El doctor Josep Maria Guix, bisbe emèrit de Vic, va morir una setmana abans de la festa major de la ciutat. Així, doncs, no haurà pogut assistir en vida a l’Ofici Solemne de la catedral, el mateix indret on s’ha celebrat el seu funeral i el lloc on ha estat enterrat. Tanmateix, els vigatans que la diada de sant Miquel dels Sants hagin assistit a l’Ofici en honor del trinitari, hauran estat molt a prop del que va ser el seu bisbe durant 20 anys (1983-2003), avui sepultat a la capella de sant Josep, a la mateixa seu episcopal.

La història de l'independentisme català, des de principis dels anys setanta, és una història plena de sigles, escissions, trencaments, grupets i algunes capelletes. Des de la fundació del primer PSAN ja va sorgir una escissió que es va convertir en IPC (Independentistes dels Països Catalans). Més endavant, encara als anys setanta i molt notablement a Manresa, també hi va haver una nova escissió cap a NE (Nacionalistes d'Esquerra). I així anar fent fins als nostres dies: PSAN, IPC, NE, Terra Lliure, CSPC, BEAN, ERC, JERC, La Crida, MDT, MIB, JIR, Maulets, CUP, l'efímer PI i una llista inacabable de grups i grupets que tenien en comú, encara que amb diferències estratègiques, el seu independentisme.

Davant de l'agressiva campanya contra el sistema de pensions i en defensa dels jubilats, pensionistes i dels drets dels treballadors després de molts anys de cotitzar i de pagar impostos, d'entrada s'ha de dir ben clar que ni el món del treball ni els sistema públic de protecció social han tingut res a veure amb la crisi actual i la davallada del sistema financer.

Una situació de tempesta. A vegades passa que sembla que el món s’acabi, tal i com deia aquell programa de la ràdio, que crec que ja no el fan, el món s’acaba però s’acaba bé. I aquí podríem posar una llista de coses i de situacions.

Estem ja a les portes del 28 de juny, una data que per a molts no significa res, però que per a molts d’altres és una de les més importants del calendari; perquè significa la lluita per l’alliberació, per aconseguir ser realment lliures independentment de la nostra orientació sexual en una societat que encara avui continua discriminant les persones gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals. El 28 de juny es recorda una data històrica per la lluita pels drets humans i civils. És important recordar què és el què es recorda, el què es reivindica el 28 de juny i el perquè d’aquesta data, establerta socialment com el Dia Internacional de l’orgull LGTB (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals)

La presumpta insolidaritat dels catalans ha mort. Ja no té sentit afirmar que som insolidaris i no cola, nigú no s'ho creu. Sobretot, quan els cooperants i líders oenegeistes més destacats dels nostres dies són —o eren— catalans: Vicenç Ferrer, Pere Casaldàliga i molts d'altres.

Fa pocs dies vaig anar a un establiment de menjar per endur-se; hi havia la propietària amb un client, i mentre l'atenia va entrar una dona, d'aspecte benestant i tradicional, la qual va comentar alguna cosa en català. Al cap d'un moment va aparèixer darrere el taulell una altra dependenta, d'aspecte inequívocament amerindi, i em va preguntat, en castellà, què desitjava. Sense dubtar-ho li vaig fer la meva comanda en català, i ella, impertèrrita, va semblar comprendre-ho tot i em va servir eficaçment i amb correcció. Tot seguit, la clienta esmentada, en un castellà grinyolant, li va dir: 'Oia, ca ma pudrías poner un poco d'este cucidu'. Catacrac!, tot el meu esforç per terra; i això que jo, davant seu, havia parlat en català amb la dependenta.

Les armes dels repressors i dels colonitzadors s'han anat fent més subtils cada vegada fins arribar a confondre els termes, tal com tot el recull d'entitats que van convocar la manifestació anticatalanista disfressada de petició de llibertat de dijous passat a Maó deixa ben clar. La lògica, però, va donar els resultats lògics: un fiasco en el resultat d'una acció que enlloc de ser en positiu i per algun objectiu bo per a la majoria, provenia d'uns pocs cap a la majoria. Resultat doncs, zero.

Aquests mesos estan sent molt moguts per a l’executiva nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya (bé, diguem-n’hi Esquerra). I no ho dic perquè l’Estat espanyol se’ns passegi amunt i avall amb terminis pel nou finançament, sinó per les disputes internes que tots coneixem.

Aquests últims dies hem sentit a parlar diferents actors polítics, empresarials i acadèmics de com serà la sortida de la gran recessió que estem vivint; s'ha parlat bastant dels «green shoots», paraula encunyada i pronunciada per primera vegada pel president de la Reserva Federal nord-americana, Ben S. Bernanke, que sens dubte ha fet fortuna, però està clar que tenia data de caducitat i tinc la impressió que no passarà de l'estiu.