Fa uns dies, la directora de TV3, Mònica Terribas, es va veure obligada a sortir en defensa de Televisió de Catalunya, després que Duran Lleida hagués anunciat la voluntat de retallar, “i molt” segons va dir, Televisió de Catalunya.

A recer de la crisi, Duran Lleida posava TV3 en el punt de mira, ignorant que la televisió catalana ja ha fet severes retallades. L'advertència -la paraula amenaça podria no semblar exagerada- venia precedida d'una iniciativa prèvia a les Corts espanyoles en favor dels grans i poderosos grups de comunicació privats espanyols que exigien, entre d'altres prerrogatives, suprimir la publicitat a TVE, pensant en repartir-se entre menys comensals el pastís publicitari, veritable manà econòmic del sector audiovisual.

En principi, la proposta es limitava a TVE, tot i que UTECA, la patronal que agrupa els operadors del sector audiovisual espanyol, no havia dissimulat la intenció de generalitzar la iniciativa a tot l'estat i, per tant, estendre-la a les televisions autonòmiques.

Ja diu el refrany allò que quan vegis les barbes del teu veí pelar, posa les teves a remullar. Era qüestió de temps que arribés l'influx de Madrid a Barcelona i que es disposessin a fagocitar TV3, exemple de pluralitat i servei públic, i única televisió autonòmica líder d'audiència.

Amb la seva declaració d'intencions, Duran Lleida va obrir la veda contra TV3. I d'aquí que Jorge Fernández Díaz (el candidat del PP) s'hi sumés amb entusiasme i en plena campanya anunciés la voluntat de reduir a la meitat els canals de TVC. Les paraules del dirigent del PP no eren innòcues ni innocents. El programa marc dels populars en aquestes eleccions parla explícitament de federar les televisions autonòmiques, agrupant-les totes en una, de manera que la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, seria una de les persones que tutelaria TV3.

La perspectiva -coneixent a més l'intervencionisme del PP a TeleMadrid- és esfereïdora; sense oblidar l'obstinació del PP a l'hora d'impedir que els valencians puguin veure TV3. No ho oblidem: els del PP han fet mans i mànigues per vetar-ne la recepció. La dèria contra TV3 i el català és una obsessió del PP. De la mateixa manera que han posat setge a la immersió lingüística a Catalunya o fan la guitza a Escola Valenciana per sabotejar l'ensenyament en català al País Valencià.       
    
TVC és l'eina més potent de projecció amb que compten la llengua, la cultura i la nació catalanes. Els catalans no en tenim cap altra de televisió que pugui suplir-la. D'aquí el meu astorament per l'actitud de Duran Lleida i la meva perplexitat en observar que està obrint la porta a l'espanyolisme per afeblir TV3 o reduir-la a la mínima expressió amb totes les conseqüències que això comportaria, de retruc, per a la indústria audiovisual catalana.

Seria tràgic i una paradoxa històrica que des de les seves mateixes files, algú pretengués liquidar la millor herència del President Pujol. Ja en els seus orígens, a Madrid volien que TV3 fos una televisió antropològica, de barretina i pa amb tomàquet. El President Pujol no ho va permetre. Tampoc no ho podem permetre ara, sota cap pretext. Hi ha línies vermelles que un catalanista no hauria de creuar mai. Necessitem TV3, necessitem uns mitjans de comunicació catalans potents que ens posicionin al món, que vertebrin el nostre marc de comunicació creant el nostre propi imaginari nacional. És vital per al país i hem d'estar amatents a reaccionar davant qualsevol intent que els posi en perill.