Certament, la pregunta tenia gràcia. La dependenta, una noia eixerida i elegant, em somreia des de darrere del taulell. Jo, amb el millor somriure que vaig poder arreplegar, li vaig respondre: -Sí, miri; voldria mirar-me una camisa”. Ella, sense perdre l'expressió angelical, em digué: -“Vol acompanyar-me, si us plau?”.

Jo, obedient, vaig seguir-la, amb una barreja de perplexitat i enuig; i és que, la pregunta... tenia gràcia!!

Vull dir, d'entrada, que parteixo de la base que un idioma és un vehicle de comunicació, l'objectiu del qual és transmetre idees, coneixements i sentiments, i que el seu ús no hauria de ser mai motiu de conflicte. Així mateix, cadascú ha de poder expressar-se en la seva pròpia llengua, amb tota llibertat.

Doncs bé, la meva perplexitat la provocava el fet que aquella noia que, d'entrada, m'havia atès en castellà, en una botiga de Barcelona, i que després em parlava en un català impecable, portava el rètol corporatiu enganxar a la solapa, amb el seu nom clarament visible: Meritxell!

Era catalana! Era catalana i, sense que jo hagués obert la boca, se m'adreçava en castellà! Em semblava paradoxal: el lògic seria, d'entrada, expressar-se en la llengua pròpia. Si no ens entenem i cal canviar d'idioma, es canvia. I si no, ja ens espavilarem, parlant “en indi” o amb gestos, si convé; en això no hi ha d'haver cap problema: l'important és entendre's, però tenint en compte que l'esforç ha de venir de les dues bandes..

Vaig sortir de la botiga reflexionant sobre el fet que molts catalans i catalanes quan s'adrecen a algú desconegut, automàticament ho fan en castellà; tant és que sigui de Castella, de Mèxic o del Marroc.  I això em va fer pensar que sovint ens queixem dels atacs al Català, que són greus i constants, és veritat,  però que no veiem la importància que té el fet que els catalans no em fem llengua d'ús habitual, apta per a totes les situacions.  Actituds com la d'aquesta dependenta són massa freqüents a casa nostra i no ajuden gens.

Només assolirem bons nivells d'ús del català si aconseguim que els no catalanoparlants vegin que és una llengua útil, funcional, que la parlem perquè és la que hem après de petits, que és la llengua pròpia d'aquest país i que l'estimem.

Després, si convé, ja canviarem d'idioma, o bé ens entendrem parlant cadascú en la seva llengua. De fet, sempre ha estat així!