Ja sé que aquests dies sembla obligat parlar de política i dels representants que volen portar la nostra ciutat al seu terreny per fer-hi les, diuen, millores necessàries i que tant necessita. Però és un tema tant utilitzat i amb tant poc contingut que em nego a parlar d'uns resultats estratègics que faran canviar les natges d'alguna cadira, alguna cara nova que apareixerà al més pur estil Belmez i d'altres que desapareixeran al més pur estil Copperfield, deixant aquestes petites anècdotes de banda, la resta seguirà més o menys igual, i seguir burjant en inutilitats previstes ho trobo una pèrdua de temps. Em sap greu.

El que trobo preocupant, cada cop més, és la irreparable manera de pensar d'una gran quantitat de jovent que, lluny d'aspirar a guanyar-se bé la vida, d'ocupar llocs de rellevància en una empresa i de buscar la seva autosuperació mitjançant els estudis, l'esforç i la dedicació de temps, buiden la seva vida, des de bon matí, pels bars i cafeteries jugant als dards, al billar o xerrant a la porta mentre fan la cigarreta que alguns els hi paguen els pares i d'altres la parella, si és que aquesta treballa.

Entenc que els temps canvien i els costums evolucionen, per això podria arribar a comprendre que abans, a l'època que un servidor tenia l'edat dels protagonistes d'avui, també anàvem al bar, ens trobàvem tota una colla no planificada, sinó esdevinguda per la constància de trobades al mateix local i com una gran família festejàvem la joventut amb aspiracions, converses i somnis per al dia de demà. Alguns afortunats portaven la novia el cap de setmana, altres, els que no en teníem, organitzàvem sortides o esdeveniments per passar-ho el millor possible dins l'ordre d'una educació impregnada en el nostre ser i ara, també, desapareguda.

Al llindar de la trentena va començar el desmembrament de l'equip quan la gent va començar a passar per la vicaria. El matrimoni era sagrat i allà s'acabaven les tardes i vespres de “cubates” i xerrades. S'iniciava una vida nova que tots envejàvem fins que ens arribava l'hora. Un servidor tenia vint-i-set anys quan el capellà va beneir l'autoadministradió del sagrament.

Tot i suposant que encara queda gent amb una vida plena d'esperances, és molt preocupant veure com va minvant i d'aquella majoria hem passat a una quantitat que quasi s'amaga de la trista realitat i és fa creus d'una perspectiva tant negativa com la que jo mateix veig. Nois i noies de vint anys justos, a vegades menys, carregats amb dos o tres fills, tot el dia al bar, llegint el diari, (bé, mirant el resultat dels cecs i l'horòscop), ajuntats avui aquests dos i demà l'un amb l'altra i l'altra amb un tercer, uns fills per aquí i uns altres per allà...en definitiva un autèntic caos familiar i moral. El més preocupant no és el pou on s'han ficat i s'estan ficant molts joves actuant amb aquesta desídia sinó el futur que espera a aquests vailets de un o dos anys que no coneixen altre cosa que l'ambient del cafè, veure a la mare festejant cada dia amb un de diferent i els seus pares, depèn de l'època, gastant-se els pocs diners que aconsegueixen en inflar les butxaques del propietari de les maquinetes i fumant al carrer mentre xiulen o malmiren el pas d'una noia. Ja sé que peco de pessimista, però si algú ho veu millor que m'ho digui. Servidor, tal i com ho assumeixo, veig un futur per aquests nens molt magre, el dels pares també però aquests ho han elegit lliurament. Doble culpa.