01
de setembre
del
2021
Actualitzat
a les
16:52h
Confessa la que escriu –no sense vergonya– que “La Drecera” és el primer llibre que llegeix de Miquel Martín i Serra (Begur, 1969), malgrat Martín porta més de 25 anys escrivint i amb una extensa obra literària publicada. “La Drecera” és una història explicada en to calmat, sense escarafalls, com si el narrador estigués, senzillament, fent memòria. Tanmateix, el lector queda atrapat per una prosa rica, plena de matisos, que explica el viatge cap a la adultesa d’un noi del qual no ensabrem mai el nom.
Sí en sabem, però, que els seus pares tenen cura del xalet d’una família acabalada de Barcelona ,“els senyors”, amb xofer i criades filipines, que hi ve a passar els estius. El nen observa la superficial manera de viure i divertir-se dels amos, que parlen en castellà i que suporten una tragèdia familiar que aviat descobrirem, però que tampoc és el més rellevant de la novel·la.
I què és allò remarcable de “La Drecera”? La història en ella mateixa, el viatge iniciàtic, la descoberta de l’amistat, el despertar de la sexualitat, la importància de la tradició oral, la tràgica pèrdua d’en Pitu –el seu amic del mas Bou– i l’assistirimpotent a la destrucció del paisatge on ha nascut, deguda a la urbanització salvatge de la Costa Brava a principis dels vuitanta, que mai més tornarà a ser el que era.
“Em fa l’efecte que els pares es discutien perquè no tenien prou cèntims, i els senyors es discutien perquè en tenien massa”.
L’univers interior del noi és la veu que ens mostra les desigualtats socials (masovers i senyors) que primer viu amb enveja i desconfiança, després amb ràbia, i, finalment, amb la distància que li dona fer-se gran, entenent la servitud resignada per a què ell tingui allò que el Mateu i l’Antònia, els seus pares, mai van poder tenir.
La mirada innocent i lúcida del xiquet, que es materialitza en una escriptura delicada i tranquil·la però àgil i sense concessions, és un dels grans valors del llibre. Tal com diu Salvador Macip, “la seva prosa té una qualitat que la posa un parell de graons per sobre de la resta”. Per això, el valor de la història es justifica tant en el punt d’arribada com en el mateix camí, on les coses que succeeixen fan un tot compacte, sustentat per dues grans pèrdues: la del paisatge i la de la infantesa. Cap de les dues ja no té remei.
Acompanyar aquest vailet innominat cap a la seua maduresa és gaudir de la bellesa de la literatura, però també de la condició humana: les pèrdues viscudes pel noi amaguen troballes vitals, tal com explica el preciós epíleg de Josep M. Fonalleras: “Circumstàncies que esdevenen substància”.
En definitiva, una novel·la breu, essencialment bonica en la forma i en el fons, que us farà retrocedir més d’un cop en la lectura per tornar a gaudir d’una frase o d’un paràgraf i on la nostàlgia hi té cabuda només en la seua justa mesura. Tot un descobriment.
Sí en sabem, però, que els seus pares tenen cura del xalet d’una família acabalada de Barcelona ,“els senyors”, amb xofer i criades filipines, que hi ve a passar els estius. El nen observa la superficial manera de viure i divertir-se dels amos, que parlen en castellà i que suporten una tragèdia familiar que aviat descobrirem, però que tampoc és el més rellevant de la novel·la.
I què és allò remarcable de “La Drecera”? La història en ella mateixa, el viatge iniciàtic, la descoberta de l’amistat, el despertar de la sexualitat, la importància de la tradició oral, la tràgica pèrdua d’en Pitu –el seu amic del mas Bou– i l’assistirimpotent a la destrucció del paisatge on ha nascut, deguda a la urbanització salvatge de la Costa Brava a principis dels vuitanta, que mai més tornarà a ser el que era.
“Em fa l’efecte que els pares es discutien perquè no tenien prou cèntims, i els senyors es discutien perquè en tenien massa”.
L’univers interior del noi és la veu que ens mostra les desigualtats socials (masovers i senyors) que primer viu amb enveja i desconfiança, després amb ràbia, i, finalment, amb la distància que li dona fer-se gran, entenent la servitud resignada per a què ell tingui allò que el Mateu i l’Antònia, els seus pares, mai van poder tenir.
La mirada innocent i lúcida del xiquet, que es materialitza en una escriptura delicada i tranquil·la però àgil i sense concessions, és un dels grans valors del llibre. Tal com diu Salvador Macip, “la seva prosa té una qualitat que la posa un parell de graons per sobre de la resta”. Per això, el valor de la història es justifica tant en el punt d’arribada com en el mateix camí, on les coses que succeeixen fan un tot compacte, sustentat per dues grans pèrdues: la del paisatge i la de la infantesa. Cap de les dues ja no té remei.
Acompanyar aquest vailet innominat cap a la seua maduresa és gaudir de la bellesa de la literatura, però també de la condició humana: les pèrdues viscudes pel noi amaguen troballes vitals, tal com explica el preciós epíleg de Josep M. Fonalleras: “Circumstàncies que esdevenen substància”.
En definitiva, una novel·la breu, essencialment bonica en la forma i en el fons, que us farà retrocedir més d’un cop en la lectura per tornar a gaudir d’una frase o d’un paràgraf i on la nostàlgia hi té cabuda només en la seua justa mesura. Tot un descobriment.
Imatge del llibre La Drecera Foto: Edicions Periscopi