Royes: «Manel, si vols ser alcalde, a Matadepera no et menjaràs un rosco»

Manuel Royes i Vila (Terrassa, 24 de maig del 1940) procedeix d'una família burgesa egarenca, amb orígens fragatins. El seu avi era un conegut fabricant i membre de la Lliga. Va ser l'alcalde des de les primeres eleccions municipals després de la dictadura franquista (1979) fins al 5 d'abril del 2002, en què fou substituït per Pere Navarro. Diputat a la Diputació de Barcelona a les eleccions del 1987 pel Districte Electoral de Terrassa, va renovar el càrrec en les eleccions del 1991, 1995 i 1999. Fou elegit president de l'ens el 30 de juliol del 1987, càrrec que va exercir fins al juny del 2003. Des dels 14 anys, es reunia amb amics de Can Colapi, catalanistes, i ja apareixien entre ells els primers debats polítics. Fins que va arribar a la universitat, on va trobar-se amb persones que anys més tard coneixeria tothom.

Ara, amb el temps, ja pot explicar per què es va presentar a Terrassa i no a Matadepera?
En les eleccions del 1977 vam organitzar un míting a Matadepera, Ens va costar molt i hi vam dedicar moltes hores. Feia un dia fantàstic. Vam fer propaganda amb cotxe, fins i tot, perquè hi havia Eduardo Martín Toval i Raimon Obiols, gent de prestigi... i jo.

I quanta gent hi va venir?
No ho endevinaríeu. Ningú, ningú... Bé, un, que anava als mítings de tots els partits. Llavors vaig pensar: "Manel, si vols ser alcalde, a Matadepera no et menjaràs un rosco". I va sortir l'oportunitat de presentar-me a Terrassa, amb un grup de gent molt interessant. L'alcalde Domènec Jofresa ens reunia, ens explicava batalletes.

En aquell moment, el crac de la política no era pas vostè ni un socialista.
Era en Roc Fuentes. Però els del PSUC se'l van carregar en les eleccions municipals del 1979. Va anar de segon i de cap de llista era Agustí Daura. Fuentes va plegar tot just entrar a l'Ajuntament. 

Creu que amb Fuentes hauria guanyat el PSUC?
N'estic segur, i de carrer.

I això va fer que...
Guanyés jo. Per 250 vots, més o menys. Misèria. Em va donar 10 regidors, per 9 del PSUC, 4 Convergència i 4 la UCD, que tenia el professor Carles Puig.

Va governar més d'un any i mig gràcies a un pacte amb el PSUC. Per què es va trencar l'acord de govern?
Ens vam tirar els plats pel cap. I ells tenien Mariano Morán, que era expert a enredar-ho tot. I vam governar amb suports puntuals de la UCD i de Convergència. Fins que un de la UCD es va passar a Convergència, i la matemàtica ja no sumava 14. Vaig acabar pactant amb Joan Sales, un gran amic a qui li havia fet de catequista a l'Acció Catòlica. 

Es va acabar el mandat i en les noves eleccions municipals el PSC va arrasar, amb 18 regidors. 
El PSUC va baixar, la UCD va desaparèixer i va sorgir Alianza Popular, amb Rafael Callejas. Aquesta és la història.

De debò es pensava que seria l'alcalde?
Sí. N'estava convençut, i no em faci dir per quina raó. Portava un bon bagatge darrere, i hi havia dedicat moltes hores. El que em va sorprendre és guanyar per un marge mínim. Però vaig guanyar.

En aquesta primera legislatura hi ha el cop d'estat del tinent coronel Antonio Tejero Molina, el 23 de febrer del 1981.
En aquells moments jo no cobrava, i havia d'anar a treballar a la fàbrica. Als matins treballava a un lloc i a la tarda me n'anava a l'Ajuntament. No ens venia d'una hora. Un dia, en tornar de la fàbrica, em vaig assabentar del cop d'estat per la ràdio. Me n'anava a casa i vaig canviar de parer, i em vaig dirigir a l'Ajuntament.

Recordi'ns què li va passar amb un agent de l'autoritat.
A la porta de l'Ajuntament em vaig trobar amb un policia municipal amb una bandera d'Espanya que em deia que jo, l'alcalde, no hi podia entrar. Li vaig fotre un crit, i em va deixar passar. De mica en mica van aparèixer regidors. Els del PSUC van rebre instruccions d'amagar-se. I van desaparèixer. Del PSC hi érem pràcticament tots. Els de Convergència i la UCD van quedar millor que els del PSUC.

Potser els del PSUC tenien raons poderoses per fer-ho?
Segurament. Perquè els haurien pogut caçar si el cop hagués triomfat.

Com va anar al vespre i a la nit?
Amb la televisió engegada, amb trucades al govern civil i al PSC de Barcelona, i així anar esperant a veure què passava. Fins que es va veure que la cosa s'acabava, a altes hores de la matinada. A l'endemà vam fer un ple de condemna. I aquí es va acabar la història. No vam demanar comptes a ningú.

Però hi va haver grups feixistes que van anar fins al Raval.
Un grupet va anar-hi a cridar. Amb consignes nazis. Això va ser el 23-F a Terrassa.
  Com s'afrontava, doncs, el dia a dia de la legislatura amb 18 regidors?
Els 18 els vaig triar per les seves virtuts. Gairebé els demanava el currículum. I això ajuda a governar. A Terrassa vam ser pioners en moltes coses.

Què es van trobar?
En la primera legislatura, vam veure que en el període de l'alcalde Jofresa no s'havia fet res de res. Era un temps d'estancament. No s'havia agafat ningú a l'Ajuntament, no s'havia fet cap projecte nou ni se n'havia actualitzat cap. Les ordenances no s'havien tocat, els ingressos pràcticament eren inexistents... Els pressupostos estaven desfasats.

I què van fer?
Mirar d'actualitzar la plantilla, modificar les ordenances... I vam anar a veure el president de La Caixa i ens va dir que podíem emetre obligacions. I en vam fer una de 360 milions de pessetes. Va ser el primer ajuntament de l'Estat que va prendre aquesta mesura. I llavors no sabíem què fer-ne, dels quartos. Vaig ser agosarat.

Quin era l'objectiu de les primeres legislatures?
En realitat, crear un ajuntament com s'entén ara. Després va arribar el pla d'ordenació.

I quina era la seva preocupació?
L'atur, l'atur... Era com ara. La crisi era ferotge i volíem ajudar les empreses. Vam parlar amb patronals, sindicats i bancs i vam crear Prointesa. Jo jugava amb les cartes marcades. Era fill d'un burgés de Terrassa i, tot i ser d'esquerres i socialista, se m'obrien moltes portes. Jo era de Cal Royes. El meu pare tenia la premissa que mai es demanava un crèdit, tot es comprava i es pagava al comptat. El tiet hi estava en desacord. Quan el meu pare es va jubilar jo ja no anava a la fàbrica.

De què està més satisfet?
De moltes coses. Una, d'haver pogut salvar el Vapor Aymerich, Amat i Jover i d'haver-lo reconvertit en el Museu de la Ciència. És l'únic museu nacional situat fora de Catalunya. Se n'anava a terra. A les cantonades ja s'hi havien començat a fer pisos. La veritat, va ser un cop de sort. Cada dia que hi entro em sorprenc. És meravellós. Una altra cosa de la qual estic satisfet és del Parc de Vallparadís. El PP hi volia fer pisos. Increïble. Els vaig dir que ni parlar-ne. I vaig posar la primera pedra dels soterraments dels Ferrocarrils i de la Renfe. I en matèria hospitalària ens en vam sortir bé, tot i que en un principi la Mútua i l'Hospital vivien enfrontats.

Relligar la ciutat va ser un element clau?
Terrassa era un desgavell. No hi havia una ciutat. N'hi havia moltes. Vam relligar-ho tot. Ara em dedico a donar voltes per la ciutat i veure carrers que no són rectes i de totes les mides em fa pensar en aquells moments on tothom construïa com li donava la gana. I l'Ajuntament deixava fer. També estic satisfet d'haver fet de Terrassa la segona ciutat universitària de Catalunya, i això no m'ho va valorar ningú. I en general, estic content de l'ambient que s'hi respira. Vaig anar molt pels barris i vaig afavorir la integració. El que fa ara l'alcalde Jordi Ballart. Pere Navarro no ho va fer.

La Rambla li agrada?
Francament? No. No n'entenc el sentit. I cada cop que parles amb algú de l'Ajuntament et diu que estan encantats. Hi han de passar cotxes. Ha de ser com la rambla de Francesc Macià. Igual. Si aquell model funciona, copiem-lo.

Com va anar això de dir "ja n'hi ha prou de ser alcalde"? I segona pregunta, per què va decidir que Navarro ocupés el seu lloc?
Vist en perspectiva, crec que un alcalde hauria de durar un màxim de vuit o dotze anys. Però en aquells moments tot era diferent. Vaig pensar que la meva etapa ja s'havia acabat i que calia deixar algú a mig mandat que assumís el càrrec i tingués temps de foguejar-se de cara a unes eleccions.

I el primer de la llista successòria va ser Pere Navarro.
Sí. Però es va trencar la cama anant en moto. I llavors tot es va complicar. I Josep Aran el que feia era afiliar al PSC gent de la brigada d'obres i dels transports municipals per tenir més suports dins del partit. Jo vaig pensar que faríem unes primàries a Terrassa, amb Jordi Labòria i d'altres. I des del carrer de Nicaragua em van forçar a posar-hi el Pere. I al cap d'un any l'hi vaig posar. Els resultats que va anar traient als comicis no van ser bons. I penso que va viure de renda en uns anys econòmics bons.