El jutge federal Vinson, de Pensacola, Florida, va sentenciar dilluns que la Llei sanitària aprovada pels demòcrates l'any passat és inconstitucional, atenent així la demanda de 26 estats de la Unió. El Congrés, diu el jutge, no té poder per obligar tothom a comprar un producte a una empresa privada. La sentència adreça la qüestió fonamental de quins són els límits del poder del govern (en aquest cas el federal) a l'hora de legislar.

L'administració i la seva claca mediàtica apel·len, principalment, a la clàusula 3 de la secció 8 del primer article de la Constitució, que reserva al govern federal la potestat de regular el comerç entre estats. És veritat que des del New Deal el Suprem ha anat ampliant fins a límits francament obscens l’abast d’aquesta clàusula. L’any 1942, per exemple, va considerar (cas Wickard vs Filburn) que el Congrés podia regular el cultiu de blat per l’autoconsum perquè el fet de no posar a la venda blat que hom cultiva afecta l’oferta global de blat i per tant, directa o indirectament, el comerç de blat entre els estats. Un altre dia ja parlarem del context d’aquesta sentència. En qualsevol cas, el tribunal va establir que els federals tenen dret a dir la seva sobre tota "activitat de naturalesa econòmica susceptible d'afectar el comerç entre estats directa o indirectament".

Ara el jutge Vinson diu que hi ha una diferència fonamental entre "activitat" i "inactivitat" i que forçar algú inactiu (que no té assegurança) a iniciar una activitat (comprar l'assegurança) no es pot considerar "regular l'activitat". Entenc que la distinció és discutible, però el problema és que si s'accepta l’equivalència (entre activitat i inactivitat), juntament amb el precedent del cas de l’any 42, se m'acudeixen aleshores poques esferes de la vida dels ciutadans que no puguin ser regulades pel Congrés. I crec que existeix un consens bastant ampli als Estats Units sobre la voluntat dels pares fundadors de llegar-nos un govern de "poders limitats" i sobre el valor d’aquesta voluntat. Veurem què hi diu el Suprem quan li toqui decidir definitivament sobre l’assumpte, l’any que ve a tot estirar.

De moment l’administració Obama ja ha dit que “pensa seguir aplicant la Llei sanitària exactament igual”. Algú s’imagina l’enrenou que hauria provocat entre les pàgines editorials del New York Times una reacció similar de l’Administració Bush quan els jutges invalidaven parts de les lleis antiterroristes post 11-S?