Entrevista amb el vampir. A dos quarts de no gaire, entro en una casa fora muralla del barri de la força de Sant Celoni. M'hi ha citat el vampir. No tinc por, a mesura que passen els anys ja em fan menys por les coses que es defineixen. En canvi començo a cultivar una por irracional davant les coses enganyoses, que fan màscara i mascarada, que juguen a la justícia i la democràcia, revestint-la amb diverses tàctiques de control global, quan en realitat són monstres d'injusta factura i de tirania calculada, però amb la lliçó apresa de controlar les aparences.

Entro, faig un petit ritual pagà, d'ateisme de primers auxilis, i m'endinso en aquest cau, on el vampir ha estabornit segles. És especialment agradable, educat. Sé que és un xarrupador de sang, però assumeix la seva natura amb dignitat, estic avisat, i malgrat tot em sento còmode. Ell, content de la meva visita, em va preguntant per les coses viscudes amb la condescendència d'un ancià que li demana a un nadó com va el seu gatejar i els seus primers passos.

Li dic que ara faig algun article, i que segueixo escrivint sense poder-ho evitar. Que tinc un llibre de poesia extrema a punt de sortir per abans de Sant Jordi. Li dic que aquesta vegada la poesia és tant extrema que topa amb la narrativa i ja m'hi puc referir com una novel·la d'aventures. Pausadament em respon que ja he après, jo també, a disfressar les coses.

Avancem en la nit, em sento intoxicat i lúcid al mateix temps. Com en un deliri, o una febre. Sé que comença el febrer, i sóc al meu poble. Verifico les extremitats del meu cos, tot funciona. Em passa pel cap una cantarella absurda que he sentit al Club Súper 3:

«Uh! Oh! No tinc por!»

Em surt de preguntar-li per Fraga, per Urdangarín i la família reial (aquests sí que són vampirs), per la Merkel, en Ratzinger i les joventuts hitlerianes, en Pepe del Madrit, els Rockefeller, les agències de valors actuals, en Camps i els jurats populars. Li explico mogudes sobre el Baix Montseny i el Vallès Oriental. Li dic que els ajuntaments es queden sense pasta, mentre debatem si els fills quan marxen de casa s'emancipen o s'independitzen. I que en Marianico fa el rookie amb els micròfons oberts.

Somriu i em respon amb una frase d'Albert Einstein, que estava més que fitxat, segons ell.

«Només hi ha dues coses infinites, l'univers i l'estupidesa humana. I de la primera no n'estic del tot segur»