Amb força freqüència se'ns ha dit que això de la llengua no és més que un accident, una cosa secundària, que no val la pena amoïnar-se per la seva desaparició, que al capdavall no és més que un codi, una cosa neutra i perfectament prescindible. El més curiós, però, és que aquestes afirmacions sempre han estat unidireccionals: els qui les proferien sempre es trobaven instal.lats còmodament en estructures estatals i, o, de poder i per mai de la vida haurien prescindit de la seva llengua, al capdavall la de les institucions a les quals simbiòticament estaven lligats. Es tractava d'afirmacions destinades gairebé sempre als parlants desposseïts de poder i situats respecte a les institucions estatals en posició d'inferioritat i subordinació.

{Discurs pronunciat per en Santiago Espot en el decurs de l’acte “Llengua i Estat” celebrat en el Centre Cívic Fortpienc de Barcelona el passat 19 d’abril i que fou presentat pel president de Llengua Nacional, Sr. Ramon Sangles.]

Si hem volgut titular “Llengua i Estat” aquest que podríem anomenar primer acte de gran format de Catalunya Acció és perquè som plenament conscients (com ho són tots vostès i tots aquells catalans que mínimament s’estimen aquest país) que és precisament el nostre idioma allò que constitueix el nervi principal de la nostra existència com a poble.

La secció lexicogràfica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar una definició de valencià per al Diccionari Normatiu Valencià, que referma que es tracta d’una llengua que té dues denominacions: valencià i català. El nom valencià és el que s’ha usat històricament per designar la llengua catalana en el territori del País Valencià, o de la denominada en l'actualitat Comunitat Valenciana, i el nom català és utilitzat al Principat de Catalunya i a les Illes Balears. Es tracta doncs del mateix idioma amb dues denominacions distintes. Però mai (tal com els secessionistes lingüístics, influïts generalment per posicions polítiques de caire espanyolista radical han intentat fer veure al llarg dels temps), i malgrat tenir aquestes dues denominacions, ha estat una llengua distinta. 

En la recent campanya electoral hem pogut comprovar com les formacions més conservadores -tant a nivell estatal com autonòmic- no es descuidaven mai d'incorporar en els seus programes propostes per 'integrar' els immigrants. Han descobert un nou filó de vots i en pensen treure el màxim profit. I si el que es proclama no té cap base o és incoherent, no importa: la qüestió és obtenir vots sigui com sigui, recorrent, si cal, a la demagògia més descarnada i encolomant tots els mals als immigrants, obviant les veritables causes dels problemes, i obviant que els primers beneficiats per la seva arribada han estat els empresaris, els quals han pogut obtenir tota la mà d'obra barata que han volgut. No deixa de ser contradictori que els sectors socials que més s'han aprofitat de la immigració ara l'estigmatitzin, en una clara mostra de populisme demagògic.

Segons que sembla “Doña Espe” —tan magnànima com és— s’ha tret de la màniga una proposta per afavorir els pobres catalanets que viuen a la “Capital del Reino”: pretén, ni més ni menys, instaurar-hi una escola “bilingüe”, en català i espanyol, que per a més inri portaria el nom del tèrbol Josep Tarradellas —anomenat “el Gànguil de Ganduxer” pel gran Joan Oliver, “Pere IV”.  “Casualment”, això ho proposa quan la ofensiva que el PP ha engegat contra les llengües de l’Estat diferents al castellà ateny el seu punt més àlgid, apareixent com un partit equiparable a les formacions populistes d’extrema dreta que han brollat darrerament a tot Europa. 

Les terres al sud de la línia Biar-Busot conformen una realitat pròpia dins el País Valencià, amb una personalitat que es remunta als temps del repoblament, fet amb una gran aportació de població de parla catalanooriental. És una realitat que xoca amb certes mentalitats de València ciutat, que no veuen més enllà del Camí de Trànsits i que es mouen en uns paràmetres totalment regionalistes i provincians. No cal dir que l´AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua), en optar per un dialectalisme estèril, va en aquesta direcció.

Si dirigim la mirada a qualsevol àmbit de la nostra societat, per poc sagaços que siguem el primer que advertirem és el predomini generalitzat de la impostura i el simulacre com a pauta de conducta. On es manifesta aquest fenomen amb més cruesa i obscenitat és en el món politicoeconòmic.

Un debat que cada cop esdevé més inevitable, ara i aquí, és el de l'estatus de l'anglès, el qual constitueix la interlingua per excel·lència en un món globalitzat. En general, la majoria dels nostres conciutadans no té cap prevenció envers l'anglès i, fins i tot, no són pocs els qui pensen que pot ser beneficiós per al català en desplaçar l'espanyol de certs usos.

Ja fa uns quants anys l''historiador Joaquim Montclús en el seu llibre "La Franja de Ponent avui" ens explicava el següent —malauradament hem de dir que a hores d´ara res no ha canviat—:  «En aquests moments moltes manifestacions culturals (de la Franja) són en procés de desnaturalització o desaparició. Les principals tradicions  de la Franja coincideixen plenament amb les del Principat: Carnestoltes, Dilluns de Pasqua, Focs de Sant Joan, Castanyada, el Tronc de Nadal, les represenatacions de Sant Antoni.

Avui mateix he passat pels voltants d´un institut on acuden preferentment alumnes del barri barceloní de Gràcia i m´he topat amb diverses rotllanes d´adolescents que xerraven entre ells. Cap, cap d´ells, he notat que fes servir la nostra llengua: tots parlaven en castellà -bé, de fet una mena de pseudocastellà esquelètic i desmanegat-, i això a Gràcia! M´ha semblat realment molt penós, i si bé és sabut que en aquesta edat se sol fer gala de grans dosis d´alienació i estupidesa pocasolta, no és menys veritat que aquesta situació és un bon reflex del nostre fracàs i de la nostra impotència -i renúncia- com a societat.

Ja ho deia Josep Pla: «El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres»; i això que ell era moderat i conservador. Ve a tomb a propòsit del famós decret pel qual s'instaura -tot vulnerant les competències estatutàries- una hora de més d'espanyol -ells en diuen «castellà». Diuen, com sempre i els de sempre, s'autoanomenin de dretes o d'esquerres -això en el fons és secundari ja que «en lo fundamental» «están unidos»-, que ho fan per fomentar el «bilngüismo» -només els queda afegir «bién entendido».

La política lingüística està molt malament, sovint perquè es vol relacionar la llengua amb la política quan en un principi no veig perquè ha de tenir res a veure una cosa amb l'altre. Sigui com sigui, la llengua sempre es deixa pel final, està vista com un complement o fins i tot com un capritx. Però jo ja n'estic fart. Que la Generalitat faci poc per la llengua és una cosa molt negativa, però que se'n foti dels catalans ja no pot ser de cap de les maneres. No es pot consentir.

El maig de l'any passat em vaig reunir amb l'Enrique Múgica Herzog, el defensor del pueblo espanyol. El motiu de l'encontre era exposar-li la dramàtica situació de discriminació cultural i lingüística que vivim dins les reixes administratives de l'Aragó els pobles de parla catalana i els de fabla aragonesa.

Acaba d'estrenar-se a Barcelona, després d´ésser presentat amb gran èxit al darrer festival de Sant Sebastià, el documental anomenat Aguaviva. El veritable nomv d'aquesta població situada a l'extrem sudoest de la Franja. és Aiguaviva -popularment Aiguaïva- i que no únicament pertany a un vague i administratiu "Terol", com assegura fins i tot l'Avui, sinó que és part  integrant del Matarranya, concretament de la seva part més occidental, que desguassa al Guadalop.

Sovint ens hem preguntat per la permanència de la nostra llengua entre les comunitats jueves a l'exili. Realment, ha estat una qüestió un xic enigmàtica. Ara, però, amb l'interessant treball de Frederic Ribas «Cendres i rastres catalans en la memòria sefardita», aparegut a la Revista de Catalunya, podem treure'n bastant bé l'entrellat. Ribas esmenta, entre d'altres, les dades aportades per Rovira i Virgili i Henry Kamen, els quals calculen, respectivament, que abans de l'expulsió hi havia als Països Catalans 45.000 o 30.000 jueus.

 Petit. Sobretot per voler ser gran i no saber com fer-ho. El seny català és engolit tot sovint per la rauxa. En la utopia cinematogràfica del nostre país hi tenim un bon exemple: pels voltants de Sant Jordi es van estrenar un grapat de titols amb producció o coproducció catalanes. Les distribuïdores i les institutcions volen aprofitar la tirada «cultural» que té Sant Jordi i ara, a banda de llibres i discos, també es poden comprar entrades per veure cinema català, que no «en català» perquè la majoria es roden en castellà o anglès, per allò d'una difussió més àmplia.

Fa pocs dies en un curset que estic fent ens van dir que parléssim en castellà per educació, perquè tothom ens pugui entendre. Al principi no ho comprenia, després ja sí, el formador té raó. Com se'ns acudeix parlar en català a Catalunya? Quina mala educació que tenim, eh! No obstant, viure aquí des de fa vés a saber quants anys i encara no entendre la llengua d'aquesta terra no vol dir no tenir educació.

Les parles de la Ribagorça Occidental, especialment a la seua part sud estan, actualment,bastant castellanitzades i la seva fesomia és bastant diferent no ja a segles enrere, sinó fins  i tot a dècades enrera; per tant, s´imposa una perspectiva diacrònica. Quant a les parles del Sobrarb -tot i que a la part oriental, Valls de Bielsa i Gistau i Fova de Terrantona, s´observa un cert vernís català- cal reconèixer que ja pertanyen a un altre àmbit diferent al Ribagorçà. No debades l´eminent antropòleg i folklorista Violant i Simorra ja feia notar que no sols la parla, sinó també, els tipus d´edificació, les eines i els atuells rurals, i fins i tot la manera de dur les galledes, a partir de la vall de benasc fins a Andorra pertanyien a una altra zona cultural.

L'anunci de tancar Ràdio 4 i d'eliminar la pràctica totalitat de les desconnexions en català de TVE no és una mesura simplement econòmica i d'audiència com ens volen fer creure; es tracta d'aplicar una visió centralista i monolingüe de l'Estat espanyol als seus mitjans de comunicació públics.

Certament, en la nova etapa global que viu el món contemporani hem de reconèixer que l'anglès és una llengua impresicindible per a tota mena de transaccions i negocis; podríem dir que més que una llengua és un instrument, almenys per a nosaltres, ja que les llengües a més de servir d'instrument també sérveixen per a reconèixer-se a si mateixos els pobles que les han originades.

Darrerament, en relació a possibles propostes de divisióterritorial de Catalunya -apareguts en diverses publicacions- que heformulat, se m'han fet crítiques en el sentit de primar suposadamentels criteris dialectals en benefici de criteris socioeconòmics i,també, de fer gala d' un excés de determinisme.