La meva canalla té fixament pels números. Contínuament em demanen que els repassem, ja sigui a l’esfera del rellotge, al canell, o al despertador, a les tecles del telèfon, a l’ascensor, a les matrícules o als senyals de trànsit quan circulem en cotxe. I tenen contes que els ajuden a descobrir-los, de la mateixa manera que n’hi ha de dedicats a descobrir els colors, i tot el món que els espera. Des dels animals de la granja, als de la selva. Tenen poc més de dos anys, i el seu cervell és com el Bob dels dibuixos animats: una esponja.

El seu estol bascula entre totes les classes de dinosaures, ja siguin en figures de plàstic, o adhesius, de fusta o en contes amb siluetes de cartró. Dinosaures, dracs i cocodrils. Una pila d’animals que no paren de bramar i que practiquen la llei del més fort.

Animals i xifres. Són bessons i catalans. I per tant val més que creixin forts en matemàtiques, en càlcul, i que sàpiguen  que l’entorn és hostil, feréstec i que podem passar a la història com els dinosaures, i que de nosaltres  d’aquí uns anys, només se’n parli en pel·lícules en joguines. Parlant en plata que acabem fent la fi del “cagaelastics”.

El president Mas, ho ha dit diverses vegades, sosté que aquest és el primer cop que els pares no podem dir als fills que els deixarem un futur millor que el present. La traducció són els pressupostos de la Generalitat. Un cas com un cabàs. Després de tant de remenar fórmules de finançament fiscal, i de dir que disposem, (com cada vegada que se’n pactava un de nou,) del millor finançament que hàgim tingut mai, ara resulta que hem de tornar calés. I no pocs! 2.500 milions. Molts més dels que encara esperem del fons de competitivitat.

Això sembla el joc dels disbarats. Però no us penseu que tot s’acabi aquí, des de Zapatero demanant a les comunitats que paguin els seus dèficits (no pot ser d’altra manera és clar), fins a Rajoy parlant de sostres de despesa, a la ministra Salgado dient que no allargarà els terminis per pagar deutes, i el Constitucional, pronunciant-se sobre un recurs de l’època de Pujol, i avalant que el Consell de Política Fiscal i Financera marqui un límit de deute a les comunitats autònomes.

I mentrestant, ja es veu que els efectes de la nova formula de finançament ens deixen a 701 euros del que rep un ciutadà de Cantàbria, i per sota de la mitjana espanyola. Potser sí que el final a les reunions  del Consell de Política Fiscal i Financera, el Conseller Mas-Collell, hi haurà d’anar amb les reflexions del llibre dels professors de la UPF Modest Guinjoan i Xavier Cuadras: Sense Espanya. I mentrestant la canalla que agafin el joc de construccions per veure on hem de col·locar el sostre i el trespol.