31
de maig
del
2022
Actualitzat
el
10
de juny
a les
10:23h
Dissabte 20 de maig del 2017. Palau Akasaka de Tòquio. En Ramon amb una americana blavosa. La Carme amb un vestit de flors que recorden les de cirerer. I en Rafel amb la modèstia negre que el defineix. Tots tres asseguts de cara al públic. Els criden d’un en un. Es posen drets. La Carme mira en Ramon per saber si ja és el moment de fer el pas endavant. Els hi posen la medalla del Premi Pritzker. És aquell moment en què el clatell ja nota el pes d’un reconeixement únic i històric.
La Carme fa el pas definitiu. La veu femenina dels RCR és qui parlarà. S’acosta al micròfon i diu unes paraules que, segurament, no poden omplir tot l’agraïment que senten, ni tot el camí que han fet. Però són paraules que ja han quedat escrites, igual que el camí dels somnis que el 2017 va portar els arquitectes RCR a fer-ne un de realitat.
Des de llavors són part de la història de l’arquitectura mundial. Hi haurà un abans i un després, però ells continuaran fent el mateix, sent els mateixos i des del mateix lloc, Olot.
Cinc anys després, recordem el discurs de la Carme amb en Rafel Aranda, a la fàbrica dels somnis: la Foneria Barberí del carrer Fontanella d’Olot. Amb una de les dues r dels RCR recordem què va ser aquell viatge al Japó, què viuen ara i què va significar per uns arquitectes de poble que les seves arrels arribessin a tocar el cel.
-Aquell 20 de maig la Carme va dir: “Hi ha una barreja infinita de sentiments que estem experimentant ara mateix, però la sensació més forta és la de gratitud”. Aquest és el sentiment que més recordeu d’aquell dia?
- A veure, és un somni que et donin un Premi Pitzker perquè és el màxim que et poden donar a l’arquitectura. Però és un somni que el tens, per al qual no hi estàs lluitant ni fent res per aconseguir-ho. El que fas al llarg dels anys és anar fent el teu camí, a poc a poc, i entendre el que és això de l’arquitectura. Tots els premis tenen aquest punt de gratitud i et serveixen per donar-te confiança en el camí que has anat fent. El Pritzker ens ha donat confiança per totes i cada una de les decisions que has anat aprenent al llarg de tot el camí. Els premis t’entreguen aquesta confiança en tu mateix per dir: “home no ho hem fet tan malament”.
- Serveixen per solidificar la trajectòria
- Sí. Nosaltres clarament som molt conscients que hem fet un camí molt diferent. Els guanyadors del Pritzker segurament han fet uns camins que tenen més similituds que el nostre. El sol fet de ser tres ja va ser una decisió que vam prendre fa 35 anys i el fet de venir a Olot va ser molt diferent del que llavors tocava. O el sol fet d’estar molt vinculats amb el món acadèmic: nosaltres hi hem estat, però en cap cas hem volgut fer una carrera acadèmica com, per exemple, ser catedràtics. Amb tot això et vull dir que som molt conscients que hem fet un camí molt diferent. El Pritzker no et valora una obra específica, valoren el missatge que en conjunt pots donar en el col·lectiu de l’arquitectura i de la societat.
- En el moment d’anunciar que éreu els guanyadors del Premi Pritzker ja hi havia 2.000 periodistes preparats per llançar la notícia. El món us va mirar. Tornaríeu a aquell moment? Va ser aclaparador?
- El vam viure amb naturalitat, com ens agrada viure les coses. Sempre ho hem dit: cal tenir els peus a la terra. Estar a un lloc com Olot, al costat de les nostres famílies, els nostres amics, el nostre entorn... per molt que hem marxat, sempre hi ha aquest tornar al teu lloc d’origen, a casa teva i tornar a posar els peus a terra. I això, és molt sa.
- Després de cinc anys creus que el Premi Pritzker ha canviat alguna cosa a RCR?
- Precisament, quan vam tornar vam fer sessions de reflexions sobre “i ara què”. Fins i tot va estar sobre la taula si continuar en el món de l’arquitectura. I mira que considero que a nosaltres se’ns va donar el Pritzker quan teníem encara no 55 anys. Però ens vam plantejar si continuar o no. Creiem que el fet d’haver-te donat un premi així et comportava una certa responsabilitat i no volíem caure en el que a vegades pot passar: et puguis creure que ets capaç de fer moltes coses i puguis fer-ho malament. Nosaltres no volíem caure en això. Vam arribar a la conclusió que continuàvem; que continuàvem amb mesura, i que continuàvem fent el camí que nosaltres anàvem fent, o sigui, sense caure en dir que sí a tot encàrrec que vingués de no sé quin lloc del món.
- Després de cinc anys diries que sou els mateixos que abans del Pritzker?
- Sí. I sempre dic que nosaltres no hem canviat, sinó que ha canviat la persona que ens mira. Són els altres els que han canviat. Se’ns veu d’una altra manera. Està bé. Però nosaltres no hem canviat. Portem el Pritzker sense que sigui cap pes. De fet, ho vam estar parlant amb en Ramon i la Carme: cal estar agraït per l’oportunitat i reconeixement que t’han donat, però viure-ho amb tota la naturalitat possible.
- Creus que a partir del Pritzker se us ha valorat més?
Sí. Se’ns considera molt més i els premis també serveixen per això. Al llarg de la nostra trajectòria, tots els premis que hem tingut ens han ajudat a fer un camí més ferm i amb molta més llibertat. Nosaltres entenem que un premi t’ha de donar llibertat per poder escollir i fer el camí que un creu.
- Des d’Olot també se us ha valorat més des d’aquell 20 de maig?
- No ho sé. Es va donar la curiositat que mesos abans que ens donessin el Pritzker vam tenir unes aproximacions amb l’Ajuntament d’Olot. Ells tenien molt clar que no volien que continuéssim el Firal d’Olot. Nosaltres vam intentar i oferir estar disposats a fer tot el tema de participació ciutadana, tenir en compte totes les coses que vinguessin per part dels veïns, però en cap moment se’ns va donar l’oportunitat de poder continuar una obra que per nosaltres hagués estat una aportació important al centre d’Olot per donar-li un caràcter que considerem que no té.
- Confieu, tard o d’hora, tornar a actuar a Olot?
- No ho sé.
- Us agradaria?
- Clarament. Nosaltres, precisament, fa poques setmanes inauguràvem el Celler de Peralada, una obra de la qual estem contentíssims i que arriba després d’una relació de vint anys amb la família Suqué Mateu. Després de tot aquest camí, hem arribat a fer una obra amb molta ànima i que respon molt bé al lloc on està i la funció que ha de tenir. Per nosaltres fer una obra amb aquesta intensitat a quaranta minuts de casa és el que més ens apassionaria. Però malauradament hem d’anar a cinc mil quilòmetres de distància.
- Al Palau Akasaka la Carme també va dir: “reconeixem que estimem somiar i estimem construir”. Cinc anys després, com està aquesta estima? El Pritzker va ser una font d’energia i inspiració?
- Sí. D’alguna manera hem intentat que el premi fos llibertat. I tenim molt clar que el més important de tot és somiar. Els somnis són possibles. A la nostra manera hem fet un camí que ha demostrat que sí, que els somnis són possibles.
- Durant el discurs, també es va fer referència a un poeta budista, Thích Nhat Hanh, per definir què és per a vosaltres l’arquitectura i el seu procés de creació. Vau dir que “l’arquitectura és l’art de materialitzar els somnis”. Creus que és una bona època per somiar?
- Crec que si no hi ha somni, no hi ha vida. Tothom hauria de somiar. Somiar és el que t’hauria de fer viure. Fins i tot cal somiar que les coses poden ser millor del que són. No hem de donar res per sabut ni per fet, sinó somiar que les coses es poden fer d’una altra manera.
- L’arquitectura mundial somia com ho feia abans. Viu un bon moment?
- L’arquitectura transmet molt bé la situació en què es troba el món. En tota aquesta complexitat que està apareixent, l’arquitectura hi està intentant trobar el seu camí. Les coses mai han estat blanc o negre, però això ara s’ha multiplicat per molt. Estem en aquesta complexitat. Però, atenció: d’arquitectura només n’hi ha una. O sigui, l’arquitectura és l’entorn perquè les persones puguin desenvolupar la seva vida, des de l’àmbit urbà fins a la casa particular. L’arquitectura és aquest entorn. I a aquest entorn no se li han de posar etiquetes. Estem en contra que se li posin etiquetes a l’arquitectura: que si verda, que si sostenible... l’arquitectura és una i sempre ha de respondre bé per crear aquest entorn a les persones.
- Hem passat una covid que ens ha fet tancar a casa, en la nostra arquitectura. Com creus que això ha influït en la visió que el ciutadà, a partir d’ara, veu l’arquitectura?
- Crec que ha obert els ulls a moltes persones per descobrir que important és el refugi que tenim cadascú de nosaltres, la nostra casa. Estem en una vida amb molt de soroll i des de RCR sempre hem pensat que la casa ha de ser el refugi davant aquest soroll. Creiem que s’haurien de tenir llocs de vida que permetessin a les persones estar-se en aquests llocs. Fa poc no podies sortir al carrer, no podies tenir vàlvules d’escapament i havies d’estar dins casa teva. Està bé que ens plantegem com han de ser aquests dintres de casa. Nosaltres sempre hem cregut en una arquitectura on el límit de l’interior i exterior hauria de desaparèixer i ara la covid ens ho ha demostrat. Les persones que han tingut aquesta relació amb un exterior han estat molt més bé que les que han estat entre quatre parets.
- Creus que aquesta visió pot canviar l’arquitectura?
- Em sap greu que sigui a partir de la Covid, però benvingut sigui. A nosaltres els confinaments no ens han canviat la manera d’entendre l’arquitectura. Com pots veure al nostre despatx, nosaltres vivim amb la natura a dins. Que passem fred a l’hivern? Sí, una mica. Però també ens agrada sentir això. Que no tenim prou il·luminació o les parets de pedra absorbeixen llum? Bé, tot és un equilibri. Creiem que aquest entorn ens està donant una relació amb la vida i amb l’exterior que és positiva.
- Per acabar amb el context i l’entorn que vivim. Hem vist que moltes matèries s’han duplicat de preu. Creus que això pot afectar l’arquitectura?
- Sí. Clarament és un continu. Estem un 20-25% per sobre del preu d’abans. Creiem que això ha vingut per quedar-se. No creiem que es tornin als preus d’abans i això vol dir que, altra vegada, hem de trobar formes creatives per tirar endavant les coses. No hi ha gaires opcions de materialitats, però si maneres, fases o ritmes de construcció.
- Creus que haureu de canviar o explorar altres materials?
- Sí, però crec que hi ha pocs materials. El món de l’arquitectura encara és molt reduït. Els romans van inventar la teula i encara la tenim entre nosaltres.
- Anem a mirar el futur. Aquell 20 de maig la Carme deia que “amb l’obtenció d’aquest premi ens dirigim al llarg d’aquest meravellós viatge (el de somiar)”. Quins somnis esperen a RCR?
- El somni de La Vila. És el nostre somni. És on nosaltres voldríem transmetre a les persones el que nosaltres hem sentit. Voldríem crear un lloc per a la percepció de l’espai i que les persones tinguessin l’oportunitat de venir per percebre l’espai. Voldríem crear aquest lloc. Som conscients que ja fa cinc anys que vam posar fil a l’agulla i és un projecte de molta envergadura. Hem intentat buscat suports de tota mena, públic i privat, i és una tasca important. Però nosaltres estem amb aquest somni. En aquests moments la idea és començar a fer les primeres intervencions en aquest espai de La Vila a la Vall de Bianya. Aquest any comencem.
- Quan podria ser realitat aquest somni?
- Amb cinc anys volem que sigui una realitat. Volem començar a donar aquest missatge d’un lloc al món on les persones vinguin a intentar entendre i percebre l’espai. I volem que estigui obert a totes les persones.
- Vaig acabant. Recordo l’entrevista que et vaig fer el 2017, també aquí al despatx. En aquella entrevista demanaves que el Pritzker servís per fer somiar a la gent jove. Creus que ha servit per això?
- Jo crec que sí. La gent jove, no forçosament del món de l’arquitectura, quan ens veu a nosaltres veuen que des del lloc d’origen és possible donar aquests missatges i poder transmetre emocions i ànima. Això ho valoren.
- Quin és el futur d’RCR?
- RCR té el camí bastant clar. Per un costat, anar desenvolupant el somni de la Vila i, per l’altre, intentar que les persones que han estat al nostre costat durant anys, vagin agafant més paper i protagonisme dins la marca RCR. I anar fent el procés de creativitat compartida. Aquest sempre ha estat el nostre objectiu.
La Carme fa el pas definitiu. La veu femenina dels RCR és qui parlarà. S’acosta al micròfon i diu unes paraules que, segurament, no poden omplir tot l’agraïment que senten, ni tot el camí que han fet. Però són paraules que ja han quedat escrites, igual que el camí dels somnis que el 2017 va portar els arquitectes RCR a fer-ne un de realitat.
Des de llavors són part de la història de l’arquitectura mundial. Hi haurà un abans i un després, però ells continuaran fent el mateix, sent els mateixos i des del mateix lloc, Olot.
Cinc anys després, recordem el discurs de la Carme amb en Rafel Aranda, a la fàbrica dels somnis: la Foneria Barberí del carrer Fontanella d’Olot. Amb una de les dues r dels RCR recordem què va ser aquell viatge al Japó, què viuen ara i què va significar per uns arquitectes de poble que les seves arrels arribessin a tocar el cel.
-Aquell 20 de maig la Carme va dir: “Hi ha una barreja infinita de sentiments que estem experimentant ara mateix, però la sensació més forta és la de gratitud”. Aquest és el sentiment que més recordeu d’aquell dia?
- A veure, és un somni que et donin un Premi Pitzker perquè és el màxim que et poden donar a l’arquitectura. Però és un somni que el tens, per al qual no hi estàs lluitant ni fent res per aconseguir-ho. El que fas al llarg dels anys és anar fent el teu camí, a poc a poc, i entendre el que és això de l’arquitectura. Tots els premis tenen aquest punt de gratitud i et serveixen per donar-te confiança en el camí que has anat fent. El Pritzker ens ha donat confiança per totes i cada una de les decisions que has anat aprenent al llarg de tot el camí. Els premis t’entreguen aquesta confiança en tu mateix per dir: “home no ho hem fet tan malament”.
- Serveixen per solidificar la trajectòria
- Sí. Nosaltres clarament som molt conscients que hem fet un camí molt diferent. Els guanyadors del Pritzker segurament han fet uns camins que tenen més similituds que el nostre. El sol fet de ser tres ja va ser una decisió que vam prendre fa 35 anys i el fet de venir a Olot va ser molt diferent del que llavors tocava. O el sol fet d’estar molt vinculats amb el món acadèmic: nosaltres hi hem estat, però en cap cas hem volgut fer una carrera acadèmica com, per exemple, ser catedràtics. Amb tot això et vull dir que som molt conscients que hem fet un camí molt diferent. El Pritzker no et valora una obra específica, valoren el missatge que en conjunt pots donar en el col·lectiu de l’arquitectura i de la societat.
L'arquitecte olotí enmig dels papers i la llum que hi ha al despatx de l'antiga foneria Barberí d'Olot Foto: Pau Masó
- En el moment d’anunciar que éreu els guanyadors del Premi Pritzker ja hi havia 2.000 periodistes preparats per llançar la notícia. El món us va mirar. Tornaríeu a aquell moment? Va ser aclaparador?
- El vam viure amb naturalitat, com ens agrada viure les coses. Sempre ho hem dit: cal tenir els peus a la terra. Estar a un lloc com Olot, al costat de les nostres famílies, els nostres amics, el nostre entorn... per molt que hem marxat, sempre hi ha aquest tornar al teu lloc d’origen, a casa teva i tornar a posar els peus a terra. I això, és molt sa.
- Després de cinc anys creus que el Premi Pritzker ha canviat alguna cosa a RCR?
- Precisament, quan vam tornar vam fer sessions de reflexions sobre “i ara què”. Fins i tot va estar sobre la taula si continuar en el món de l’arquitectura. I mira que considero que a nosaltres se’ns va donar el Pritzker quan teníem encara no 55 anys. Però ens vam plantejar si continuar o no. Creiem que el fet d’haver-te donat un premi així et comportava una certa responsabilitat i no volíem caure en el que a vegades pot passar: et puguis creure que ets capaç de fer moltes coses i puguis fer-ho malament. Nosaltres no volíem caure en això. Vam arribar a la conclusió que continuàvem; que continuàvem amb mesura, i que continuàvem fent el camí que nosaltres anàvem fent, o sigui, sense caure en dir que sí a tot encàrrec que vingués de no sé quin lloc del món.
- Després de cinc anys diries que sou els mateixos que abans del Pritzker?
- Sí. I sempre dic que nosaltres no hem canviat, sinó que ha canviat la persona que ens mira. Són els altres els que han canviat. Se’ns veu d’una altra manera. Està bé. Però nosaltres no hem canviat. Portem el Pritzker sense que sigui cap pes. De fet, ho vam estar parlant amb en Ramon i la Carme: cal estar agraït per l’oportunitat i reconeixement que t’han donat, però viure-ho amb tota la naturalitat possible.
- Creus que a partir del Pritzker se us ha valorat més?
Sí. Se’ns considera molt més i els premis també serveixen per això. Al llarg de la nostra trajectòria, tots els premis que hem tingut ens han ajudat a fer un camí més ferm i amb molta més llibertat. Nosaltres entenem que un premi t’ha de donar llibertat per poder escollir i fer el camí que un creu.
"Fer una obra a quaranta minuts de casa és el que més ens apassionaria, però malauradament hem d’anar a cinc mil quilòmetres de distància"
- Des d’Olot també se us ha valorat més des d’aquell 20 de maig?
- No ho sé. Es va donar la curiositat que mesos abans que ens donessin el Pritzker vam tenir unes aproximacions amb l’Ajuntament d’Olot. Ells tenien molt clar que no volien que continuéssim el Firal d’Olot. Nosaltres vam intentar i oferir estar disposats a fer tot el tema de participació ciutadana, tenir en compte totes les coses que vinguessin per part dels veïns, però en cap moment se’ns va donar l’oportunitat de poder continuar una obra que per nosaltres hagués estat una aportació important al centre d’Olot per donar-li un caràcter que considerem que no té.
- Confieu, tard o d’hora, tornar a actuar a Olot?
- No ho sé.
- Us agradaria?
- Clarament. Nosaltres, precisament, fa poques setmanes inauguràvem el Celler de Peralada, una obra de la qual estem contentíssims i que arriba després d’una relació de vint anys amb la família Suqué Mateu. Després de tot aquest camí, hem arribat a fer una obra amb molta ànima i que respon molt bé al lloc on està i la funció que ha de tenir. Per nosaltres fer una obra amb aquesta intensitat a quaranta minuts de casa és el que més ens apassionaria. Però malauradament hem d’anar a cinc mil quilòmetres de distància.
- Al Palau Akasaka la Carme també va dir: “reconeixem que estimem somiar i estimem construir”. Cinc anys després, com està aquesta estima? El Pritzker va ser una font d’energia i inspiració?
- Sí. D’alguna manera hem intentat que el premi fos llibertat. I tenim molt clar que el més important de tot és somiar. Els somnis són possibles. A la nostra manera hem fet un camí que ha demostrat que sí, que els somnis són possibles.
- Durant el discurs, també es va fer referència a un poeta budista, Thích Nhat Hanh, per definir què és per a vosaltres l’arquitectura i el seu procés de creació. Vau dir que “l’arquitectura és l’art de materialitzar els somnis”. Creus que és una bona època per somiar?
- Crec que si no hi ha somni, no hi ha vida. Tothom hauria de somiar. Somiar és el que t’hauria de fer viure. Fins i tot cal somiar que les coses poden ser millor del que són. No hem de donar res per sabut ni per fet, sinó somiar que les coses es poden fer d’una altra manera.
- L’arquitectura mundial somia com ho feia abans. Viu un bon moment?
- L’arquitectura transmet molt bé la situació en què es troba el món. En tota aquesta complexitat que està apareixent, l’arquitectura hi està intentant trobar el seu camí. Les coses mai han estat blanc o negre, però això ara s’ha multiplicat per molt. Estem en aquesta complexitat. Però, atenció: d’arquitectura només n’hi ha una. O sigui, l’arquitectura és l’entorn perquè les persones puguin desenvolupar la seva vida, des de l’àmbit urbà fins a la casa particular. L’arquitectura és aquest entorn. I a aquest entorn no se li han de posar etiquetes. Estem en contra que se li posin etiquetes a l’arquitectura: que si verda, que si sostenible... l’arquitectura és una i sempre ha de respondre bé per crear aquest entorn a les persones.
- Hem passat una covid que ens ha fet tancar a casa, en la nostra arquitectura. Com creus que això ha influït en la visió que el ciutadà, a partir d’ara, veu l’arquitectura?
- Crec que ha obert els ulls a moltes persones per descobrir que important és el refugi que tenim cadascú de nosaltres, la nostra casa. Estem en una vida amb molt de soroll i des de RCR sempre hem pensat que la casa ha de ser el refugi davant aquest soroll. Creiem que s’haurien de tenir llocs de vida que permetessin a les persones estar-se en aquests llocs. Fa poc no podies sortir al carrer, no podies tenir vàlvules d’escapament i havies d’estar dins casa teva. Està bé que ens plantegem com han de ser aquests dintres de casa. Nosaltres sempre hem cregut en una arquitectura on el límit de l’interior i exterior hauria de desaparèixer i ara la covid ens ho ha demostrat. Les persones que han tingut aquesta relació amb un exterior han estat molt més bé que les que han estat entre quatre parets.
Rafel Aranda, juntament amb Carme Pigem i Ramon Vilalta, configuren RCR Arquitectes Foto: Pau Masó
- Creus que aquesta visió pot canviar l’arquitectura?
- Em sap greu que sigui a partir de la Covid, però benvingut sigui. A nosaltres els confinaments no ens han canviat la manera d’entendre l’arquitectura. Com pots veure al nostre despatx, nosaltres vivim amb la natura a dins. Que passem fred a l’hivern? Sí, una mica. Però també ens agrada sentir això. Que no tenim prou il·luminació o les parets de pedra absorbeixen llum? Bé, tot és un equilibri. Creiem que aquest entorn ens està donant una relació amb la vida i amb l’exterior que és positiva.
"El món de l’arquitectura és molt reduït. Els romans van inventar la teula i encara la tenim"
- Per acabar amb el context i l’entorn que vivim. Hem vist que moltes matèries s’han duplicat de preu. Creus que això pot afectar l’arquitectura?
- Sí. Clarament és un continu. Estem un 20-25% per sobre del preu d’abans. Creiem que això ha vingut per quedar-se. No creiem que es tornin als preus d’abans i això vol dir que, altra vegada, hem de trobar formes creatives per tirar endavant les coses. No hi ha gaires opcions de materialitats, però si maneres, fases o ritmes de construcció.
- Creus que haureu de canviar o explorar altres materials?
- Sí, però crec que hi ha pocs materials. El món de l’arquitectura encara és molt reduït. Els romans van inventar la teula i encara la tenim entre nosaltres.
- Anem a mirar el futur. Aquell 20 de maig la Carme deia que “amb l’obtenció d’aquest premi ens dirigim al llarg d’aquest meravellós viatge (el de somiar)”. Quins somnis esperen a RCR?
- El somni de La Vila. És el nostre somni. És on nosaltres voldríem transmetre a les persones el que nosaltres hem sentit. Voldríem crear un lloc per a la percepció de l’espai i que les persones tinguessin l’oportunitat de venir per percebre l’espai. Voldríem crear aquest lloc. Som conscients que ja fa cinc anys que vam posar fil a l’agulla i és un projecte de molta envergadura. Hem intentat buscat suports de tota mena, públic i privat, i és una tasca important. Però nosaltres estem amb aquest somni. En aquests moments la idea és començar a fer les primeres intervencions en aquest espai de La Vila a la Vall de Bianya. Aquest any comencem.
- Quan podria ser realitat aquest somni?
- Amb cinc anys volem que sigui una realitat. Volem començar a donar aquest missatge d’un lloc al món on les persones vinguin a intentar entendre i percebre l’espai. I volem que estigui obert a totes les persones.
- Vaig acabant. Recordo l’entrevista que et vaig fer el 2017, també aquí al despatx. En aquella entrevista demanaves que el Pritzker servís per fer somiar a la gent jove. Creus que ha servit per això?
- Jo crec que sí. La gent jove, no forçosament del món de l’arquitectura, quan ens veu a nosaltres veuen que des del lloc d’origen és possible donar aquests missatges i poder transmetre emocions i ànima. Això ho valoren.
- Quin és el futur d’RCR?
- RCR té el camí bastant clar. Per un costat, anar desenvolupant el somni de la Vila i, per l’altre, intentar que les persones que han estat al nostre costat durant anys, vagin agafant més paper i protagonisme dins la marca RCR. I anar fent el procés de creativitat compartida. Aquest sempre ha estat el nostre objectiu.