El castell de Tornamira. Foto: Jordi Pey.

En Nandu és un home tranquil i eixerit. És el guitarrista, el cantant i el compositor del grup Nyandú, finalistes del concurs Sona 9 d'enguany. Només hem coincidit un parell de vegades, però el seu anar-fent rialler i atent em feia pensar que alguna cosa bona hi hauria d'haver en el seu lloc d'origen. Ell, i la seva banda, avui són l'excusa perfecta per parlar del seu indret privilegiat: La Torre d'Oristà.
 
La cançó: Indret privilegiat, de Nyandú.

Després de consultar fonts fiables, podem posar la mà al foc, i no cremar-nos gaire, per afirmar que el Lluçanès gaudeix d'espais amb una virginitat natural contrastada. I això és el que ens arriba des de La Torre d'Oristà, de 257 habitants i una de les tres entitats de població que integren el municipi d'Oristà.

Per què, un indret privilegiat? "Perquè ho té tot", diu en Nandu. "Calma, paisatges impressionants, bona gent, una varietat de fauna increïble, aire pur..." I és que la vida a La Torre d'Oristà sembla la d'un conte. Un poble petit, sí. Però ple de racons per gaudir i, si cal, desconnectar.

Així d'entrada, sembla que això de "La Torre de" hagi d'evocar inferioritat. És per aquest motiu que li pregunto per la relació que tenen amb el nucli d'Oristà. "Hi anem ben poc. Si la gent hi va, sobretot és per l'ajuntament dels dos pobles, que està ubicat allà. Anteriorment hi havia rivalitat, però cada vegada s'ha anat apagant més". Em comenta que la creació de l'institut de Prats de Lluçanès ha ajudat a esvair-ho. Ell, que també és professor, vol remarcar l'eficàcia de l'educació per dissipar enfrontaments. Clar que sí.

I ara que hem passat per aquí, m'encurioseix saber si és real la vida en una comarca no reconeguda oficialment. Em diu que sí, que Prats de Lluçanès exerceix de capital i que força gent de La Torre d'Oristà hi té tirada, sobretot els diumenges, quan hi ha mercat. Tot i que ja m'imagino que competir amb Vic ha de ser complicat. "Tenim més tirada a Vic, suposo pel ventall i varietat de botigues, sales de concerts, cinemes o el mateix mercat a la Plaça, per exemple". M'ho temia, Nandu.

Però tornem enrere, a La Torre. Entrem pel carrer de Mossèn Riba Pont (també li diuen carrer de Dalt), que és la via més important i ens condueix cap a la plaça de l'Església. La travessem i arribem a un bar. Sempre he pensat que hi ha dos elements que determinen el tarannà i la manera de fer d'un poble: el nombre de bars i el nombre de perruqueries. A ell, li sobta la pregunta, però em contesta amb serenitat: hi ha dos bars i tres perruqueries. No està gens malament, penso.

Un d'aquests bars és el que ens hem trobat al carrer principal: Cal Toni. I quan diem Cal Toni ja ens hem ben enredat, perquè és el punt de trobada de gairebé tothom. Els avis hi juguen al dòmino i els més joves s'hi troben cada dia. Fins i tot els Nyandú s'hi van estrenar, aquí, amb la seva primera actuació. Si hi ha gana, diu que aquí s'hi menja d'allò més bé. Em parla de l'entrecot, però em remarca que, "si se'ls avisa amb temps, fan un sopar de pa amb tomàquet i fusta d'embotits boníssim".

Parlant de menjar, Nandu: hi ha algun plat típic i propi de La Torre d'Oristà? "Diuen que hi ha la sopa torrada amb pilotilles. És un dels plats que ha sobreviscut a La Torre al llarg dels anys. La majoria de cases en fan". Doncs em penso que l'autenticitat d'aquesta gastronomia rural i local es basa en com s'obté, en la manera tradicional i artesana d'elaborar-ho. " Gairebé tothom té els seus horts i galliners. El menjar és de primera mà, sense gaire manipulacions". I riu, orgullós de viure-ho així. I a mi em sembla tan interessant que em pregunto en quants llocs del país encara es deu fer de la mateixa manera. Més dels que ens pensem, vaja. Però massa pocs, encara.

Però la tradició és un fil invisible que connecta moltes coses de la vida de La Torre. I dues de les més celebrades són les seves festes majors: la d'estiu i la d'hivern. La primera, a començaments de setembre. La segona, a mitjans del mes de gener, coincidint amb Sant Antoni. I, com en tota bona festa, calen escenaris. "Se'n munten dos. Un d'interior, que queda ubicat dins la sala polivalent del poble, i un d'exterior, a la plaça de l'Església". Ja veig que no us esteu de res, Nandu. Parlant, em comenta que la Comissió de Festes hi juga un paper transcendental, arriscant-se a fer una Festa Major molt més gran de la que se sol fer en aquest tipus de pobles. "Un gran esforç tenint en compte els pocs recursos que tenen i la dificultat, any rere any, per sobreviure econòmicament". I és que sort en tenim, de l'associacionisme i els col·lectius que, en aquest tipus d'actes, són els que acaben fent que els vilatans s'estimin fins a límits inimaginables les celebracions locals. En Nandu no n'és cap excepció, ja ho he notat fa estona.

Si després d'aquesta festa teniu ganes de quedar-vos-hi a passar la nit i descansar, heu de saber que a La Torre d'Oristà hi ha tres indrets preparats per allotjar-hi famílies senceres. A dins del poble hi ha Cal Borrasca, una casa de pagès amb allotjament, conduïda pel tracte proper d'en Joan i la Remei. Als afores, La Caseta i Planoguera, dues cases rurals per gaudir al màxim d'un entorn preciós. No perdeu l'oportunitat de visitar-ho, de debò. Però tampoc cal que hi anem tots de cop, que els de La Torre encara se'ns enfadaran!

Hem fet una visita ràpida per un poble petit, d'aquells que costa situar al mapa, d'aquells que difícilment sortiran a la portada d'un telenotícies, perquè són pobles de vida tranquil·la, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes. Avui hem volgut conèixer La Torre d'Oristà a través dels ulls d'en Nandu, que hi viu, que hi fa vida i n'és pregoner oficial.
 
Perquè, com diu la seva cançó, "tu ja m'entens, que som de poble".

Cesk Freixas, cantautor.

El poble de La Torre d'Oristà enfilat dalt del bosc del Lluçanès.

L'església parroquial i la seva plaça. Foto: Apu