TV3 va emetre fa unes setmanes un magnífic documental sobre la història d'Òmnium Cultural. Entre d'altres aportacions, hi destacava la del sociòleg Salvador Cardús, que assenyalava una idea que es troba en l'arrel de l'èxit d'Òmnium i de moltes altres iniciatives socials i culturals de matriu catalanista. Diu Cardús que, durant els anys seixanta, els impulsors d'Òmnium van connectar amb la societat perquè van trencar amb les tesis del resistencialisme antifranquista. La clau, segons Cardús, és que Òmnium va decidir treballar a partir de la lògica del “com si”, és a dir, “com si fóssim un país normal”. Així haurien nascut des de productes com Cavall Fort fins al moviment de la Nova Cançó. I sota aquesta premissa han seguit desenvolupant-se multitud d'iniciatives durant els últims cinquanta anys.

La cultura del “com sí” ha donat fruits molt importants. Probablement el més rellevant de tots sigui la pròpia TV3, una televisió que, com a mínim fins a l'arribada de l'actual Govern, ha tingut sovint ambicions més pròpies d'una televisió estatal que d'una televisió autonòmica. Ara bé, això de fer “com si” també té els seus riscos. El principal és acabar creient-nos la nostra pròpia ficció, i que a costa de fer “com si” fóssim un país normal, mai arribem a fer els passos necessaris per ser-ho de debò. Viure en la nostra pròpia bombolla, obviant l'existència d'Espanya, potser ens injectarà tranquil·litat. Però al no abordar el conflicte d'arrel l'únic que fem és perpetuar-lo. Saber-se anormal genera incomoditat. No ser conscient de les pròpies limitacions, però, et fa vulnerable.

La cultura del “com sí” també ha tingut una conseqüència col·lateral que cal esmentar. I és que, al llarg dels anys, molts d'aquests projectes han acabat tenint una excessiva dependència de la subvenció. Durant la dictadura, iniciatives com Òmnium van finançar-se amb les aportacions filantròpiques de la petita i mitjana burgesia. En democràcia, però, molts d'aquests projectes van passar a dependre de forma massa estreta dels ajuts públics del govern autonòmic de torn. Que amb els impostos dels catalans es financin iniciatives culturals en favor de la llengua o la cultura és positiu i desitjable. Però cal ser conscients que les subvencions també generen dependències. Els problemes, és clar, apareixen quan en moments de retallada l'aixeta no raja prou.

No voldria que aquest article s'entengués com una esmena a la totalitat a la gent del “com sí” o, pitjor encara, com un atac a Òmnium Cultural en concret. Ara bé, potser seria important trencar una llança en favor de tots aquells col·lectius, entitats i moviments que sempre han preferit afrontar la realitat de cara, això és, ser conscients que no som un país normal i que cal treballar per generar una majoria social que, algun dia, ens permeti arribar a ser-ho. Probablement això implica fer-nos menys il·lusions, dependre menys de les ajudes públiques i bastir les nostres pròpies estructures de contrapoder. Posar-hi esforç, treball i constància, i sobretot, ser conseqüents. En la vida quotidiana, al lloc de treball, a l'hora de consumir cultura, i també, és clar, a l'hora de dipositar una papereta dins d'una urna. I és que en això darrer, de vegades, també hi ha independentistes que voten “com si”.