26
d'abril
del
2011
Tot ique aquest és el seu primer llibre de caràcter infantil, Tessa Julià Dinarès, nascuda a Matadepera però terrassenca de fa molts anys, està perfectament familiaritzada amb el que els passa pel cap als nens i a les nenes. Llicenciada en Pedagogia i Teatre, té una càtedra en Orientació Educativa a l’institut d’educació secundària (IES) Terrassa. Fa poc més d’un mes que ha vist publicat el seu llibre Em vaig casar amb els meus pares.
I com va ser que es va decidir a donar el salt?
Fins ara només m’havia dedicat a escriure textos especialitzats, però a l’any 2004 em vaig apuntar a uns tallers d’aprenentatge per escriure literatura. Cada vegada m’agradava més fins que, finalment, em vaig veure ambamb cor d’escriure una novel·la.
Així, doncs, s’ha decidit per començar per aquest gènere...
Bé, en tinc un altra per a adults no publicada i una tercera d’infantil a l’espera de ser-ho. De tota manera, em sento molt còmode escrivint per als nanos. La meva feina sempre s’ha relacionat amb la canalla i la veritat és que són la meva inspiració. Ells són els qui, amb la seva manera de fer, em donen històries.
I vostè que hi està tan en contacte, com creu que són els nens i nenes d’ara?
Crec que estan massa sobreprotegits, que se’ls perdona tot i que els adults tendim a compensar-los massa, potser per tot aquell temps que no podem estar amb ells. Però han d’entendre que a la vida real es trobaran amb problemes, i que això no és dolent perquè els faran créixer com a persones. Els problemes en sí no són negatius. Han de saber, però, afrontar-los i trobar-hi una solució. Els problemes formen part de la vida.
I amb tot això és amb el que es troba el noi protagonista deEm vaig casar amb els meus pares?
El nostre protagonista es troba, de sobte, a partir d’una fotografia, amb un dilema que ha de solucionar, i es posa a fer de detectiu. Compta amb l’ajuda dels seus amics, però des del principi, no s’atreveix a preguntar, a preguntar als seus pares. Potser si ho hagués fet, el problema s’hagués fos en un moment. Els nanos d’avui dia han d’entendre que els pares no són perfectes, que a vegades no podem estar en tot, i que davant de qualsevol dubte, preguntant s’arriba al cap del carrer.
Així, doncs, tot i estar dirigit principalment als nanos, n’aconsella també la seva lectura als adults?
I tant, a més a més, crec que agradarà molt a la gent de Terrassa perquè és on hi transcorre l’argument. Hi apareixen paratgescom la Serra de l’Obac o personatges típics de la ciutat egarenca com el Patge Xiu Xiu.
Parlant de llegir: es pot relacionar aquest hàbit -tenir-lo o no- amb el fracàs escolar?
Tots els nanos, als 6 o 7 anys, llegeixen. Estan entusiasmats pel fet de ser una cosa nova. És després quan s’estableixen diferències en aquest sentit: alguns continuen fent-ho i d’altres ho deixen. El que està clar és que, a partir de 3er o 4art d’educació primària, els nois i noies que no dominen l’escriptura i la lectura, no tenen les eines necessàries per aprendre els conceptes que se’ls ensenya a l’escola i, per tant, se’ls fa molt difíci tirar endavant. D’altra banda, l’anomenat fracàs escolar és un fenòmen molt complex, que té a veure amb l’entorn del nano, amb la família i amb d’altres circumstàncies. No és una qüestió de solució fàcil.
I com va ser que es va decidir a donar el salt?
Fins ara només m’havia dedicat a escriure textos especialitzats, però a l’any 2004 em vaig apuntar a uns tallers d’aprenentatge per escriure literatura. Cada vegada m’agradava més fins que, finalment, em vaig veure ambamb cor d’escriure una novel·la.
Així, doncs, s’ha decidit per començar per aquest gènere...
Bé, en tinc un altra per a adults no publicada i una tercera d’infantil a l’espera de ser-ho. De tota manera, em sento molt còmode escrivint per als nanos. La meva feina sempre s’ha relacionat amb la canalla i la veritat és que són la meva inspiració. Ells són els qui, amb la seva manera de fer, em donen històries.
I vostè que hi està tan en contacte, com creu que són els nens i nenes d’ara?
Crec que estan massa sobreprotegits, que se’ls perdona tot i que els adults tendim a compensar-los massa, potser per tot aquell temps que no podem estar amb ells. Però han d’entendre que a la vida real es trobaran amb problemes, i que això no és dolent perquè els faran créixer com a persones. Els problemes en sí no són negatius. Han de saber, però, afrontar-los i trobar-hi una solució. Els problemes formen part de la vida.
I amb tot això és amb el que es troba el noi protagonista deEm vaig casar amb els meus pares?
El nostre protagonista es troba, de sobte, a partir d’una fotografia, amb un dilema que ha de solucionar, i es posa a fer de detectiu. Compta amb l’ajuda dels seus amics, però des del principi, no s’atreveix a preguntar, a preguntar als seus pares. Potser si ho hagués fet, el problema s’hagués fos en un moment. Els nanos d’avui dia han d’entendre que els pares no són perfectes, que a vegades no podem estar en tot, i que davant de qualsevol dubte, preguntant s’arriba al cap del carrer.
Així, doncs, tot i estar dirigit principalment als nanos, n’aconsella també la seva lectura als adults?
I tant, a més a més, crec que agradarà molt a la gent de Terrassa perquè és on hi transcorre l’argument. Hi apareixen paratgescom la Serra de l’Obac o personatges típics de la ciutat egarenca com el Patge Xiu Xiu.
Parlant de llegir: es pot relacionar aquest hàbit -tenir-lo o no- amb el fracàs escolar?
Tots els nanos, als 6 o 7 anys, llegeixen. Estan entusiasmats pel fet de ser una cosa nova. És després quan s’estableixen diferències en aquest sentit: alguns continuen fent-ho i d’altres ho deixen. El que està clar és que, a partir de 3er o 4art d’educació primària, els nois i noies que no dominen l’escriptura i la lectura, no tenen les eines necessàries per aprendre els conceptes que se’ls ensenya a l’escola i, per tant, se’ls fa molt difíci tirar endavant. D’altra banda, l’anomenat fracàs escolar és un fenòmen molt complex, que té a veure amb l’entorn del nano, amb la família i amb d’altres circumstàncies. No és una qüestió de solució fàcil.