Patrícia Gabancho amb el quadern d'espiral embrió del llibre. 

Patrícia Gabancho (Buenos Aires,1952), és periodista. Una periodista compromesa i disposada aportar llum a la complexa política catalana. Conscient que ens trobem en un procés històric determinant, treu del calaix una llibreta d'espiral que posa negre sobre blanc el frau de la transició espanyola per Catalunya. El seu darrer llibre “A la intempèrie, Una memòria cruel de la transició catalana 1976-1978” (L'arquer-Columna Edicions,2011) és una doble transcripció. Per una banda, el relat detallat i actes fedatàries de tot el procés, vist sense cap mena de mite. I per l'altra una segona veu, més àcida que marca la distància dels anys. La moralitat final del llibre és molt clara: no tornar a cometre els mateixos errors. Per Gabancho, si els catalans encetessin una transició cap a la independència d'Espanya hauríem de fer com els espanyols al 1978, enredar-los. Curiós cinisme el de la història: per ser independents d'Espanya hauríem d'imitar els espanyols.


-No li vull fer la rosca, però m'ho he passat molt bé llegint el llibre!

Bravo! bravo, ara ja tinc més testimonis de gent que s'ho ha passat bé

- Però dissortadament, la conclusió del llibre és que la transició va ser un gran engany...

Sí. Però també crec que no es podia fer res més del que es va fer. I amb això dono la raó als que no eren revolucionaris. Ara bé, el problema és que no ens ho van explicar i ens van enredar. Perquè si a tu et diuen només aconseguirem 5 i tu dius d'acord... però com que la gent estava molt engrescada, ens van dir la política la farem nosaltres i obtindrem el millor dels mons possibles. I no va ser així. Ara la política la fem nosaltres, hem obtingut els millors del mons possibles i heu de marxar cap a casa. I aquí rauen les dues estafades.  Fixa't-hi que als anys 80 ja es parlava de desencís...

- "El desencanto"

Exacte, i només dos anys després d'acabats els fets explicats al llibre.

- Escolti el relat del llibre trenca totes les mitologies...

(Riu) Sí,sí, tot...

- L'assemblea de Catalunya, que sempre l'havien explicada com una gesta èpica...

Aquelles reunions muermo ... (Riu )

- Increïble...

Sí, sí i tot manipulat i érem tots tant cabuts, que ningú canviava de posició, tothom arribava amb una posició i marxava amb la mateixa. Els únics que canviaven eren els pobres de les assemblees de base - la majoria controlada pel PSUC i així tenia també un graner important de vots a l'assemblea- i quan venia un pobre tio ingenu i deia "escolti jo no hi entenc", aquests eren els únics honestos. Però a l'assemblea qui dominaven eren els partits, que anaven uns a xafar els altres. Però de cop i volta et surt un submarí com en Jordi Carbonell i et desmunta tota l'estratègia que s'havia preparat. Era una cosa totalment bruta, de reunions parcials...clar i això ningú no ho havia explicat encara.

- I només els fets sinó les persones i líders de l'època: Tarradellas, Xirinacs, Benet...no queda ni l'apuntador

(Riu) Mira tenia un avantatge: acabava d'arribar i no tenia mites, ni referents. Qualsevol persona era una persona com tu o com jo. Si em barallo amb una de Bandera Roja també em barallo amb en Xirinacs...

- Aquí la funció de la segona "veu del llibre"?

Sí, és per marcar distàncies. La xitxarel·la era jo. Pensa que el llibre està fet sobre la marxa, és a temps real. Per aquest motiu el llibre és molt viu; no és com unes memòries escrites trenta anys després, ans al contrari, jo  tenia els detalls molts frescos ho acabava de viure.

- El famós quadern d'espiral!

Un quadern d'actes escrit al moment...

- I avisa al lector d'aquest fet. Ja en el primer capítol ens adverteix que vostè era "una noia de 25 anys, de molt bon veure, per cert"...

Era molt guapa!

- I argentina i independentista! Com s'hi arriba i munta un partit com Esquerra Nacional?

Jo just havia acabat la carrera a Buenos Aires i venia catalanitzada a través del Casal. Aterro aquí ja com a periodista, sense experiència política però, i en aquell moment el món era molt permeable. Per exemple no es convocaven rodes de premsa, tothom coneixia a tothom i tothom se saludava. Ara una persona que acabi d'arribar li costaria 15 anys entrar en aquest món. El meu cas va ser arribar i moldre, el món llavors era molt petit. Treballava a la revista Destino, em bellugava per aquell ambient i tothom parlava de política. Enmig del pim-pam-pum em van proposar entrar a Esquerra Nacional. "T'hi apuntes? M'hi apunto" i així va ser.  

- Però si bé dos anys després la gent ja descobria el frau, i ara tornem a la vella discussió d'on som, on venim i on anem o on volem anar...

Per això ara publico aquest llibre

- Però tenint present el frau amb què va acabar la transició es complirà allò que la història sempre es repeteix?

La manca d'unitat, els personalismes, els partits mangonejant...Guaita la manifestació del 10 de juliol és exactament igual que la de l'Onze de setembre del 1977. Estem repetint tot, però amb una diferència, ara tenim consciència que ens estan enredant. Ara sabem que l'autonomia no porta enlloc, que els partits menteixen - fins i tot les vicepresidentes-, que la política s'ha de regenerar i que l'independentisme s'ha d'unir. Això ho tenim clar però malgrat tot continuem amb els mateixos vicis.
El primer intent d'independentisme el va trencar el PSAN amb el "vosaltres no sou prou bons per venir al nostre costat". El purisme que ha atacat igual ara a Solidaritat i a ERC - que en aquella època no ho era-.

- Les Joventuts d'ERC sí que ho eren

Sí, les joventuts sí que ho eren, i l'Heribert Barrera estava fent colzes per entrar en el grup de "parlamentaris". En aquell moment la gran divisió era entre "parlamentaris" i "no parlamentaris". Els primers donaven suport a la construcció política espanyola pensada perquè no molestin els nacionalistes o esquerres.

- Fem política ficció, imaginem que Tarradellas no hagués existit?

Hauríem anat pitjor. Gràcies a la tossuderia de Tarradellas existia la Generalitat i va marcar un cert llistó. En cas contrari, haguéssim tingut aquell invent de Federico Mayor Zaragoza - el Consell General de Regions-. Gràcies a Tarradellas érem l'única futura autonomia amb un govern a l'exili. I això va marcar un llistó molt alt.

-Tarradellas- antiTarradellas, una altra línia divisòries?

Un tòpic de la política catalana per impedir una política unitària. Cal tenir present que la divisió entre dretes i esquerres era molt forta. I una altra divisió important eren els sucursalistes com ara el PSC. En realitat, qui va desfer el moviment popular van ser el PSUC i el PSC.

- Amb la tossuderia d'en Josep Benet

Benet era el submarí del PSUC. Era un intel·lectual que el venien com independent però...era un submarí.

- El llibre explica en dos paràgrafs la llavor de l'espanyolisme del PSC

Si després de la mort d'en Josep Pallach, el PSC va caure a la trampa del PSOE. Hi havia un acord de votar sempre amb el PSOE malgrat tenir grup parlamentari propi. I ara queda acreditat.

- I després d'haver viscut aquell gran engany i si ara sabem que ens estan enredant, quina és la solució?

La solució és la independència, perquè Espanya és més forta i en sap més. La relació està desequilibrada, ens espolien, ens estafen ens coarten... Però per la independència cal crear una majoria social a partir del moviment independentista i dels partits que ja existeixen. Això que només un partit, i a més acabat de crear, assolirà la independència no s'ho creu ni en López Tena i en Laporta. S'ha de sumar Convergència més ERC, més una part del PSC i d'ICV, i això és la majoria social que ha de proclamar la independència al Parlament. Si no es treballa per aquesta acció unitària les bases tampoc treballaran unitàriament.

-I no es deixa algú?

La gran pregunta: què fem amb el senyor Duran i Lleida?

- Exacte

Caldria treure el tap ( riu )

- Aznar deia que amb la seva majoria absoluta començava una segona transició. Si Catalunya enceta un procés d'independència ara, per ells seria la tercera transició i per nosaltres la primera .

Mira, de moment, serviria per sortir de la crisi. Rebem sempre les bufetades de les polítiques econòmiques espanyoles.

- Però si agafem el concepte la transició com a frau, Catalunya i Espanya no s'haurien d'intercanviar els papers?

Els catalans hauríem de fer d'espanyols, hauríem de marcar el nostre camí i la nostra iniciativa. Hauríem de fer igual que els espanyols van fer amb els catalans durant la transició. Però l'única manera de fer això és trencar amb Espanya. No podem negociar res amb Espanya, és fer volar coloms. La transició era la primera vegada en 300 anys que es refundava Espanya i podien haver cedit amb tot, fins i tot, el concert. Però només Trias Fargas en parlaven, Ernest Lluch estava en contra i en Miquel Roca va passar de tot per "poc modern". La nostra primera transició l'hauríem de fer com els espanyols i marcar nosaltres el camí.

- Espanya era més feble?

I tant, eren més febles, no tenien una idea clara, el projecte no estava del tot definit... no reaccionen fins a la LOAPA, després del 23-F.

- Catalunya va capitular?

Sí, però amb bona intenció; convençuts que aniríem bé. El primer Govern fou el d'en Pujol, prudent i pedagògic, i fixa't que ara està loquaç. Riu

- Recomano amb fruïció el seu llibre. I moltes gràcies.

- A vosaltres.