​Les orfeneses de la música

«Com reaccionaria un lector si llegís que la música està orfe? La societat està prou conscienciada de la situació legal d'un professional de la música?»

| 14/03/2017 a les 11:40h
Com reaccionaria un lector si llegís que la música està orfe? La societat està prou conscienciada de la situació legal d'un professional de la música? O, potser, no s'entendria prou bé què és allò que volem posar en relleu? Orfe de què?
Orfe de reconeixement, orfe de recursos econòmics i orfe de legislació adequada.

La primera dificultat amb què ens trobem és que no sabem detectar prou bé aquesta línia tan fina, quasi invisible, que separa les dues funcions socials de la música: l'entreteniment i la transmissió de coneixement. Les dues ben legítimes, per cert.
Reconeixement, provisió de recursos econòmics i dotar l'ensenyament musical d'una legislació correcta, ajustada i adequada. Aquestes són les tres orfeneses de la música.

Cal que ens fem conscients que la professió musical no està reglada com un estudi universitari. El lèxic que ara s'utilitza és: Estudis Superiors de Música o Grau Universitari. Són passos previs al doctorat, certament. Però no hi ha Universitats de Música a l'Estat Espanyol. Espanya és l’únic país de la UE on la titulació d’aquests estudis no equival a una llicenciatura d’universitat.

D'això no se'n parla gaire perquè, per una banda, no hi ha prou consciència social i política de la conveniència que la música hauria de ser una carrera universitària i, per l'altra, perquè canviar el sistema actual suposaria un trasmudament dolorós per als professionals de l’ensenyament musical. Alguns, fins i tot, s’hi negarien per por de perdre el seu Status Quo.

La música transmet coneixement, com la filosofia o les matemàtiques però no té el reconeixement (el nodriment) de l'alma mater, que com el lector ja sabrà és tota una metàfora de la Universitat. En l'entrevista que vaig fer a en Josep Borràs publicada a Sonograma Magazine, el director de l'Esmuc ja deixava ben clar que aquesta situació és «un garbuix oficial lamentable.»

Per tant ens hem de fer com més aviat millor aquestes preguntes: Qui legisla en contra de tota lògica i ens fica en un embull de convalidacions i no convalidacions que crea problemes a molts músics a l'hora d'homologar els títols a l'estranger? Qui supervisa aquestes competències musicals que impedeixen que, per exemple, des de l'Escola Superior de Catalunya no es puguin oferir doctorats? Com pot ser que un Centre d'Estudis Superiors depengui del Departament d'Ensenyament i no pas del Departament d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació? Qui n'és el responsable, d'aquest galimaties? Tot plegat són moltes les preguntes que volem posar davant el lector perquè encara no tenim, ni de llarg, les respostes.

I no són preguntes estèrils. Ens les fem cada dia perquè totes aquestes
irregularitats que es presenten en els ensenyaments musicals creen en la societat una gran confusió. Qualsevol alumne que vulgui ser un professional de la música, començarà els seus estudis en les Escoles de Música. Però cal dir que des d'aquestes escoles no hi ha la continuïtat desitjada fins i tot anhelada que els alumnes reïxin els seus estudis amb un doctorat al nostre país; és a dir, que no hagin de marxar fora. Saben els lectors el cost econòmic d'anar a estudiar a fora? Aleshores és quan la societat s'enutja, i amb raó, que els estudis musicals són elitistes.

Als alumnes que es matriculen a una Escola de Música, se'ls hi ha de donar el reconeixement, els recursos i les eines per cursar una carrera universitària que l'iguali a qualsevol altre professional llicenciat i doctorat de qualsevol altra matèria que té accés al coneixement. De moment no hi ha arguments sòlids (i solidaris) que expliquin perquè els estudis musicals no estan integrats al sistema universitari. És una realitat inapel·lable.

Donem veu als músics per conscienciar la societat en ple d'aquestes orfeneses. Els músics som els desterrats del món universitari, estem privats de la possibilitat de col·legiar-nos, i, malauradament, no podem treballar i compartir el coneixement a segons quin país europeu o nord-americà amb la titulació vigent.

Res justifica, tot i que ho podem comprendre, que al nostre país hi ha una carència excessiva de formació musical de la classe política (que són els qui legislen, precisament i injustament): no tot s'acaba portant als fills a una coral o fent quatre classes de guitarra. Amb això no n'hi ha prou, ni de bon tros.

Per a que una societat tingui un prestigi, una credibilitat i una capacitat de respondre assertivament i amb coratge als reptes que ens porta la vida, cal que donem als estudiants, que són el germen dels futurs professionals del vessant pràctic de la música, les eines per poder construir una realitat igualitària en drets. El llenguatge musical és el llenguatge de l'humanisme, de la sensibilitat, de l'art i, amb tota la passió del món, de la creació artística.

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Gràcies...
Músic a l'exili, 20/03/2017 a les 13:35
+3
-0
...calen articles com aquest: efectivament, la situació del músic i de la música al nostre país és "d'inexistència", en el sentit de què no té gairebé cap reconeixement.

No hi ha una demanda social més enllà del consum ràpid de productes comercials -és a dir, fets precisament per a aquest consum- i hom pensa que la música és això i res més.
Però, efectivament, la música, com tot l'art, és una manera de pensar i de transmetre pensament, coneixement. Em sembla que va ser en Picasso qui va dir que l'art és una mentida que ens mostra la veritat.
Els nostres governs, però, mai no s'hi han preocupat.
I és la societat la que es troba orfe: orfe de beutat, de coneixement, de la riquesa que no es mesura en diners -és a dir, de la veritable riquesa-.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Carme Miró
Investigadors policials a la zona de l'atac | Europa Press
01/01/1970
La Policia de Londres identifica l'autor de l'atemptat com a Khalid Masood, nascut a Kent | Anteriorment, la primera ministra Theresa May havia assegurat que l'MI5 l'havia investigat per qüestions "perifèriques"
Xavi Pascual, director de l'Strenes | ACN
Esteve Plantada
01/01/1970
Del 24 de març al 30 d'abril, més de quaranta artistes passaran pels escenaris de Girona | "L'objectiu és conservar el que tenim i anar millorant les experiències de l'espectador", explica el director del certamen a NacióDigital
Francesc Homs i Carles Puigdemont, aquest dijous al Parlament | Adrià Costa
01/01/1970
La cambra baixa té intenció d'aplicar la condemna, de tretze mesos, en els termes que inclogui la notificació
El procés de preinscripció és un dels tràmits que han de superar els pares que volen inscriure els fills en una escola o institut per primera vegada | Adrià Costa
01/01/1970
Aquest dijous s'obre el termini per presentar les sol·licituds, que es tancarà el 4 d'abril | Ensenyament ha introduït alguns canvis al procés, que incorpora noves mesures de control i modificacions en les llistes d'espera
Agustí Montal i Costa, en una foto d'arxiu | FCB
01/01/1970
El president que va fitxar Johan Cruyff va dirigir el club en els anys finals del franquisme | Va representar la burgesia catalanista al capdavant del club que seria derrotada per Núñez el 1978
El nou president del Constitucional, González Rivas, a l'esquerra | Europa Press
01/01/1970
La magistrada catalana és premiada amb la vicepresidència després d'alinear-se amb el bloc més proper al PP | Un tribunal dividit afrontarà l'etapa decisiva del procés sobiranista