It's Only Rock'n'Roll

Del Rock Simfònic al Rock Progressiu

per Pep Saña , 3 de febrer de 2020 a les 07:00 |
Del Rock Simfònic al Rock Progressiu.
Aquesta informació es va publicar originalment el 3 de febrer de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Segurament és un dels gèneres musicals més desprestigiats per la crítica i menys recordats pel gran públic. Va durar pocs anys i les bandes que van introduir aquesta variant del Rock han estat relegades, excepte comptades excepcions, a l'oblit, quan no al menyspreu. El Rock Simfònic, tot i això, va ser com qualsevol altre estil, tendència, ritme o subgènere, va produir bones i males cançons, per la qual cosa no és just ficar-los a tots en el mateix sac.

El Rock Simfònic és un estil musical sorgit a mitjans dels 60 que pretén explorar nous camins musicals, mitjançant la combinació creativa d'elements de la música Clàssica, la Psicodèlia i el Hard Rock. Tot i que sempre resulta difícil definir maneres musicals, sí que es poden assenyalar les seves principals característiques, així doncs, el Rock Simfònic, cent per cent dels 70, sol incloure temes llargs en els que hi ha temps per a tot, fins a convertir una cançó en una cosa semblant a una simfonia, de manera que aquest tipus de bandes tenien sempre l’ull posat a la música Clàssica, utilitzant moltes vegades els ambients, estructures i sonoritats agafades directament d'autors clàssics. La sonoritat del Rock Simfònic és recrea utilitzant orquestres, seccions de corda o sintetitzadors com el mellotron. Els primers experiments d'aquest tipus els trobem en cançons com Yesterday o Eleanor Rigby, dels Beatles. Els seguirien intents molt més ambiciosos com per exemple, Concerto For Group And Orchestra de Deep Purple o Atom Heart Mother de Pink Floyd.


Lògicament els músics d’aquestes bandes simfòniques havien de tenir un talent innegable i un domini total del seu instrument, de manera que havien d'estar preparats per convertir-se en solistes i agafar el protagonisme en qualsevol moment, de fet, tots els musics de Rock Simfònic podien fer en directe exactament el mateix que el que hi havia gravat al disc, per bé o per mal sonen igual en directe que en estudi se solia dir d'aquestes bandes. En el contres de l'estil i els seus musics, podem trobar que hi ha un gran excés de pompositat dels temes, la de vegades carregosa grandiloqüència i desproporcionats passatges instrumentals, sí, va ser un gènere tendent a lo grandiós que no en va encaixava perfectament en el que es va anomenar com Dinosaures del Rock.

En el Rock Simfònic el plantejament sol ser la concepció de l'obra musical com un tot coherent (l'àlbum o disc conceptual), en comptes de com un conjunt de temes per separat. Els primers discos conceptuals, com Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, dels Beatles o Days Of Future Passed, de Moody Blues, són cançons relativament breus, que desenvolupen una història. Fent un pas més, bandes dels 70 com Pink Floyd, Mike Oldfield, King Crimson, Jethro Tull, Genesis, Emerson, Lake & Palmer o Yes, es llancen a la creació d'obres èpiques com Supper's Ready, Tubular Bells o Thick As A Brick, una sèrie de simfonies Rock, que ocupen tota una cara (o les dues) d'un àlbum. Dins del concepte Rock Simfònic s’hi solen ficar bandes u obres que tenen alguna de les característiques assenyalades, però que no poden ser considerades com a tals, The Moody Blues, Mike Oldfield o Pink Floyd, o àlbums conceptuals com Tommy o Quadrophenia de The Who, el Concerto For Group And Orchestra de Deep Purple o Inagada Da Vida dels Iron Buterfly. I és que no n’hi ha prou amb que una cançó ocupi una o les dues cares del disc per assenyalar-la com a simfònica.


En realitat van ser poques les bandes enquadrables dins del Rock Simfònic, King Crimson, considerada una de les bandes pioneres i un dels pilars del gènere, més enllà de la seva diversificació sonora i mutacions estilístiques, va publicar àlbums  simfònics com, In The Court Of The Crimson King (1969) o Islands (1971), encara que la seva proposta, sempre experimental i molt atrevida, sovint resultava difícil d’escoltar. Robert Fripp, el guitarrista i líder, és l'únic membre que ha format part de King Crimson durant tota la seva història, si bé d’altres músics com Bill Bruford, Adrian Belew o Tony Levin tenen una llarga trajectòria a la banda. Tot i que Robert Fripp ha estat l'únic factor comú de tots els discos i totes les formacions de King Crimson, no es considera a si mateix com el líder de la banda. Per ell, King Crimson és una manera de fer coses i els constants canvis dels seus membres reflecteixen aquest punt de vista. Però els que van donar forma a aquest estil, els que no poden ser enquadrats en cap altra gènere de la història del Rock són, Emerson Lake & Palmer, Yes, Rick Wakeman, Genesis i Camel. 

King Crimson - Epitaph


Keith Emerson era un teclista prodigiós que va saber treure profit de la tecnologia, al costat d'un excel·lent guitarrista i baixista, Gregg Lake, i un gran bateria, Carl Palmer, després d'un indecís i dispers primer disc amb dos o tres temes excel·lents, Emerson Lake & Palmer es van llançar per aquest camí inexplorat, produint obres que en el seu moment van enlluernar, però que ja patirien la qualificació de ser molt pretensioses. El Trilogy (1972), un disc de molt mèrit que, escoltat avui, continua captivant, el que és  considerat un dels millors, Brain Salad Surgery (1973), o l'emblemàtic directe, Pictures At An Exhibition (1972). El seu so estava marcat per l'òrgan i altres teclats d’última generació que utilitzava Emerson, sempre envoltat d’uns aparells que proporcionaven atmosferes pretesament sofisticades, després hi havia la veu suau, gairebé de vellut, de Lake, amb les guitarres que no tenien res que envejar als teclats, tot i que solien   quedar una mica relegades o simplement no existien i Palmer que s'encarregava de posar el ritme i les seves improvisacions. El resultat a vegades semblava una cosa pomposa i recarregada, però d’altres sonava atractiu, diferent, una cosa situada a les antípodes de les cançons de dos minuts. 

Emerson Lake & Palmer - From The Beginning


Emerson Lake & Palmer - C’est La Vie


Yes són imprescindibles, i no només dins del gènere del Rock Simfònic. Els seus membres d'altíssima categoria musical, van produir àlbums emblemàtics, com el triple Yessongs (1973), i cançons amb esplèndides melodies i ambientacions que es poden escoltar avui en dia sense que la cosa soni a “Edat Antiga”. A la guitarra Steve Howe sorprenia amb els seus solos, tant amb l’acústica, la mandolina o l’elèctrica (inclosa la de tres mastils), als teclats Rick Wakeman estava reconegut com un autèntic geni del piano, i la personal veu aguda del seu cantant Jon Anderson continua tenint aquell punt de lirisme èpic. Les seves cançons desprenien un aura d'enigma i romanticisme, amb unes melodies en un duel constant entre guitarres i teclats buscant la sofisticació. Rick Wakeman, sempre amb la seva capa platejada, va ser teclista de Yes, però en la seva carrera en solitari va editar algunes de les obres de més èxit del Rock Simfònic, com The Six Wives Of Henry VIII (1973) o Journey To The Centre Of The Earth (1974), dos àlbums en els que brilla el virtuosisme de Rick, unes orquestracions sorprenents, cors grandiosos i fantàstiques melodies. A més, Yes encertaria de ple encarregant les portades dels seus discos al dibuixant Roger Dean, que es convertiria en l’artista més emblemàtic del Rock Simfònic.

Genesis va aportar teatralitat, en les seves millors èpoques apareixien amb disfresses extravagants i posades en escena molt preparades per ressaltar teatralment les lletres de les seves cançons i la seva musica. La teatralitat desbordant de Peter Gabriel, la clarividència de Mick Rutherford i la presència de Phil Collins van construir un so que conjuntava atmosferes cent per cent de Clàssica amb pinzellades de Jazz, matisos Folk i fins i tot Rock. Genesis va ser la banda que més èxit va aconseguir de tots els que es van submergir en les desconegudes i denses aigües del Rock Simfònic. Més endavant gairebé tots els seus membres van desenvolupar les seves pròpies carreres en solitari, molt allunyats del gènere en alguns casos i molt a prop ja no del Rock si no del Pop, sent curiosament el menys dotat, Phil Collins, qui va aconseguir els èxits més multitudinaris.

Camel ha estat una banda molt menyspreada fins i tot en la seva millor època, de fet, quan algú volia ridiculitzar el Rock Simfònic solia anomenar la banda d'Andy Lattimer. Tot i això el seu so era molt més digerible i més descarregat de pompositat que el dels altres, les seves cançons es podien cantar i taral·lejar sense tanta dificultat i els seus temes no eren tan llargs.

Entre els més importants del Rock Simfònic, en la seva majoria anglesos o nord-americans, destacar a King Crimson, Genesis, Yes, Camel, Emerson, Lake & Palmer, Focus, Jethro Tull, Pink Floyd, Soft Machine, Mike Oldfield, Rush, Atomic Rooster o Van Der Graaf Generator. I de la dècada dels 80-90, més de Rock Progressiu, una de les grans bandes que van mantenir viu l'esperit del Rock Simfònic, Marillion amb el gran guitarrista Steve Rothery. Ja com Rock Progressiu, Pendragon, Dream Theater, Symphony X, Opeth, Porcupine Tree o Spock's Beard.

El Rock Simfònic fora de les Illes Britàniques.

Focus és una banda holandesa, formada al 1969 per quatre músics de formació musical clàssica, el teclista i flautista Thijs Van Leer, el guitarrista Jan Akkerman, el baixista Martin Dresden, i el bateria Hans Cleuver. Thijs Van Leer, formaria part més endavant com a teclista, flautista, arranjador i compositor a la gira Rock & Ríos del cantant Miguel Ríos, així com en el següent àlbum d'estudi d'aquest artista, El Rock De Una Noche De Verano.
Premiata Forneria Marconi, els deixebles italians de EL&P, una de les bandes pioneres del gènere, van aconseguir un gran èxit en els rànquings britànics i nord-americans de l'època. Premiata Forneria Marconi va ser l'única banda italiana de Rock Simfònic que va tenir èxit fora del seu país d'origen. Les seves influències musicals provenen de bandes com Genesis, i els començaments de King Crimson, però mantenint un alt nivell d'originalitat i distinció amb un so més mediterrani.

Aphrodite's Child era una banda de Rock Simfònic que va aconseguir l’èxit al Regne Unit, els seus membres eren originaris de Grècia, de on van haver de marxar per triomfar, formada a França al 1968 els seus integrants eren, Vangelis (teclats), Demis Roussos (baix i veu) i Loukas Sideras (percussió i veu). 

A Catalunya van destacar inicialment Maquina!, banda liderada per Jordi Batiste i Enric Herrera. Fusioon, la banda manresana fundada al 1971 per Manel Camp (piano i teclats), Jordi Camp (baix), Santi Arisa (percussió) i Martí Brunet (guitarra). Om, amb el guitarrista Toti Soler al capdavant, i la banda, Iceberg, inicialment com un quintet amb Max Sunyer (guitarra), Josep Mas "Kitflus" (teclats), Primitivo “Primi” Sancho (baix), Jordi Colomer (bateria) i Àngel Riba (veu), convertint-se en una important referència a nivell de l’estat espanyol. Cal destacar també a Pau Riba, molt influït per l'Àcid Rock i el Rock Simfònic, Noia De Porcellana, seria el preludi de la seva obra de referència, Dioptria, considerat el primer disc de Rock en català.

Triana era una banda espanyola de Rock Simfònic formada a Sevilla al 1974 per Jesús de la Rosa Luque, Eduardo Rodríguez Rodway i Juan José Palacios “Tele”. Amb un estil musical basat en el Rock Simfònic i una alta influència del Flamenc, van ser una de les bandes més importants i influents del Rock Espanyol. La idea inicial de la banda era fusionar el Flamenc amb Rock Psicodèlic i Rock Simfònic, amb la vista posada en bandes com Pink Floyd, Caravan, Procol Harum, Traffic o els primers King Crimson, aconseguint una fusió sonora que va definir no només a Triana, sinó al Rock Andalús en general. 

Orígens de la música Electrónica, el despertar alemany del Rock Simfònic.

Nascut d'uns mateixos patrons sonors, d'una mateixa motivació i que parteix d'unes premisses comunes sorgeix a finals dels 60 el despertar del Rock alemany. Una música avantguardista amb personalitat pròpia i amb bandes que serien les precursores del que avui coneixem com a música Electrònica.

Amon Düül, neix a finals de la dècada dels 60 a Alemanya, fortament influenciats per les idees de la contracultura hippie en voga en els anys 60, Rock Psicodèlic, precursor del moviment Krautrock.

Tangerine Dream és un grup alemany de música Electrònica que va sorgir en el marc de l'anomenada escena Krautrock de finals de la dècada dels 60. Edgar Froese ha estat l'únic membre original fins a la seva mort al 2015. Al 1966 Edgar Froese viatja a Cadaqués on coneix a Salvador Dalí, això el fa replantejar molts dels seus postulats musicals i funda amb Konrad Schnitzler i Klaus Schulze, Tangerine Dream. Se'ls considera pioners del Ambient, Space Rock, New Age i de l'ús dels seqüenciadors. La seva música és principalment Instrumental i Electrònica, basada en sintetitzadors, amb un estil Còsmic que ha influït en la música Electrònica ballable.

Can va ser una de les bandes més importants del moviment Krautrock d'Alemanya a finals dels anys 60. La música experimental de Can es basava principalment en la percussió de Jaki Liebezeit, la improvisació de tots els seus membres i les influències de la Psicodèlia de Pink Floyd, l'experimentació de The Velvet Underground i el Funk de James Brown. Va ser una banda amb molta influència en gran quantitat de gèneres que sorgirien des d’aleshores, com el Punk, el Post Punk, la New Wave, la música Electrònica, la música Industrial i el Ambient.

Kraftwerk és una banda alemanya de música electrònica, formada per Ralf Hütter i Florian Schneider al 1970 a Düsseldorf, van ser uns dels primers de popularitzar la música Electrònica, a més de ser considerats els pioners del gènere i moltes de les seves branques com el Dance, el House o el Trance entre d’altres. A la dècada dels 70 i principis dels 80, el so distintiu de Kraftwerk va ser revolucionari, i ha tingut un efecte durador a través de molts gèneres de la música moderna.

Rock Simfònic, discos essencials.

Fer una llista de discos imprescindibles del Rock Simfònic és una cosa totalment subjectiva. Cadascú té els seus referents i una banda a priori desconeguda, pot haver influït en una banda de fama mundial, fins al punt de ser tan important com aquesta. En el cas d'una mateixa banda, podem trobar-nos amb diferents èpoques d’aquesta que susciten discussions sobre quina formació ha estat la més autèntica, quin disc és més simfònic, o si l'èxit comercial està renyit amb artístic. Tot i això, si que n’hi han algunes que van sorgir a finals dels 60 i principis dels 70 que són considerades com imprescindibles del gènere, per ser pioners i posar els fonaments de l'estil. No és un Top ni hi ha un ordre específic, ni tampoc hi son totes perquè la llista seria molt llarga, però són obres mestres de gran importància i un altíssim nivell, per tant l'ordre és aleatori.

Yes 

Yes, és una de les bandes clau per entendre el desenvolupament d'aquest gènere. Formada a finals dels 60, serà una de les grans dominadores del Rock Simfònic dels anys 70. La seva empremta és present en el Rock Progressiu dels 80 i 90 i les bandes modernes de diversos estils, com Dream Theater, Porcupine Tree o Spock's Beard. A més, els membres de Yes s’involucren en la creació de bandes paral·leles, cas de Jon Anderson (cantant, lletrista, compositor i fundador de Yes) al costat del mític Vangelis, o Steve Howe (guitarrista) fundant ÀSIA (amb John Wetton de King Crimson i Carl Palmer de EL&P) i fundant GTR (amb Steve Hackett de Genesis), o Rick Wakeman (teclats), amb una carrera d’èxit en solitari.

Són molts els discos d'aquesta banda, inclosos els dels seus inicis, menys elaborats abans de l'arribada del creatiu Steve Howe, faceta que es dispararia amb l'aparició de Rick Wakeman, un erudit musical, o els discos més vuitanteros que van triomfar a la ràdio, però n’hi ha dos que reflecteixen el seu estil més Simfònic, amb passatges instrumentals, a més d'una personalitat pròpia i el curiós estil vocal de Jon Anderson.

The Yes Album (1971)
 

La incorporació d’ Steve Howe aporta a la banda un plus de creativitat a l’àlbum, la gravació va resultar dura per la pressió de la discogràfica, tenia de ser un èxit, si no, els expulsaven, va ser un èxit comercial però el teclista Tony Kaye abandonaria Yes. Un disc creatiu, que assentaria les bases del que és Yes, amb dues autèntiques joies que passarien a la història del Rock Simfònic, Starship Troopers i I've Seen All Good People.

Yes - I've Seen All Good People


Fragile (1971)

El primer disc amb la formació clàssica, i el trident Anderson, Howe i Wakeman es caracteritza per convertir a Yes en una banda que agrada pels seus arranjaments treballats i els seus passatges emocionals. Aquest àlbum inclou arranjaments de peces clàssiques, clara influencia de Wakeman, i una novetat que seria molt imitada en bandes simfòniques a partir d'aquest moment, seccions instrumentals individuals per cada membre de la banda, que permeten que cadascú tingui el seu moment propi. L'èxit comercial d'aquest disc és encara més gran que el The Yes Album i temes com Roundabout aconsegueixen els primers llocs a les llistes de singles, cosa impensable en un tema de gairebé 9 minuts amb influències que barregen el Clàssic, el Folk o la Psicodèlia. 

Yes - Roundabout


Kansas

És una banda injustament oblidada quan parlem de Rock Simfònic, sorgeix una mica més tard que Yes però el seu moment més important és a mitjan dels 70, en que  demostren saber combinar les lletres, la musicalitat i la capacitat de plasmar sentiments. Una gran veu, a càrrec del genial Steve Walsh, juntament amb una composició i guitarres amb moltíssim gust i qualitat exquisida, a càrrec del líder de la banda, Kerry Livgren. Cal destacar que Steve Morse (guitarra de Deep Purple des de 1994) va formar part de la banda als anys 80.

Leftoverture (1976)
 

Aquest disc inclou un dels singles de més èxit i clarament Simfònic de la banda, Carry On Wayward Son, a més d’alguns temes amb la incorporació d'instruments de corda i arranjaments clàssics. Les seccions vocals són absolutament fabuloses, i alguns cors recorden a Yes. Avui dia és considerat un dels grans àlbums dels 70.

Kansas - Carry On Wayward Son


Point Of Know Return (1977)

Un àlbum devorat pel seu propi èxit amb el tema Dust In The Wind, una de les balades més melancòliques i minimalistes dels 70, convertida en un dels èxits més universals i eterns. Però, Point Of Know Return, és molt més que un tema, amb cançons com la homònima del disc, amb reminiscències a Yes, Genesis i pinzellades de King Crimson, però amb un so molt més americà i radiable, que posteriorment adquirirà ASIA. 

Kansas - Dust In The Wind


Emerson, Lake & Palmer

Amb membres de King Crimson (Greg Lake), The Nice (Keith Emerson) i Atomic Rooster (Carl Palmer), E,L&P va ser una de les primeres, si no la primera Superbanda de Rock Simfònic, i una de les de més èxit de la història, amb vendes milionàries de discos. Tant es podien moure per terrenys Folk, com girar sense cap problema cap al Jazz, la Psicodèlia, el Rock o els arranjaments Clàssics, és una de les millors bandes a nivell de composició i arranjaments que van donar els 70 i, probablement, la història. El so dels sintetitzadors va ser, sense cap dubte, una de les claus del posterior desenvolupament de la música. És francament difícil triar un disc d'aquesta banda, en citaré dos, sense perdre de vista els genials Tarkus, Trilogy, o Brain Salad Surgery.

Emerson Lake & Palmer (1970)

El primer àlbum i un dels més destacables, per la seva gran importància a la història de la música. La cara A del disc conté tres temes amb arranjaments sobre peces de músics de Clàssica com Bartók i Bach, adaptats a l'estil de la banda. La cara B del disc també té tres temes, cadascun d’ells està escrit per un membre de la banda i que es converteixen en clàssics com, Lucky Man, marcant les directrius a seguir per bona part de les bandes posteriors. 

Emerson Lake & Palmer  - Lucky Man


Pictures At An Exhibition (1972)

Primer àlbum en directe de la banda, es tracta d'un arranjament de la banda sobre l'obra de Músorgski, un dels grans compositors de Clàssica. L’àlbum acosta la música Clàssica al gran públic i suposa un cop d'efecte per part de Keith Emerson als teclats, estrella en aquesta obra, secundat pels seus companys de banda que aporten el toc modern amb les veus, guitarres i arranjaments que es mouen entre els Standards americans, el Clàssic i el Jazz, contrapunt de l'enfocament Experimental/Clàssic de Keith Emerson.

Emerson, Lake & Palmer - Promenade & The Sage


Pink Floyd

Simfònics, Psicodèlics, Progressius, espacials, orquestrals, tots els qualificatius son pocs per la banda britànica que ha aconseguit vendre la barbaritat de més de 300 milions de discos, una xifra només somiada per les grans bandes d’èxit mundial. Pink Floyd va començar com una banda eminentment Psicodèlica, liderada per Syd Barret, amb una clara tendència a l'estil Beatle exagerant les seves característiques més experimentals. Pocs sabien que un geni s’amagava darrera de Barrett. Roger Waters, baixista i, en aquells dies, segona veu de la banda, estava cridat a convertir-se, amb la desgraciada caiguda a l'infern de les drogues de Barrett, en un dels grans artistes del segle XX al costat de David Gilmour, que substituiria a Barrett a la guitarra, convertint-se en un dels clàssics més grans de la història de la guitarra.

The Piper At The Gates Of Dawn, Ummagumma, Animals o el totpoderós The Wall, són obres mestres de les que se’n podrien parlar hores, però en aquest cas hi ha dos discos que han esdevingut icones per la història de la musica i del Rock Simfònic en particular. 
Dark Side Of The Moon (1973)
 

L'eclosió de Pink Floyd, i de Roger Waters com a figura del Rock Simfònic en un disc conceptual que tracta temes humans i gairebé shakespearians que formarien part de la carrera de Waters. Bogeria, odi, frustració i la sensació d'alienació social són típics en les lletres de Waters. Dark Side és gairebé com una obra teatral d'un geni boig que es busca a si mateix, amb canvis constants en la música i els ritmes. Els singles van ser, Money i Us And Them, però destaca també Time, un grandíssim tema amb aires Psicodèlics.

Pink Floyd - Time



 

Wish You Were Here (1975)

El següent disc després del Dark Side Of The Moon i un dels més emotius i arriscats de la banda, que ataca frontalment la indústria i la comercialització del músic i la seva creativitat, amb referències constants a la bogeria de Syd Barrett. Waters culpava a les discogràfiques per l'espiral decadent en la que havia caigut Barrett i que, en cert sentit, començava a viure ell mateix. Tot i això, un àlbum que podria estar carregat d'odi destil·la també una expressió de sentiments d’afecte, culminat amb el tema dividit en dues parts, Shine On Your Crazy Diamond, amb la genial aportació de Gilmour en uns solos memorables de guitarra, així com en el tema Wish You Were Here, una preciosa i emotiva balada que faria història.

Pink Floyd - Wish You Were Here


King Crimson

Una de les bandes històriques del gènere, amb membres que acabarien sent crucials a l'hora de formar altres bandes (Greg Lake a Emerson, Lake & Palmer i Ian McDonald a Foreigner) i un estil que es movia entre el Rock Simfònic i la Psicodèlia, però sempre en la vesant més extrema del Experimental. La banda ha adoptat diferents sonoritats durant la seva història, producte de la diversa instrumentació utilitzada i ha tingut una gran influència en molts artistes de la música contemporània. El seu líder, és el guitarrista Rober Fripp, que fins i tot ha format part del G3.

In The Court Of The Crimson King (1969)

Primer àlbum de la banda i un dels més influents del gènere. Considerat el millor o sense cap dubte, entre els millors i una gran obra mestra que marca un abans i un després. Aquest disc conté elements que posteriorment adoptaria Pink Floyd en el seu vessant més Simfònic, i fins i tot, posteriorment adoptarien bandes més actuals com Dream Theater o Porcupine Tree.

King Crimson - In The Court Of The Crimson King


Red (1974)

Una altra gran obra, en una època convulsa per la banda en que anunciava el seu precipitat final, en part pel caràcter altament inestable de Fripp que, tot i això, va contribuir a crear un àlbum genial, l'últim de l'etapa clàssica de King Crimson. Deixa entreveure encara més influència del Clàssic i el Jazz, amb més protagonisme de les cordes.

King Crimson - Starless


Jethro Tull
La fantàstica banda de Ian Anderson barreja un estil Clàssic, amb clares influències Folk i el Rock més cru dels 70. D’entre totes, segurament és la banda menys virtuosa del Rock Simfònic tècnicament, però de les més virtuoses en la composició de noves sonoritats i sensacions, amb una mescla de guitarres amb distorsió, acústiques i la omnipresent flauta travessera. Influència principal de la banda espanyola Ñu.

Aqualung (1971)

El quart àlbum de la banda és un dels discos més venuts del Rock Simfònic, fruit de l'experiència d'uns Jethro Tull madurs que posen en joc tota la seva capacitat. Canvis de ritme i harmonies fascinants amb poderosos riffs de guitarra seguits de passatges emotius i minimalistes. Un clàssic amb alguns dels millors temes de la història del Rock Simfònic. La censura de Franco el va prohibir i aquí no va veure la llum fins al 1974, cosa que el convertiria en un disc de culte. 

Jethro Tull - Locomotive Breath


Thick As A Brick (1972)

Àlbum conceptual d’una única cançó dividida en dues parts, una a cada cara dels LP de l'època. Thick As A Brick és per molts el millor disc de la banda i, sense cap dubte, suposa un referent. La manera en que està estructurada l'obra suposaria una gran influència en les bandes de Rock Progressiu posteriors, i la seva barreja de poesia amb música és un referent. A diferència dels àlbums anteriors, destaquen els teclats com instrument gairebé principal. Ian Anderson va explicar en una entrevista, “Si els crítics volen un àlbum conceptual, els donarem un àlbum conceptual. L'àlbum és una ironia als àlbums de Yes i Emerson, Lake & Palmer” (en referència a un sol tema).

Jethro Tull - Thick As A Brick


Camel

Segurament una de les bandes més infravalorades del gènere, formada pel genial Andrew Latimer (guitarra i veu). Camel va apostar per una fórmula instrumental molt arriscada i més difícil de vendre al gran públic, incorporant les veus dels membres de la banda al no voler contractar un cantant, tot i això, continua sent una de les bandes més citades pels grans de la història del Rock Progressiu.

Mirage (1974)

El disc de més èxit de la banda, sense gairebé promoció, aconsegueix entrar a la llista Billboard. No hi ha va haver single, i conté temes de més de 9 minuts de durada. Incorpora la flauta, igual que Jehtro Tull, que també toca Latimer. Mirage és un disc essencial, no per a qualsevol melòman, sinó per a qualsevol fan del Rock. Des del principi fins al tema, Lady Fantasy, el disc és una desbordant imatgeria musical. Andrew Latimer no té el carisma i els tocs de llunàtic medieval de Ian Anderson, o la perfecció de David Gilmour a la guitarra però ningú hauria de posar en dubte el talent d'aquest home, com Robert Fripp, Latimer és un altre erudit, un altre profeta silenciós.

Camel - Lady Fantasy


Rush

Una de les bandes més influents de la història del gènere. Formada al Canadà a finals  dels 60, i amb el gran guitarrista Alex Lifeson a les seves files, Rush barreja una percussió d'un altre món amb Neil Peart a la bateria, un dels més grans de la història, uns riffs poderosos i solos de guitarra elaborats que influeixen en bandes dels 80 i 90, i el baix i la peculiar veu de Geddy Lee en un còctel explosiu. Rush és un clar exemple de l’evolució del Rock Simfònic cap al Rock Progressiu i una de les grans influències de Dream Theater, banda de Metal Progressiu que els cita constantment i que inclús han arribat a incorporar fragments de les seves cançons en directe. Rush representa un so que seria molt imitat per la New Wave del Rock Progressiu, en forma de Metal Progressiu. És sense cap dubte, una de les bandes amb més complexitat instrumental del gènere, però també han estat capaços d'utilitzar les melodies i les tornades per entrar en el corrent més Mainstream i fer temes que el món sencer ha corejat com, Tom Sawyer. Neil Peart, el bateria i lletrista de la banda moria el passat 7 de gener a causa d’un tumor cerebral, tenia 67 anys.   

2112 (1976)

Tot i que no és un àlbum conceptual, inclou un dels temes més llargs dels anys 70, el tema homònim del disc dura ni més ni menys que 20 minuts. L’àlbum, és la primera obra mestra de la banda canadenca.

Rush - 2112 Overture & Temple Of Syrinx


Moving Pictures (1981)

La gran obra de Rush en el pla més Progressiu, un àlbum que va fer època i història amb temes com l'instrumental YYZ, un dels temes instrumentals més influents de la història del Rock Progressiu i que va aconseguir pel trio canadenc la primera de les seves set nominacions als premis Grammy. Mentrestant, Tom Sawyer i Limelight sonaven sense parar a les emissores de Rock Clàssic de tot el món. 

Rush - Tom Sawyer


Genesis

La banda liderada per Peter Gabriel fins al 1975 i Phill Collins a partir de 1976, amb Mike Rutherford, Tony Banks i Steve Hackett, i la barbaritat de 155 milions de discos  venuts a tot el món, ha passat per diferents èpoques, des de l’etapa més Simfònica i Experimental, quan Peter Gabriel liderava la formació, a l'etapa més Pop quan la liderava Phill Collins. Són molts els discos que es podrien triar de Genesis, però citaré Foxtrot, sense oblidar grans obres com Nursery Cryme (1971), Selling England By The Pound (1973) o A Trick Of The Trail (1976). 

Foxtrot (1972)

Foxtrot és el primer àlbum de Genesis amb un gran èxit de vendes i amb la formació de luxe clàssica de la banda de l’època Simfònica, Phil Collins, Peter Gabriel, Steve Hackett, Tony Banks i Mike Rutherford. El disc passa a la història per un tema en concret, Supper's Ready, de més de 20 minuts, que col·locava a Genesis com una de les bandes més importants del Rock Simfònic de l'època, al costat de King Crimson, Emerson, Lake & Palmer, Yes o Pink Floyd. L’àlbum és citat al llarg de la història per moltes bandes de Rock Simfònic i una de les primeres referències del gènere. És quan Peter Gabriel comença a aparèixer amb disfresses als concerts en directe i la banda adquireix una notorietat que no havia tingut fins aleshores, creant el que després s'anomenaria com Art Rock.

Genesis - Watcher Of The Skies


El llegat de Yes, els seus millors àlbums. 

Si hi ha una banda que defineix el Rock Simfònic, aquesta és, Yes. El seu catàleg inclou obres increïbles que han marcat el camí del gènere. El nucli de Yes sempre va ser Jon Anderson i Chris Squire, la inconfusible veu d’Anderson i l’innovador baix d’ Squire havien estat fonamentals en totes les formacions de la banda, fins que Jon Anderson va marxar al 2008 i Squire va morir al 2015. La sovint subestimada primera formació dels Yes d’Anderson i Squire, amb el teclista Tony Kaye, el bateria Bill Bruford i el guitarrista Peter Banks van gravar una música excel·lent, però quan Steve Howe va substituir Banks i Wakeman va substituir Kaye de seguida es van obrir noves dimensions pel so de la banda. Després que Alan White substituís Bruford al 72, Yes va tenir un èxit ininterromput durant la resta de la dècada. 

A finals del 79, van aparèixer les primeres divisions quan intentaven fer la continuació de l'àlbum Tormato (1978), Wakeman i Anderson van abandonar, i van ser substituïts per Trevor Horn i Geoff Downes, que havien aconseguit l’èxit com a duo Pop amb la banda, Buggles, amb el tema Video Killed The Radio Star al 1979. Aquest moviment va sorprendre molt tant als fans de Yes com a la critica musical. Al mateix temps, Chris Squire i Alan White es van unir a l' ex Led Zeppelin, Jimmy Page, en un projecte sense èxit anomenat XYZ (un joc de paraules ex-Yes i Zeppelin). Al 1982 quan Jimmy Page abandona formen una nova banda, Cinema, amb el guitarrista i multi instrumentista sud-africà Trevor Rabin, completant la formació amb el teclista original de Yes, Tony Kaye. A finals de 1983 Chris Squire convida a Jon Anderson a cantar en un parell de temes del nou disc en procés de gravació i ràpidament va sorgir la idea de reformar Yes amb un nou concepte més modern, el nom de Cinema és deixat de banda per reencarnar Yes. El retorn de Jon Anderson provocaria que l’àlbum 90125 (1983) resultant es convertís en l’àlbum més venut de Yes de la seva carrera.

El 1988, Anderson decideix tornar-se a reunir amb els seus antics companys de Yes per formar Anderson, Bruford, Wakeman i Howe (ABWH). De manera que tenim un Yes a Anglaterra (ABWH) i un altre Yes a Los Angeles (amb Rabin, Squire, White, i el jove Billy Sherwood).  

Anderson, Bruford, Wakeman i Howe - 21/02/1990  Palau d’Esports de Barcelona.

Malgrat les crítiques rebudes per alguns escèptics el temps va demostrar que ABWH no va ressuscitar només als seus integrants, sinó també l'estil dels Yes dels 70, estil que cap de les posteriors reencarnacions de la banda abandonaria. L'anunci que la seva gira mundial per presentar el nou disc passava per Barcelona el 29 de novembre de 1989, era l’ocasió, feia 17 anys que no coincidien en un escenari, però una faringitis va impedir al cantant Jon Anderson acabar l'últim tram del Tour europeu, obligant a posposar els concerts programats al febrer. El 21/02/1990 al Palau dels Esports de Barcelona, ABWH, és a dir, els membres de Yes que no podien dir-se Yes perquè faltava Chris Squire, propietari del nom de la banda, Anderson, Bruford, Wakeman i Howe, al costat de Tony Levin, em van regalar l'única ocasió que he tingut de poder veure en directe aquesta mítica banda. “Bona nit, Catalunya”, va saludar Anderson, per a més endavant dir-nos en català, “Sou de puta mare”. Setlist potent, presentant els millors temes nous i un ampli repàs dels temes estrella de la discografia de Yes. Després de dues hores i mitja de concert, els més de dotze mil assistents sortíem del pavelló conscients d'haver gaudit d'alguna cosa més que una nit amb la música de Yes. Inoblidable.

Anderson i Squire es van reunir, decidint combinar el treball d'ambdues bandes, el Yes anglès i el Yes americà, en un àlbum de 15 temes titulat, Union (1991), un Mega Yes, amb una formació de vuit membres, Anderson, Squire, Bruford, Howe, Wakeman, Kaye, White i Rabin. Desprès del gran èxit del Tour per Nord Amèrica, Europa i Japó, la formació es tornaria a reduir a la que havia gravat l’àlbum 90125 (1983), això és, Trevor Rabin, Chris Squire, Tony Kaye, Alan White i Jon Anderson que posteriorment gravarien l’àlbum, Talk (1994). 

Trevor Rabin després de més d'una dècada al capdavant de la banda va marxar i mai més va tornar a Yes, malgrat la insistència dels seus ex companys Chris Squire i Jon Anderson. Steve Howe i Rick Wakeman van tornar a la banda, reencarnant l'alineació més llegendària i clàssica de Yes. Al 1997, Wakeman torna a marxar, la resta de la banda ha d'improvisar per assumir els compromisos signats pel Tour i Billy Sherwood, un guitarrista i cantant amb el que Squire, White i Rabin ja havien gravat s’incorporava a la versió de sis membres de Yes juntament amb el teclista rus Igor Khoroshev, que també marxaria al 2001. Wakeman estava de tornada al 2002 pel Tour Magnification, tornant a reencarnar la formació clàssica de la banda. 

Però la “festa” continua. Al 2008, amb la marxa de Jon Anderson, s’incorpora a la banda el canadenc Benoit David, era el cantant d'una banda tribut de Yes, anomenada Close To The Edge, marxaria al 2011, sent substituït per Jon Davison. Anderson, Rabin i Wakeman s’unirien com ARW, i després com, Yes feat. ARW, per interpretar material de Yes en directe. Hi havia previst un àlbum però mai va arribar a sortir i la banda es va dissoldre. Des d’aleshores, Anderson ha tornat a rumorejar sobre tornar a Yes altra vegada. Si, ja ho sé, tot plegat és complicat.

Yes (1969)
 

Aquest debut és la plataforma sobre la qual es basaria la banda. Amb algunes harmonies vocals excepcionals, a més d'una capacitat musical que és clarament superior a la dels seus contemporanis Psicodèlics londinencs més capriciosos. La declaració d’intencions de Yes és evident des de l’obertura de l’àlbum, Beyond And Before, la melodiosa Sweetness i en les seves energètiques versions dels Beatles amb  Every Little Thing She Does com de The Byrds amb I See You. 

Yes – Sweetness


Close To The Edge (1972)

Desprès de The Yes Album (1971) i Fragile (1971), ja comentats anteriorment, alguns puristes de Yes, i concretament de Bill Bruford, van abandonar directament la banda després d'aquest àlbum, pensaven que amb aquesta obra no només Yes, sinó que tota l'escena Simfònica havia assolit el punt culminant i no podia anar més enllà. És un dels èxits més destacats de tot el gènere, la seva fortalesa fins i tot sorprèn a la banda, ja que va néixer del caos i les desavinences que fins i tot massa sovint els envoltaven. És sorprenent que aquesta cohesió i harmonia puguin néixer a partir d'aquesta remor. Va suposar un llarg camí fer el següent, Tales From Topographic Oceans (1973), en que la banda massa sovint abusava de llargs passatges de solos dels seus membres.

Yes - And You And I


Relayer (1974)

L’àlbum Relayer (1974), va recuperar la brillantor que li faltava al complex Tales From Topographic Oceans (1973). El music de Jazz, Patrick Moraz, substituïa temporalment a Wakeman, però Yes en conjunt combinaria el Funk amb el Jazz Fusió de Nova York. Relayer té el mateix format que Close To The Edge (1972), amb una peça ocupant tota la primera cara i dos temes a la segona. La part final del tema The Gates Of Delirium titulada, Soon, va ser editada com a single.

Yes - Soon


Going For The One  (1977)

Rick Wakeman havia tornat, cosa que va suposar una recuperació de l’estat d'ànim de Yes. Mentre que el tema, Parallels, demostrava que la banda encara podia escriure aquelles melòdiques cançons de temps passats, l’emotiva Turn Of The Century i la llarga Awaken posaven de relleu aquesta particular química de la formació més clàssica. Wondrous Stories seria el seu primer single d’èxit. L’àlbum posterior, Tormato (1978), seria una oportunitat perduda, tot i que no era dolent, però les discrepàncies començaven entre els membres de la banda.

Yes - Turn Of A Century


90125 (1983)

90125 va començar com l’àlbum de debut dels nous Cinema, amb Trevor Rabin i Chris Squire compartint veu. Però l’excel·lent material suggeria clarament que si s’afegia a la combinació de la marca Yes la celestial veu de Jon Anderson, es podria aconseguir un gran èxit. I així va ser, Owner Of A Lonely Heart i It Can Happen sonaven a les ràdios d’aquell moment, i una nova generació de fans es va apuntar al carro. 

Yes - Owner Of A Lonely Heart 


Magnification (2001)

Amb uns Yes de quatre membres després d’anys d’incoherència i agitació, Anderson, Howe, Squire i White, tractant de retrobar-se amb un so més clàssic gravaven el disc Magnification(2001), que és l'únic disc de la banda que no hi ha teclats, aconseguint  un àlbum sorprenentment consistent. La San Diego Orchestra ompliria gran part del que normalment hauria estat ocupat pels teclats, el tema homònim i In The Presence Of, eren de les cançons més potents, una continuació del seu estil clàssic de l’àlbum Going For The One del 77. Estranyament, Don’t Go, sobretot tenint en compte que no hi ha Downes ni Horn a la formació, té un so amb efectes The Buggles, demostrant que la banda encara podia escriure temes de l’estil per single.

Yes - Don’t Go


Molts fans van aprovar a contra cor la dècada dels 80, iniciada amb l’àlbum, Drama (1980), amb la presència dels “Poperos”, The Buggles, Trevor Horn i Geoff Downes, que va causar consternació en aquella època. Big Generator (1987), desprès de 90125 (1983), probablement ha envellit millor, amb un material més dur. La mateixa formació repetiria a Talk (1994), amb un estil similar. Keys To Ascension Vol. 1 (1996) i 2 (1997) mesclen els clàssics amb el nou material d'estudi en directe, amb Steve Howe i Rick Wakeman de tornada. La majoria del Open Your Eyes (1997) va començar a ser el projecte Pop Rock de Squire i Sherwood, és impecable però poc representatiu. The Ladder (1999), la formació de sis membres amb Sherwood i Igor Khoroshev, aporta poques coses noves.

Hi ha molts discos i bandes de Rock Simfònic dels que es podria parlar, però el tema ocuparia moltes pàgines. Dels grans del gènere, segueixen en actiu King Crimson (de manera intermitent), Yes (molt més estable els darrers anys), Rush (fins al 2015, i ara amb la mort de Neil Peart, és una incògnita), Van der Graaf Generator (recentment reunits), Camel (entre descans i descans del seu líder, Andy Latimer), Jethro Tull i els dos “capos” de Pink Floyd, Roger Waters i David Gilmour amb gires recents. Genesis, des del 1998 sense fer cap disc i des de 2007 sense cap concert, però la formació de la banda a la seva última gira es reduïa als últims tres membres, Phil Collins, Mike Rutherford i Tony Banks, i el so pel que apostaven no era el clàssic dels 70, sinó el més comercial de les dècades següents.

El Rock Progressiu (Prog Rock).

Actualment, bandes com Dream Theater, Queensryche, Tool, Porcupine Tree, Spock's Beard, Pain Of Salvation, Opeth, Symphony X o l'ara en solitari Steven Wilson, s'han guanyat el respecte dels músics i el públic més jove. És bastant normal trobar joves talents que toquen temes d’aquestes grans bandes, però, de on sorgeix el progressiu modern?. La veritat és que el Rock Progressiu no és un gènere nou, i la seva història resulta difícil de datar. Bandes com Procol Harum, Pink Floyd, Yes o, fins i tot, Led Zeppelin, Uriah Heep o Deep Purple, contenen elements dels que s'alimenta aquest gènere, per la qual cosa establir una data o un disc clau en la creació de l'estil, és una mica arriscat.

Per fer un repàs a la història del Rock Progressiu s’ha d’entendre que el que el fa diferent del Rock tradicional, és la incorporació d'elements estilístics i conceptuals que provenen, no només d'estils musicals diferents, si no de les tendències artístiques. Què vol dir Progressiu?, en què es basa aquesta etiqueta i què el diferencia, si és que n’hi ha, d'altres subgèneres?. El concepte Progressiu, musicalment, es refereix a la utilització de progressions harmòniques. El Rock ve del Blues i estils com el Country o el Soul amb una estructura molt marcada. El Rock Clàssic es basa en una estructura repetitiva, igual que el Blues Clàssic. En canvi, el Progressiu agafa elements del Jazz i la música Clàssica. També s'entenia el Progressiu com un progrés dins del Rock, una manera diferent d'incorporar elements per fer de l'estil una musica diferent. També és important entendre que el món del Progressiu, la Psicodèlia, el Rock Simfònic i el Rock Espacial són “de família”, perquè comparteixen un gust per l'art modern i l'abstracte. L'element comú de tots aquests estils és la recerca de sensacions, pretenent inspirar-se en aspectes aliens al so.

Gran part del naixement del disc conceptual sorgeix d'aquestes influències, perquè l'artista vol expressar, com passava en el Clàssic, un concepte general al llarg del disc, amb l'ús d'efectes i sons diferents. Bandes com The Beatles es converteixen en un referent, tot i no ser Progressius, en afegir instruments orientals i col·laborar amb artistes d’altres cultures del món.

Els anys clau per definir el futur desenvolupament del Progressiu serien 1966 i 1967, anys en què apareixen una sèrie d'obres, de caràcter Simfònic, que estableixen les futures bases del gènere. A partir de 1968 ja hi han bandes que es convertiran en la base del Rock Progressiu durant els anys 70, com Yes, King Crimson, Jehtro Tull, Uriah Heep, Soft Machine, Camel, Rush, Genesis...

Al 1966 Frank Zappa, una de les personalitats més mítiques i influents de la música moderna, edita amb la seva banda, The Mothers Of Invention, el seu àlbum debut, Freak Out!. Aquesta obra trenca els esquemes de l'època, molt arrelats en el format de cançó Rock i Pop, així com el Blues i el Jazz tradicional, i fuig dels patrons establerts. Amb un so més dens i elements del Jazz modern i la Psicodèlia, Frank Zappa afegeix a més al còctel la incorporació d’harmonies poc conegudes a occident, obrint els horitzons musicals i les ments dels artistes posteriors, que sempre citarien aquest disc com una referència. En si mateix, no és Progressiu, però es tracta d'una obra clau, si no la més important, a l'hora d'establir les bases del gènere. 

Al 1967 els esdeveniments es precipiten un darrere l'altre i es solapen, amb el llançament de diverses obres i la irrupció o consolidació de bandes claus pel gènere. The Beatles, publiquen la seva gran obra, Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, un dels primers discos conceptuals de la història, en el que la utilització d'instruments orientals agafa protagonisme, arribant al gran públic però amb molts arranjaments i una relació clara entre concepte/historia del disc i sensacions/imatges generades mitjançant la música. Al mateix any, Procol Harum llancen el seu gran èxit, A Whiter Shade Of Pale, un tema inspirat en el format, Clàssica, i allunyat de la tradició Pop, amb arranjaments molt cuidats, que es convertiria en la pedra filosofal del Simfònic, cosa que també passa amb l'èxit, al mateix any, de la banda The Moody Blues, amb Nights In White Satin. Aquestes bandes seran una gran influència en bandes com Supertramp o Queen. 1967 també és l'any en què Pink Floyd publiquen el seu primer gran èxit, The Piper At The Gates Of Dawn, últim disc liderat per Syd Barret, en el que els sons de Pop Psicodèlic de la banda es barregen amb temes de tall marcadament Simfònic, com Astronomy Domine. 

Des de fa molts anys, tot el que es denominava com a Rock Simfònic, és catalogat com Rock Progressiu, no sabria dir exactament quan va canviar aquesta terminologia, és de suposar que és per englobar-los en un terme més general, perquè tal com hem vist les influencies del Rock Simfònic son bàsicament, la Clàssica, la Psicodèlia i el Hard Rock i en el Rock Progressiu son les mateixes amb la introducció d’elements del Jazz.  

Els inicis del Progressive Metal es situen a mitjans dels 80, és un subgènere que barreja les guitarres i la duresa del Metal en qualsevol de les seves variants, com el Thrash Metal o el Death Metal, entre d’altres, amb influències del Rock Progressiu, que en aquest cas és la base. Els músics de Progressive Metal solen ser dels músics més virtuosos i ràpids del món, fet que demostren als llargs solos instrumentals dels seus concerts en directe, com el guitarrista John Petrucci o el bateria Mike Portnoy, tots dos de Dream Theater. Les bandes mes representatives del Progressive Metal són, Dream Theater (1985), Opeth (1990), Anathema (1990), Tool (1990), Pain Of Salvation (1991), Symphony X (1994), Ayreon (1995) o Mastodon (2000).

A mitjans dels 90 apareix amb força a Europa una nova forma de Rock Progressiu, més conegut com Symphonic Metal, el gran exponent d'aquest subgènere és la banda sueca, Therion, creada al 1988, agafant els components rítmics del Metal, similar al Heavy Metal però amb la sincronització d'una orquestra simfònica. Les lletres d'aquest gènere son de temes èpics, mitologia grega, cèltica, vikinga, barbàrica, cristiana i de orient mitjà, el que vol dir un alt grau de coneixement, no només musical sinó també acadèmic dels seus membres. Les bandes mes representatives del Symphonic Metal són, Within Temptation (1997), Nightwish (1996) o Epica (2002). 


 
 
Pep Saña Vaig néixer el mateix any que els Rolling Stones a Vilada, i ara ja n’he viscut més a Berga. Vaig créixer escoltant els Déus del rock dels 70’s (els peluts, com deia el meu pare) i aquell “microbi” encara és a la meva sang. Sóc mestre industrial tèxtil, tot i que vaig canviar la Fàbrica per la ja desapareguda botiga de discs i pel·lícules Born 12.

 

 

Participació