Si el primer pas per a “l'encontre especialment intens amb el Senyor”, en el camí d'aquesta Quaresma, era, com us deia la setmana passada, adonar-nos realment que començàvem un temps fort, avui quina pista ens indica el relat de les temptacions de Jesús al desert? De nou, la pista ens la dóna el papa Benet en el seu comentari al passatge de les temptacions en el llibre Jesús de Natzaret: “el nucli de tota temptació (...) és deixar Déu de banda”.

És ben veritat, l'èxit o el fracàs d'aquest itinerari depèn de donar o no la primacia a Déu en la nostra vida. Si ens preguntem de bones a primeres si Déu és el centre de la nostra vida potser respondrem sí. El relat de les temptacions mostra que subtilment sovint experimentem la seducció de supeditar Déu a altres coses “molt més importants”. Fixem-nos-hi amb l'ajuda de la interpretació que ens dóna el Papa en el seu llibre: quan ens queixem per la misèria, la manca de pa que hi ha en el món i beneïm les iniciatives per solucionar-la que es duen a terme lluny de la fe en Déu i critiquem l'Església perquè no fa prou en aquest sentit, estem subtilment deixant Déu de banda.

Quan posem dificultats a fiar-nos de Déu o de la seva Església perquè considerem el seu missatge poc adaptat al món modern, estem educadament negant el Déu revelat en Crist i postulant-nos a nosaltres mateixos com la instància de la veritat. Quan reduïm la fe cristiana a un projecte per assolir un món millor malgrat tenir constància històrica dels fracassos de totes les complicitats amb el poder temporal, estem reduint “raonablement” el cristianisme a una ideologia més, eliminant la seva originalitat irreductible: Déu.

Proposem, doncs, un pas concret per a aquesta setmana. A la llum d'aquestes subtils vies per arraconar Déu en la nostra vida, fem un bon examen de consciència. Fins a quin punt Déu realment és el centre de la meva vida? Fins a quin punt moltes de les coses que en mi no van no responen a que m'he posat en el centre, desplaçant o expulsant Déu. I diumenge vinent, un pas més!