Era d’esperar la reacció de La Vanguardia a les paraules de Pep Guardiola el passat dissabte a la sala de premsa del Camp Nou. El diari dels Godó no va tenir cap mena de contemplació en adoctrinar en Pep sobre com s’han de dir les coses, què ha de dir i què ha de callar i, encara pitjor, quan toca dir-ho i quan no. La complicitat d’aquest diari amb l’actual president del Barça és tan ferma que des de les pàgines d’esport no s’ha dubtat en posar a parir el millor entrenador de la història del Barça a fi de no trencar el pacte no escrit de la Família, els membres de la qual s’ajuden i es recolzen entre sí per evitar que res sobrepassi un cercle marcat. La campanya de comunicació, tan explícita, intensa i continuada, de La Vanguardia a favor de Rosell i en contra de Joan Laporta i ara també contra Pep Guardiola, exemplifica perfectament com funciona la Família.

La Família és un conjunt de poders polítics, econòmics, socials i mediàtics que tenen un fort control del país. Manen més que el 99% de la ciutadania i tenen més força que totes les urnes d’uns comicis. La Família té com a únic objectiu ser el garant de la Catalunya que convé als seus interessos, per damunt dels mateixos interessos de Catalunya i, per tant, dels catalans i les catalanes. La Família té una visió del país que passa per ser una comunitat autònoma amb certes dosis de sobiranisme, però sense oblidar mai que ha de fer de motor d’Espanya; volen una ciutadania assenyada que, com a molt, només se li permet mostrar un punt de rauxa un parell de vegades l’any, contra un entrenador d’un equip rival, posem per exemple, o contra alguna llei espanyola que posi en perill la llengua catalana a les escoles, posem pel cas. I poc més. Perquè la Catalunya que salvaguarda la Família és tan previsible, poc imaginativa i espessa que qualsevol personatge que se sobresurti de la grisor generalitzada, és a dir, que no estigui controlada per aquesta casta de poder, passa per ser sospitós. Si el personatge en qüestió s’adapta i s’agenolla a la doctrina de l’establishment, se l’ajudarà, però si es preveu o es confirma que està incontrolat i/o posa en perill el sistema, aleshores començarà el procés de destrucció. O sotmetre’s i viure plàcidament, o ser lliure amb el risc de ser aniquilat, vet aquí el contracte que la Família ofereix a la societat. I com que costa arribar a final de mes i hi ha qui se sent atret pel perfum dels cercles de poder o bé rebre un bon tractament a la premsa oficialista o a tenir bones condicions a l’hora de demanar un gran préstec, resulta que la majoria de mortals opten per  la rendició.

Des del punt de vista nacional, la Família és majoritàriament unionista i ideològicament tira cap a la dreta catòlica, apostòlica i romana i tot i que oficialment accepten els nous temps, els costa entendre i adaptar-se als nous discursos d’una societat que avança cap a direccions que no sempre han traçat els membres de la Família. La majoria dels seus membres són propers al partit que mana a la Generalitat i al que manarà aviat a Espanya tot i que, si cal, l’armari és tan gran que ofereix tantes jaquetes com girs. Per damunt de tot, insisteixo, el sentit de l’existència de la Família és mantenir un ordre estipulat en unes coordenades que no contemplen dir allò que convé al país sinó allò que convé a la Família.

Si no penses com ells, ets el seu enemic. Si no els rius les gràcies, van a per tu. La condemna és inflexible i l’indult només arriba el dia que els demanes perdó i et poses al seu servei. La Família és la gran tragèdia de Catalunya. Però no són tan poderosos com es pensen. Poden caure i un dia cauran, engolits per la seva supèrbia i perquè obriran els ulls i veuran que estan sols contra un poble contra ells. Un poble que amb la força de la dignitat els escombrarà cap al no-res. Aquell dia serem lliures i podrem afirmar, aleshores sí, que som un poble amb identitat i personalitat.