Ni catalans, ni valencians, tortosins”, és una frase que va fer fortuna ja fa dècades. Eren els moments en què es parlava de la possibilitat que les Terres de l’Ebre constituïssin una província separada de Tarragona, amb capital a Tortosa. Les coses, amb el pas del temps, han anat de manera diferent i avui aquest territori té una personalitat pròpia, ben definida en el marc de competències i organització de la Generalitat, una personalitat en molt bona part guanyada a pols, com a resultat de la mobilització popular davant l’amenaça de transvasament del riu Ebre. Personalment, sempre vaig pensar que la frase en qüestió no era altra cosa que un gest d’afirmació i una manera de dir que no té cap sentit de voler alçar barreres artificials en un indret on no n’hi ha, entre Catalunya i el País Valencià, perquè, de fet, es tracta de la mateixa terra, la mateixa cultura i la mateixa gent.

D’aquesta terra ebrenca, la que més conec, la que més estimo, aquella que és el meu refugi personal en cerca de calma, és el Delta de l’Ebre. Es tracta d’un paisatge fet de terres planes, inabastable als ulls, casetes baixes, amb un hortet a l’entorn de l’habitatge i tot de gent amb bicicleta amunt i avall. Aquí tothom parla català, perquè la llengua forma part del paisatge, un català autèntic, sonor, robust, al qual s’incorporen ràpid els immigrants que hi arriben. Un català present amb naturalitat a la retolació comercial, uns topònims amarats de genuïnitat (l’Alfacada, els Calaixos de Buda, el Canal Vell, l’Encanyissada, les Olles, la Platjola o la Tancada), noms de llacunes envoltades de canyissars, bogars i jonqueres. Una vegetació que s’enfila cel amunt amb una força salvatge, visitada per més de tres-centes aus distintes, amb uns noms que us fan gaudir de la riquesa i varietat de la llengua: baldritxa, becassina, boix, cabrella, capsot, carcatràs, capadella, corriol, futxanda, fraret, fumadell, falzilla, morell, pàtxera, periquet, piulador, pòlit, picampall, rampinya, rasclet, roncador, sarset, siboc, verderol, xiuleta...

Ja fa mig segle que les barraques tradicionals del Delta van desaparèixer d’aquesta zona. Es tractava de residències de temporada, al llarg de l’estiu, per a la gent que vivia de la pesca i del conreu de l’arròs. Emparentades amb les valencianes, es construïen amb elements naturals sempre, fusta, canya, fang, palla i borró, just allò que es troba en el paisatge. El darrer mestre barraquer és David Monllao, el qual va ensenyar els secrets de l’ofici al Salvador Gómez i, de llavors ençà, ja tornen a alçar-se barraques, a cada riba de riu. El Salvador, a més, n’ha fet el negoci familiar, ja que en té unes quantes de molt ben equipades destinades al turisme rural, sobretot a petits grups, famílies i, clar, també per a parelles. Alhora, s’ha esforçat per recuperar aus de corral autòctones del Delta i de tots els Països Catalans: gallines marrongues i penedenques, pollastres favats i flors d’ametller o anglesets, fauna de colors virolats i formes sorprenents.

La barraca de la qual, aviat farà ja deu anys, vaig tenir el goig de ser el primer estadant, ha estat ara l’escenari d’una experiència única. Efectivament, com a demostració que no es poden posar fronteres a la genuïnitat, la barraca en qüestió s’ha convertit en un improvisat estudi d’enregistrament d’un CD titulat, justament, La barraca, obra de convivència, creació i complicitat dels tortosins  Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, juntament amb el valencià Pep Gimeno, el “Botifarra”. Per a aquells que estimem l’autenticitat, els colors, la llum, la terra, es tracta d’un regal de la nostra millor música popular, amb jotes, boleros i fandangos, uns sons que són capaços d’emocionar-nos i alegrar-nos alhora. Aquesta col·laboració valencianoebrenca constitueix una mostra magnífica de la nostra millor música popular, amb peces procedents de diferents punts del territori. Una delícia, doncs, recomanable per a la gent que no vol perdre els orígens i decideix retrobar-se, musicalment, amb el seu país. Un bon pretext, ben mirat, per fer una escapada al Delta, preguntar per les barraques del Salvador i escoltar-hi el disc en bona companyia i la taula ben parada.