L'Agència Catalana de Notícies (ACN) va néixer el 1999, dos anys abans que morís Ramon Barnils, periodista que havia reclamat una agència pròpia per vertebrar l'espai català de comunicació i per explicar Catalunya al món. Coincidint amb el desè aniversari de l'ACN, s'acaba de crear la secció de Món, amb delegacions a Madrid i Brussel·les (ja existents) i la incorporació de Nova York, París, Londres i Berlín. Aquest any els més de 250 mitjans de comunicació, institucions i empreses abonades podran disposar de notícies internacionals. És, sense cap mena de dubte, un pilar fonamental en la construcció d'una agència nacional de notícies amb vocació integral. Barnils, que als anys vuitanta va impulsar el primer servei de notícies en català de l'agència estatal EFE, veuria aquest any com l'ACN és més a prop del projecte que havia somniat

A les portes de la primavera, els mestres de l’escola pública s’han declarat en vaga, un dret democràtic mal vist i perseguit durant el franquisme i vilipendiat en plena democràcia. Per postres, aquests professionals —la majoria són dones— acostumen a ser víctimes de les crítiques desaforades de bona part de la població, que els qualifica de ganduls, de tenir una vida regalada i de fer més vacances que cap altre col·lectiu laboral. Per tant —diuen els detractors— no tenen dret a piular ni a queixar-se de res.  

De tots és sabut que la justícia és només un terme subjectiu. La llei que diu basar-se en la mateixa fa que per uns aquesta sigui justa i per altres totalment el contrari, però no per això perd valor el concepte i la sensació que tots, absolutament tots, hem tingut al cap i al cor en alguna ocasió de la nostra vida, quan hem comprovat que els nostres esforços o, simplement, la manera en que volíem desenvolupar una idea amb una finalitat altruista de satisfacció general, s’ha vist reduïda a poc més que una anècdota innecessària i massa feixuga per la resta. És aleshores quan la subjectivitat ens devora i clamem la injustícia d’algunes situacions.

Quan hi han obres tothom es conscient d’ aquella dita: «Saps quan comences però mai quan acabes». Es ben certa aquesta expressió, i si això ens passa a nivell de petites reformes domèstiques, doncs a nivell d’infraestructures d’obra pública encara més. Tots recordarem, i no com a mostra de satisfacció, les obres del carrer de Sant Joan d’en Coll, que varen suposar, fins i tot, la reivindicació veïnal del «n'estem més que farts».

L’enrenou parlamentari dels toristes (que no turistes), és a dir dels “defensors dels toros”, em fa pensar en les incoherències d’aquesta gent tan ufana i tan superba que diuen estar a favor de la tolerància.

No és cert que els joves no tinguem interès per la política. L’educació, el treball, l’habitatge, la salut afectiva i sexual, la cultura… tot interessa, i tot és política. Deixem-nos de tòpics i anem al fons de la qüestió: el que passa és que la majoria de joves han perdut l’interès per les formes tradicionals de participació en la política. Ja no els sedueix la militància, però sí que es mobilitzen de forma puntual per plantejar reivindicacions molt concretes.

Sóc dona. Sóc jove. Tinc un títol universitari en el sector de la construcció. Després de passar-me uns mesos a l'atur a causa de la crisi, des de fa unes setmanes he tornat a iniciar l'activitat laboral, però com a administrativa. El meu sou actual és menor que el què cobrava de subsidi d'atur.

Aquesta setmana ha estat especial per a Campdevànol respecte a la participació ciutadana. D’una banda, diumenge es va dur a terme un procés participatiu, si més no, inèdit fins ara. Es tractava de celebrar una consulta popular sobre la independència de Catalunya amb format de referèndum, encara que, amb el vot avançat i més d’un mes de campanya, podríem dir que les regles del joc han estat bastant laxes. Ara bé, el que s’ha de reconèixer és el gran mèrit de la iniciativa, perquè l'organització de processos participatius destinats al gran públic no és cosa fàcil. 

S'ha posat de moda fer constar a tota mena d'envasos indicacions on se'ns informa que l'empresa o la cadena de supermercats 'tal' destina determinat percentatge dels seus beneficis a 'tasques solidàries'. En realitat, quasi tot es redueix a una estratègia publicitària —si fa no fa tan poc ajustada a la realitat com la que fan certes empreses d'aigua embotellada, que pretenen fer-nos creure, en un joc de confusions, que consumint el seu producte arribarem a aprimar-nos o, fins i tot, a eliminar el colesterol. De fet,  el que arriba als suposats destinataris sempre són quantitats ínfimes que es dilueixen en el no-res, ben sovint després d'haver omplert les butxaques d'uns quants intermediaris desaprensius.