Els governs són uns saquejadors, potser per ignorància econòmica, potser per acomodar-se al més fàcil, que és treure el que uns han guardat i donar-ho a altres. Els estalviadors són saquejats pels governs perquè els deutors no facin fallida, governs atrapats a les tenalles dels creditors mundials i les agències de qualificació.

Tant se val que la crisi l’hagi provocat el munt de deutes generats per gent, empreses i institucions malbaratadores o somiatruites, que ara es penalitza a l’estalviador. No són els ciutadans els que necessiten d’un banc central que no ha fet la supervisió que calia abans de la crisi, que no ha sancionat als qui s’han embarcat en aventures creditícies que avui semblen increïbles i que com a mesura pal·liativa fa que els estalviadors financïin a baix cost als deutors de tota mena mantenint artificiosament baixos els tipus d’interès de referència i limitant la retribució dels dipòsits dels clients dels bancs. El Banc Central Europeu ha permès la disbauxa i els bancs centrals de cada país ha fet veure que no passava res abans d’esclatar la crisi creditícia.

Els governs ens aboquen a l’empobriment i a la incapacitat de finançar amb estalvi les futures inversions, empenyent-nos a que estalviïn altres  (molt en la tònica d’allò “¡que inventen otros!”), ja que l’erosió que causa la inflació (puja un 3,5% en variació anual al mes de maig) fa que els tipus d’interès reals esdevinguin negatius; no diguem ja si apliquem la variació del cost de la vida real.

Consumir per davant d'aconseguir amb què pagar-ho, és el que permet l’endeutament i és una manera d’accelerar el creixement econòmic per sobre del que tindríem si no n'hi hagués, i això te un risc i ha de tenir un cost. No s’hi valen ni els arguments d’ignorància o pobresa d'una banda, el de qui ha signat contractes imprudentment, ni tampoc els arguments de salvació del sistema financer a càrrec dels estalviadors. Un Fons de Garantia de Dipòsits ben potent i degudament dotat per les entitats financeres i vigilat per l’Estat que doni la garantia darrera, llibertat de tipus d’interès, d’actiu i de passiu, i intervenció pública, per venda posterior, de les entitats que no compleixin les normes de solvència i liquidat bàsiques en un termini, és el que cal, fora de tota connivència política.