Són les onze del matí. Al carrer Abat Racimir del barri de Sant Miquel d'Olot hi ha aparent normalitat, però al carrer tres homes vestits de negre fan guàrdia a una cantonada. Ens hi acostem. Ens pregunten si som periodistes i ens diuen que si volem podem veure com estan instal·lant una porta de ferro a un dels pisos que ells mateixos han desocupat fa poques hores.
Entrem a un dels blocs i la sorpresa és veure, no una, sinó més d'una porta de ferro a mesura que anem pujant les plantes. Des de dimarts al vespre, quan es va executar el desallotjament extrajudicial per part de l'empresa privada Desokupa, una serralleria local s'ha dedicat a col·locar aquestes portes als pisos que ja han estat desocupats per evitar noves ocupacions. Mentrestant, a fora, els guàrdies continuen vigilant que ningú s'acosti als pisos que ja han quedat buits. Un cop posades les portes de seguretat, marxaran. Alhora arriba el camió de la deixalleria per retirar sofàs i mobles que s'han tret dels habitatges.
Una vintena de joves dins un pis ocupat
De cop, un dels guàrdies ens diu si volem entrar a un pis. Busquen la clau, però la té el serraller que està a punt de marxar. Un dels guàrdies corre per aconseguir-la i ens obre el pis. "És el pitjor de tots", ens avisa. Parets cremades, marcs de porta destrossats, olor de catximba, restes de cendra, menjar, papers, i un somier. Allà dins s'hi concentraven fins a una vintena de joves per fumar. És el cas d'una ocupació incívica en tota regla. Segons alguns veïns, a vegades s'escoltava música i creuen que un dels joves hi feia vida. De fet, entre els objectes que encara hi ha al pis s'hi pot veure el seu curriculum vitae dins una funda de plàstic a terra. Tant ell com la resta de joves que passaven estones allà van ser desallotjats a la força dimarts al vespre i ja ningú sap, igual que el currículum extraviat, on aniran a parar.
Una de les habitacions del pis ocupat on s'hi concentraven joves. Foto: Martí Albesa
Parlem una estona amb els guàrdies. Ens expliquen que segueixen ordres i que han dormit poc. Segurament tornaran aquesta nit, ja que podria haver-hi més desallotjaments. La seva feina és assegurar que el pis queda blindat i que ningú hi torna a entrar en les pròximes hores. Un cop el ferrer els diu que ja ha acabat de posar les cinc portes, tots ells pugen al cotxe de l'empresa i se'n van. "Torneu aquest vespre que és quan hi haurà merder", ens diuen abans d'arrencar.
De l'incivisme a la necessitat
Mentrestant, una veïna ha baixat a veure què passava. És la Fàtima. Des del gener està ocupant un dels pisos del bloc i el dimarts els treballadors de Desokupa li van picar la porta de casa: "Van venir sis o set homes molt alts dient que eren policies nacionals. Duien guants i tot. Van picar a casa meu, però jo no hi era i no es van atrevir a obrir la porta. Als pisos de baix hi van accedir sense cap ordre ni res. Quan vaig arribar vaig preguntar què passava i em van dir que eren policies nacionals i que tenien un requeriment del jutge perquè marxéssim de casa", ens explica.
Un camió de la deixalleria recull mobles que s'han tret dels pisos desocupats, sota la mirada dels guàrdies de seguretat. Foto: Martí Albesa
La Fàtima viu amb la seva cunyada que té tres fills (un nen de vuit anys, una nena de set i un nadó de només un any i mig). A tots ells, els suposats policies els volien fer fora dimarts al vespre, però la Fàtima explica que s'hi va oposar: "Em van dir que el meu pis havia de ser desallotjat i que havia de marxar. Vaig explicar-li que tenia nens a casa. Em van oferir 1.000 euros i em van dir que anés a un hostal amb els nens, però els vaig dir que no. Quan em vaig anar informant que no eren policies i que no tenien ordres vaig tenir clar que no marxava i que no treia els nens a casa". Mentrestant, viu amb el temor que l'acabin fent fora en qualsevol moment i per això no vol deixar el pis sense ningú: "Em fa por que si marxo, tingui una porta de ferro posada amb totes les coses a dins. Si passa, on vaig amb tres nens petits?".
Ella fa dos anys que va arribar a Olot. Fins ara ha fet tota mena de feines a fàbriques d'embotits o supermercats, però assegura que "treballa del que faci falta". En el seu cas, es tracta d'una ocupació cívica: un contacte li va vendre les claus del pis per 2.000 euros amb la llum i l'aigua punxades. El pis del carrer Abat Racimir és el segon que ocupa la Fàtima. Abans estava a un bloc de les Tries, però explica que la situació era insostenible, ja que hi havia molt incivisme i necessitaven marxar. A Sant Miquel diu que no ha tingut problemes, però que els últims dos mesos hi ha hagut alguns enrenous al bloc.
El bloc de pisos on hi ha hagut les desocupacions. Foto: Martí Albesa
La Fàtima és conscient que la seva situació no és òptima, però tot i tenir la nacionalitat espanyola, explica que des que està a Olot no ha pogut trobar un pis de lloguer: "Em demanen una nòmina de 1.800 euros per un lloguer. On la trobo? La nòmina més alta que he tingut ha estat de 1.400 bruts. He aconseguit alguna cita amb agències immobiliàries, però res. Una vegada em van dir que sí, però finalment, la casa ja estava llogada i que qui m'havia donat la cita no ho sabia. En realitat, sé que veuen el meu nom i que sóc musulmana".
De moment, la Fàtima segueix al pis que ocupa des de fa onze mesos, però no sap si d'aquí a unes hores la faran fora. Al jove d'uns trenta anys que ocupava el primer tercera o aquells que vivien als baixos, ja els han desallotjat. Potser no seran els últims, o potser sí. En tot cas, tots ells són realitats socials que, literalment, queden tancades i amagades darrere una porta de ferro.