Totes les llengües tenen dialectes, variants d’un mateix idioma, lligades a un territori concret. La llengua hi evoluciona distintament per motius geogràfics (distància, insularitat), històrics, culturals, polítics, econòmics, etc. Les diferències entre variants afecten tant el lèxic, com la fonètica, la morfologia i, en alguns casos, també la sintaxi. Ningú no discuteix que a Londres i a Washington parlen la mateixa llengua, com a París i la ciutat del Quebec, o bé Madrid  i Buenos Aires, però sovint hi ha paraules, girs, expressions, que són desconeguts en un lloc o un altre, signifiquen coses diferents,  es pronuncien de forma distinta o adopten formes singulars. Les diferències criden l’atenció si no corresponen al propi dialecte, però no acostumen a dificultar la comprensió dels missatges, tot i que, a cops, aquesta situació d’inintel·ligibilitat pugui produir-se.

Entre l’anglès de Bristol i el de Chicago hi ha diferències, fàcilment perceptibles pels parlants d’aquest idioma o bé que hi estan familiaritzats. Igual passa amb el francès, ben diferent a Lió, a la Martinica o a Dakar. A França, “diner” vol dir “sopar”, mentre que al Quebec “diner” significa “dinar”, àpat del migdia que en terres franceses en diuen “déjeuner”, i “souper” és equivalent a “sopar”, en el país de la flor de lis i els referèndums d’autodeterminació. És sabut que el mot espanyol “coger” té una significació considerada grollera en argentí i altres dialectes d’Amèrica del sud, contràriament al caràcter sexualment neutre o inofensiu del castellà pel que fa al mateix mot. Al centre de Buenos Aires, una coneguda cadena d’hamburgueseries invita la població a entrar en els seus establiments, tot dient “vení y comprá el menú porteño”.

I no passa res i a cap espanyol no se li acut de dir que es tracta de llengües diferents, ni menys encara de riure-se’n amb to burleta, al·legant que no se’ls entén quan parlen i que ho fan molt ràpid. A l’Amèrica llatina l’espanyol hi té fonemes del tot inexistents en el dialecte castellà, però sí en la llengua catalana, portuguesa o italiana, singularitats en la morfologia, mots amb significats no coincidents amb la mateixa llengua parlada a Espanya i, a Gibraltar, sense anar més lluny, també variants sintàctiques. Però la llengua espanyola té un mercat cultural molt ben establert, interconnectat i la comunicació entre dialectes és constant, permanent i les diferències  percebudes com a normals. Cada dia, a la ràdio, però sobretot a la televisió, sentim com cohabiten totes les variants possibles de l’espanyol, moltes vegades en boca de toreros, cantants, tertulians, experts en no res, prostitutes, estafadors, lladres i altres representants d’allò que algun sociòleg anomenà el lumpenproletariat... Així, per a algú que estudiï per primer cop l’espanyol, “todo está muy mal” es pronuncia “todo está muy mal”, que és també com s’escriu, malgrat que, ben probablement, allò que sentirà serà “tó tà mú mà”, cosa que, en un primer moment, se li farà incomprensible...

Però la nostra llengua no coneix la convivència regular i normal de les diferents variants del mateix idioma, més enllà de l’anècdota de sentir algun periodista valencià, de l’Ebre o mallorquí, en algun mitjà públic de  la  Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. L’espontaneïtat, la naturalitat, la frescor de la llengua catalana, en tota la seva riquesa d’accents i formes, no disposa de cap espai quotidià de convivència i socialització. No és gens habitual sentir, per a algú del Principat –i tampoc a l’inrevés-, parlar, cada dia, gent del País Valencià, de les Balears, de la Franja, de Catalunya Nord o de l’Alguer. L’excepció ocasional no fa altra cosa que confirmar la regla i convertir allò que hauria de ser normal en exòtic, estrany o, encara pitjor, no entenedor. Per això és lamentable que hi hagi qui faci broma, des d’algun mitjà, fotent-se d’algun personatge popular mallorquí que apareix a IB3, assegurant que no se l’entén de res. És curiós que, davant d’aquesta situació, l’actitud sigui riure’s de com parla l’altre i no, en canvi, plorar davant la pròpia ignorància i la manca de comunicació interdialectal de la llengua catalana.