Un efecte secundari curiós de la consulta barcelonina del 10-A ha estat la manera insistent en què les ales conservadora i exmarxista de l'espectre polític català han afirmat que “mantenim la nostra opció per una Espanya federal” (Duran i Lleida, citat en aquest diari, 31/3) o bé que “hi faltava una opció federalista [a les consultes]” (Joan Herrera, a directe.cat, 4/4).

Fins i tot un no-expert en política com jo, que contempla els vaivens dels càrrecs elegits de Catalunya amb un rictus de perplexitat del qual he estat incapaç de desesempallegar-me durant 26 anys, sap o si més no intueix que l'Estatut de Miravet –el que es va votar a Catalunya– va ser una aposta a favor d'un federalisme “de facto” a l'Estat espanyol, atès que hauria equiparat el Principat a Euskaki i Navarra, que ja funcionen, si fa no fa, com a petits estats federals.

Després de la sentència notòria del TC, queda obvi a tothom que tingui orelles per escoltar i ulls per veure, ni que visqui en un gratacels de Kuala Lumpur, que és tan probable que el poder central espanyol doni el seu vist-i-plau a un estat federal com que el papa de Roma deixi de portar faldilles o que la Nuria Amat comenci a escriure en català. El federalisme espanyol –per parafrasejar l'esquetx ja massa mític dels Monty Python- ja no hi és, ha deixat d'existir, ha exhalat el darrer sospir, ha fet l'ànec, ha perit, finat i finit, ha retut l'ànima i estirat la pota i fet el darrer badall i se n'ha anat a l'altre barri; en una paraula, l'ha dinyada de manera definitiva; i qui ho nega o qui no ho pot veure, o bé està dient mentides piadoses o bé és políticament invident. O bé encara té esperances d'obtenir un càrrec ministerial. I no, precisament, en un hipotètic estat lliure català.