. Amb perdó.
En una situació semblant, però en una casa d'Escòcia i en l'actualitat, es troben dues parelles. Plou cada dia i, impossibilitats per fer sortides, les dones esperonen els marits per a què escriguin relats curts, proposant-los temes diferents. La picada d'ullet al lector en la similitud de la situació ja l'introdueix a l'estil que tindran els vint-i-dos relats breus (onze per a cada autor) que estructuren aquest llibre.
“Un invent fantàstic”, “La soledat”, “L'amor”, “Un enigma”... i així fins a onze punts de partida donaran peu a històries escrites per Salvador Macip i Manel Esteller.
Esteller i Macip son dos reconeguts metges i investigadors catalans que desenvolupen amb excel·lència la seua faceta científica, i en el llibre formen tàndem fent volar la seua imaginació (formular hipòtesis en el mètode científic no és, bàsicament, imaginar?) i ens sorprenen amb un seguit de narracions curtes plenes de misteri, intensitat, girs de guió, no-morts, personatges monstruosos i finals inesperats, on no hi manca el lloc per a la tendresa, la ironia i l'humor.
L'investigador Salvador Macip Foto: Yolanda Porter
Els relats, d'estil àgil i de lectura ràpida, estan escrits en primera persona i el lector pot jugar a endevinar qui signa quin, malgrat en tots ells hi traspua l'escriptor-científic que es fa constantment preguntes a qüestions tan universals i tan inherents a la condició humana com el pas del temps, la solitud, el desamor o les pors que tots compartim.
Macip-Esteller o Esteller-Macip s'han divertit de valent, escrivint aquestes històries. I fa que qui els llegeix s'ho passi d'allò més bé. Si s'està una mica atent, es troben picades d'ull a autors tan il·lustres com Calvino, Conan Doyle, Calders, Lovecraft, Pedrolo, Shelley o Poe... i segur que me'n deixo.
El recull, editat per Pagès, es va presentar a la Setmana del Llibre en Català que, per fortuna, ha tornat a adquirir el ritme d'abans de la pandèmia. Per aquesta raó, poder llegir narrativa escrita per científics que ens han acompanyat i ens han guiat durant tota aquesta crisi sanitària és tot un exercici de descompressió i complicitat. Macip, Esteller, Mitjà, Trilla... son metges que en els moments de més dubtes i confusió han aportat la seva mirada experta i serena, i que ens han encomanat la confiança en la ciència i l'aposta per la prudència. I ho continuen fent.
Per això, “Un dia la porta s'obrirà” és una alenada d'aire fresc, on els autors ens expliquen històries fantàstiques amb una base científica, deixant al lector el raonable dubte de si allò pot ser veritat, al més pur estil Asimov. Especialment punyents, en opinió de la que escriu, resulten “L'home invisible”, que conté una magnífica reflexió sobre l'aïllament i la psicopatia, i el que dona títol al recull, “Una porta s'obrirà”, on es qüestiona si allò que veiem a través dels sentits és real o no. Com reflexionava Borges: “alguna cosa que, certament, no esmentem amb la paraula atzar, regeix aquestes coses”.
Un apunt final: l'impactant conte “Annabel Lee Redux” és un clar homenatge al preciós poema “Annabel Lee” d'Edgar Allan Poe. M'hi jugo un pèsol que l'autor (qui dels dos?) l'ha escrit recordant la versió que en va fer el grup Radio Futura als anys vuitanta. És el que té compartir generació amb aquest parell nostre de brillants i necessaris monstres. Amb perdó.