Josep Maria Reniu (Vic,1969), catedràtic de Dret Constitucional i Ciència Política de la Universitat de Barcelona, atén  Nació Digital al seu estudi de la ciutat de Vic. De manera plàstica analitza la situació política actual, la força del sobiranisme, el futur electoral i la situació de les ideologies. Escenaris desgranats des d'un punt de vista tècnic i, en certa manera, a contracorrent.

- Quatre anys d'Estatut sembla el joc de despropòsits, una norma jurídica que neix de la política i la política la torna enrere...

Sí, exacte ha estat un joc dels despropòsits. De fet, poca gent més enllà de Pasqual Maragall es plantejava una reforma de l'Estatut. Pujol sempre s'hi va mostrar en contra. El marc conceptual era que l'Estatut de Sau tenia encara camí per recórrer. El cert és que l'actual Estatut s'ha anat desplegant -40 lleis- sempre amb l'espasa de Damocles de la sentència del Constitucional. Jo posaria el dit a la nafra que hi ha  qüestions d'índole identitària que no s'han desenvolupat.

- Com ara?

La Llei electoral. La primera norma de tota comunitat política és com vehicules la representació i ... encara estem amb una disposició transitòria. L'Estatut ha estat un viatge que volia generar ànims al poble català: “Vinga posem-nos al dia!”; i al final ha estat un ball de bastons, que no sé si pagava la pena.

- Per aquest viatge no feien falta aquestes sàrries?

Efectivament. Què hem assolit? Marcar unes competències noves...sí; però ja s'estava fent amb el desenvolupament constitucional del 150.2. Què més? Uns patrons per al finançament de Catalunya - que sempre acaben amb acords bilaterals- i el blindatge competencial - quan el mateix TC marca molt les competències de les administracions... Tot plegat se'm fa una mica gratuït. I sobretot perquè no hi havia un “Telèfono rojo volamos hacia Moscú”

- Comunicava Madrid?

No hi havia ningú a l'altra banda, ningú no agafava la trucada més enllà de l'estirabot de míting “d'apoyaré” la reforma del Parlament de Catalunya. No hi hagut simetria en aquesta posada al dia. Tot i que hagués estat interessant, si s'hagués plantejat  el procés estatutari no com un tancament sinó com el passar en net un procés d'un sistema polític gairebé federal que es podia suposar del Títol 8è de la Constitució i on s'incorporessin altres comunitats. Però les altres comunitats ho han aprofitat per canviar les cobertes i ajustar sostres competencials, no ni ha hagut avançament jurídic, només un intent de renegociar o recomposar l'equilibri polític sense voluntat d'anar més enllà. Una tasca de maquillatge

 - Maquillatge pur i dur?

Amb bones intencions, però maquillatge.

-Vostè creu que es recuperaran les competències retallades pel Constitucional a través de la negociació bilateral amb l'Estat?

Que es podran recuperar algunes competències a través de modificacions de lleis orgàniques com ara aplicar la territorialitat al poder judicial? És possible, però crec que no.

- Per què no?

Perquè l'escenari polític limita la negociació: som en campanya electoral, l'any vinent hi ha municipals i autonòmiques de via lenta i ja entrarem en eleccions estatals. En aquest escenari no hi ha marge per recuperar engrunes. És un intent discursiu. Com dirien en castellà, “corramos un tupido velo". Sembla que diguin: “Oblidem-nos del desgavell dels quatre anys que han minat les relacions entre Catalunya i Espanya i llancem el globus sonda que amb fonda predisposició i entesa es modificaran lleis orgàniques”.
 
I no se'ns escapa que no hi haurà reforma constitucional, ni canvis en en les correlacions de forces per canviar els membres del Constitucional  ni es completarà la transició democràtica de la judicatura... Això no es gestiona en un any, ni en tres... Són camins de llarg recorregut i menys quan és previsible quan a Catalunya canviïn les tornes polítiques i en dos anys a Espanya. Són paraules més que no pas fets.

- Però, li pregunto com a tècnic en la matèria, se sabia que hi hauria sentència. Però els polítics catalans, no diré que no han donat la talla, però sí que no tenien un Pla B?

La navalla d'Occam: l'argument més senzill és el més plausible. I ho diré com una elucubració personal. Jo crec que els partits pensaven que no hi hauria sentència. En el seu fur intern imaginàven que no hi hauria sentència, perquè havien interioritzat que no tenia sentit emetre aquesta sentència. Per tradició jurídica constitucional i per la mateixa composició del tribunal: un mort, recusats... Ha estat un cop tan gran als fonaments jurídics i constitucionals de l'Estat espanyol emetre aquesta sentència, que un acaba pensant que els partits no es creien que s'emetria.

- Però havien fet set intents de dictar-la...

Sí, i tot i així no tenien pla B. Perquè si el pla B fou la mascarada d'intent de resposta conjunta que s'ha traduït en l'espectacle a Madrid,  seria la prova del 9 que ningú no sabia que fer després d'una sentència que no s'imaginaven que es dictés. I en qualsevol cas, es pensaven que es dictaria després de les eleccions.

- Però aquesta manca de pla B, més que imprudent, és temerària, Espanya és la que és, ja la coneixem i sabem com les gasta.

Però el que ha fet el TC és molt fort. Podem entendre que la dialèctica entre Espanya i Catalunya és complexa. Però el Constitucional trenca amb qualsevol lògica procedimental. L'òrgan encarregat de vetllar de l'arquitectura jurídica de l'Estat incompleix per ell mateix les normes que el regulen: amb un temps processal caducat, un magistrat recusat amb criteris esotèrics i un de mort. No sé si Woody Allen podia imaginar un guió tant pervers com aquest! Qui és el guapo, dels polítics, que imagina un escenari com aquest?

- Però era factible.

Sí, però miri. La interpretació jurídica del preàmbul. Tot jurista dirà que el preàmbul no té valor jurídic i en canvi el TC carrega les tintes contra el preàmbul per amagar la interpretació que vindrà després. Un error que també hem comès, ens fixem en el preàmbul i no en el text interpretatiu, on realment es fa un cop de gràcia a polítiques importants com la immersió.

- L'expectativa és magra, i la tardor es preveu calenta. Com queda el panorama polític a Catalunya?

Està fumut per dos motius: un d'extern i un d'intern. L'extern és l'escenari polític estatal. Després de 35 anys s'ha aconseguit el que buscava el constituent: reduir el multipartidisme i dotar d'estabilitat els executius amb el joc de majories. Per tant, externament només tenim dos interlocutors, PSOE o PP, quan cap dels dos està per la feina de desenvolupar l'autonomia.

- I internament?

 Internament, l'element que més hauria de preocupar és l'absoluta manca d'implicació i visió d'estat de la nostra classe política. L'intent  de front unitari català ha estat com un colador per esbandir els spaguettis. Incapaços de transmetre un missatge d'unitat a la ciutadania. Són moments d'aposta decidida pel futur i no i hauria d'haver partidismes sinó defensa institucional de l'autogovern. Un defecte que ha afectat totes les formacions, que és el més greu, llevat els palmeros de la situació, com Ciutadans i PP.

- L'opció rupturista, però, està agafant embranzida...

Un moment, pari el carro. On agafa més força? Als nuclis de convençuts? Als barris antics dels pobles i ciutats? Als mitjans? Jo sé que és anar a contracorrent, però tinc la percepció que la via independentista es converteix més en un leitmotiv d'alguns líders polítics personals que no pas un sentiment de la ciutadania. Si fem una enquesta o una manifestació com la 10J, potser sí, però és gratuït. El dia d'unes eleccions per escollir una via sobiranista, ja no serà gratuït, i a l'hora de la veritat el ciutadà  acabarà votant CiU, PSC, PACMA o PP. Per tant, tot i que l'escenari podria ser un altre jo no veig que l'independentisme tingui...

- Hegemonia social?
Exacte, no veig clar el seu pes dins la societat, més enllà dels conversos. Molts potser abraonadament apostarien per la independència, però llavors es posen la mà a la cartera i arriba el parlem-ne... Una dialèctica catalana entre seny i rauxa. Podem ser molt agosarats en una manifestació i després a l'hora de decidir ens costa més perquè són aventures que no sabem com acabaran.

- Però aquestes aventures han reeixit  a Europa, i molta gent està convençuda que així o aixà anem cap a la independència, més quan ens han tancat la porta i molts veuen en la independència la sortida. No creu que la independència centra el  debat polític?

Totalment, però el més important és que després d'aquesta situació com som capaços de consolidar aquest debat. Les properes eleccions no marcaran res, això és una marató. Hem assolit que el debat no està en l'encaix més possibilista, sinó en si acceptem la via estatutària o com bastim la independència.

-Serà llarg, doncs?

Sí, però  hi ha molt líder de darrera fornada que ho planteja tot com la batalla final: o ara o mai. I així tenim les de perdre. Miri l'endemà de les consultes sobiranistes. Què passa l'endemà? Que ningú no gestiona ni capitalitza el lideratge d'aquest moviment. Ni Laporta, Ni Puigcercós, ni Uriel, ni Carretero, tenen la patent de cors d'aquest procés. Així que cadascú intenta reclamar l'única paternitat, i això acaba esberlant la naturalesa del concepte.

- I com ha funcionat en d'altres llocs?

Impuls socials i elits econòmiques hi estaven a favor. Aquí les elits no són homologables a d'altres processos perquè la seva imbrincació amb l'arquitectura econòmica espanyola és evident, i a més la classe política es baralla per...

- Aviam qui la té més llarga...

Exacte, hi ha un document de la Fundació Irla, que vam escriure juntament amb en Jordi Matas, que estudia el procés d'integració a la Unió Europea. I no en fan ni cas. L'estudi indica com arribar al demà a través dels processos establerts: escenari possible d'ampliació de la UE, factors a favor i factors en contra. I en canvi, de què discutim? De si Laporta va de número 1 a Barcelona.

- No hi ha messies que valguin...

Jo tinc la impressió que cap d'aquest és el messies redemptor de l'ocupació espanyola.

- Com afecta la crisi econòmica a la percepció ideològica i al pensament polític tant internacional com a Catalunya?

Tenim un procés dels darrers anys que tothom estava convençut que no hi ha un patró ideològic concret.

- El que anomenaven la  mort de la història?

Correcte. Les ideologies s'han difós per l'estratificació social. Hi ha una paleta de colors on els ciutadans van picant i matisant.

- Ideologia de bufet lliure?

Seria això, sobretot tenint present que aquesta ideologia de bufet lliure anava acompanyada d'un model individualista. Davant la incertesa política i econòmica el millor que un pot fer un és preocupar-se per ell mateix. Aquest missatge ha quedat, i per tant es tallen vincles socials. El resultat: estem més encapsulats.  Hem tornat al materialisme, s'ha acabat la relació amb l'entorn, de vinculació social i qualitat de vida... Tornem al pragmatisme: la meva casa i les meves vacances individualitzades, i menys empatia, que es tradueix en desafecció política.

- La gran abstenció.

Però la desafecció no és només l'abstenció. Hem de tenir present l'índex de confiança intersubjectiva: com confia vostè en el seu veí o en les institucions. Ara com ara, aquestes xifres són dramàtiques. I això ens retorna als regnes de taifes personals.
 
- Peter Sloterdijk i les seves esferes es trenquen?

I Zigmun Bauman apareix amb la seva liquiditat (que també ho fa anar per a tot). La incertesa que provoca tancament s'ataca amb l'ètica de l'ostra, en cas de perill tanco. I jo crec aquest tombant de segle és la divisa.

- Com es tradueix això electoralment? En vots antisistema?

I dinàmica de “tantsemenfotisme” generalitzat. No es percep una amenaça més greu que aquesta liquidat. Si percebéssim que l'atac a l'Estatut és una agressió, aquí estaríem tots declarant la independència, perquè optem amb comportament racionals: cost i benefici.

- Però això és brou per a partits feixistes o que posen en perill el nostre sistema de vida.

Efectivament, i si no som capaços de bastir lligams simbòlics entre cadascun de nosaltres i un projecte nacional, la nostra participació en cas de produir-se perd el valor que li donàvem abans i anem a experimentar. Guaita, en unes eleccions europees la gent vota al partit dels “Bevedors de cervesa” o al partit “Caça, pesca i tradicions”, perquè és gratuït i el ciutadà no percep l'efecte. En aquesta situació, qualsevol il·luminat pot obtenir més importància que en situació normal no tindria.

- No li pregunto com preveu el resultats de les eleccions, però sí què indica l'ambient.

Tot sembla indicar que tot quedarà igual.

- Com vol dir?

Que des de 1980 una coalició ha guanyat les eleccions.

- Entesos

“Hasta aquí nada nuevo bajo el sol”; fins i tot el CEO indica que CiU guanyarà les eleccions i que el tripartit no sumarà. És més, si suma no crec que es reediti.

- Però si torna a sumar no tindria l'obligació gairebé moral de reeditar-se?

No, s'albira una situació de ruptura. Hi ha enrenou al PSC, i ERC vol fer efectiu un posicionament que porta obert des de la tardor passada i és la divisa de Puigcercós després del relleu de Carod. Per aquests motius és difícil una reedició del tripartit.

- Però si sumés, l'electorat no està donant suport a una opció determinada de govern?

No ho crec, perquè el que votem partits i no coalicions de govern. Imagini: l'Hospitalet del Llobregat, votant socialista dual -que vota a les espanyoles i no vota mai pel Parlament-, decideix anar a votar al Parlament i quan vota està votant per una reedició del tripartit o perquè vol que el PSC sigui més fort a fi i efecte que pugui deixar les crosses d'ICV i d'ERC?

- I el votant d'ERC?

El creixement exponencial d'ERC dels darrers anys quin origen tenia? Cosir el PSC, com deia Puigcercós, o bé volia davant el relleu pujolista tibar CiU a posicions més valentes? Per tant, només fem elucubracions...

- El votant no fa tantes derivades.

No, el votant actua per diversos motius: interessos personals; o per identificació subjectiva amb una formació determinada; per vincles sentimentals; o perquè no té res millor a l'aparador, i això en el cas que es decideixi a anar a votar. Si hi ha interès de les elits perquè hi hagi pacte, hi haurà tripartit, però els trets no van per aquí em fa l'efecte.

- Apostaria?

66 i 67 CiU, que acaba la travessa del desert. Si no en treuen 67 seran 64, en tot cas, fregant la majoria absoluta. ERC?: caldrà veure si superarà “l'error” d'un determinat moment de no apropar-se a l'electoral nacional.
La política catalana gira al voltant d'un eix. Caldrà veure si ERC fa una posició més nacional per investir Mas com a President i negociar el desenvolupament estatutari en clau més nacional. O  per altra banda, si entren noves formacions, quin caràcter tenen i el pes del PP tenint en ment que les eleccions espanyoles podrien tombar l'actual inquilí de la Moncloa i CiU tornaria a ser clau.

- Un Majestic 2?

Haurien de canviar de lloc ( riu ). Miri, ERC jo crec que pot rebre una penalització excessiva, ICV aguanta per fidelitat i el PSC s'ha d'aclarir. Tingui present que Montilla m'ha sorprès...

- Per què l'ha sorprès?

Sí miri,  hi ha hagut algun moment que semblava l'abanderat del sobiranisme català, recordi el discurs després de saber-se la sentència.

- Què vol dir, que patia l'efecte Companys?

Bé...  És un "dónde está Pepe que me lo han cambiado", però al mateix temps va mantenir un control aparatchik del partit cap a la versió espanyola del partit. La renúncia d'en Castells és significativa, i fixis que Nadal i Iceta ràpidament s'han desmarcat. Per tant, el sector catalanista queda molt anorreat.

- Però això del sector catalanista al PSC existeix?

Sí, ara tenien una oportunitat, però fins ara és cert que han actuat com a flashos. Per això em sorprèn que Montilla aparegui com un abanderat del sobiranisme i alhora mantingui el control en la direcció espanyola del partit. És contradictori.

- Correm el risc que el Parlament esdevingui una  Knéset a la israeliana?

El sistema electoral vigent no ho permet, pràcticament. A Barcelona s'hauria de donar una molt baixa participació i un electorat molt sòlid que proporcionés 90.000 vots a cada formació. No crec que els moviments minoritaris que van dispersats assoleixen 500.000 vots, és a dir, el 50% de la participació, i això és, sobre el paper, gairebé impossible. Ara bé, a algun d'ells li pot sonar la flauta si envia un missatge molt primari a la població.