El 10 d’aquest mes, Cristina Fernández de Kirchner renovava la presidència de la República Argentina, després d’uns magnífics resultats electorals. Les imatges de la seva presa de possessió han donat la volta al món i tothom ha pogut veure la transgressió del protocol en l’acte oficial, fent referència al seu marit enmig del deliri dels assistents, i també el desacomplexament total i absolut, així com la força de convicció amb què pronunciava la paraula “pàtria” en referir-se al seu país i la seva gent, posant-los com a jutges i destinataris màxims del nou mandat que acabava de començar.

Sospito, però, que no devíem ser gaires els que ens vam fixar amb el bastó de comandament que alçava com a símbol del rang presidencial, amb una empunyadura de plata. De dècades ençà, l’autor dels bastons presidencials és sempre el mateix, un argenter que té el seu taller-museu-escola al popular barri de San Telmo, a Buenos Aires. Al balcó, hi lluu una esplèndida bandera catalana, regalada per Joan Manuel Serrat al propietari de l’edifici i mestre argenter, Joan Carles Pallarols, setena generació d’una nissaga d’orfebres establerta a la capital del Plata el 1804.

Avui ja ciutadans argentins amb tots els ets i uts, formen part amb naturalitat del paisatge del país i de la seva capital. Però el mestre Pallarols no ha perdut mai de vista d’on venien els seus, ni quins eren els seus orígens, començant per la llengua. Vaig visitar-lo fa un any i mig i he de confessar que, entrar en el seu recinte sagrat, impacta. Tot d’aprenents i ajudants treballant en projectes de restauració o de creació que són, sempre, veritables obres d’art. Recordo amb quina naturalitat m’ensenyava un altar que estava recobrint de plata, propietat de l’actor Mel Gibson i altres peces, amb destinacions per als cinc continents. Pallarols és un home estimat i respectat a l’Argentina que, en tot moment, aprofita l’ocasió per reivindicar la seva catalanitat.

Tota la nostra conversa va ser en català, llengua que han conservat ell i els seus, dos segles després d’haver sortit de la pàtria. El so de la nostra fonètica, adquiria una tonalitat singular, enmig de petits tresors que envaeixen una casa on no hi ha ordinadors i on les eines que s’hi empren tenen la història que correspon a una família amb tant passat com els Pallarols, la tradició argentera de la qual es remunta a la meitat del segle XVIII. Pel seu taller hi han passat i hi passen presidents, primers ministres, reis, actors, músics i famosos de tota mena, dels quals conserva les targetes personals i els números privats dels seus telèfons.

Pallarols cuida tots els detalls al màxim, de manera que cada obra que surt del seu taller és una obra d’art personalitzada, feta amb amor i amb destresa. Res no és resultat de l’atzar, en absolut, como no ho és l’indret de casa seva on ha volgut fer l’entrevista televisiva per a Clarín TV, amb motiu de la presa de possessió de la nova presidenta: un racó senyorial, des d’on parla assegut en una butaca clàssica, rere la qual hi ha una bandera... catalana i res més! Tinc a la memòria les fotos de l’homenatge que li va tributar fa anys la ciutat de Buenos Aires, presidit per tres banderes, el centre de les quals era ocupat, contra tot protocol, també per la bandera catalana a la qual Pallarols mai no renuncia. Ara mateix tinc a tocar la ploma estilogràfica de plata, disseny únic i autentificat, convenientment dedicat al meu nom, que em va regalar amb motiu de la visita que vaig fer-li. “M’agradaria que, amb aquesta ploma, es pogués signar l’acta d’independència de Catalunya”, va dir-me Joan Carles Pallarols, aquest admirat argentí de Catalunya. En confiança, a mi també...