El conte infantil de l'Espanya líquida té quatre il·lustracions per a consum de nens i polítics catalans. En la primera, s'hi veu un somrient Zapatero, nou de trinca, prometent des del palau Sant Jordi de Barcelona que "apoyaré el estatuto que salga del Parlament de Catalunya". Era el 13 de novembre de 2003 i ningú no se'l va prendre seriosament, vistes les enquestes del moment. L'Espanya mineral d'Aznar era omnipresent i tan sòlida com sempre. Zapatero encara no podia jugar amb els estats de la matèria.

Però vet aquí que uns terroristes marroquins, amb l'ajut inestimable d'Ángel Acebes, aconsegueixen tombar les enquestes i el líder líquid s'asseu al despatx de la La Moncloa. Tanta adaptabilitat culmina, el 22 de desembre de 2003 -cinc setmanes després de l'"apoyaré"- en una aparició de l'espanyol suau al balcó del palau de la Generalitat. La imatge va ser potentíssima i els recelosos -pocs- van ser políticament lapidats. Segona imatge.

Tercera. El 21 de gener de 2006, un actor nou s'immergeix en la flamant Espanya líquida. Es tracta d'Artur Mas, que es mulla del tot per aquell Zapatero sense forma. A més, quin mal pot fer una tisora quan el que retalla és aigua estatutària i constitucional? I, sobre tot, per a què tenir conviccions sòlides quan la nova Espanya és líquida?

I quarta. Ahir mateix, José Luis Rodríguez Zapatero va insistir en els arguments líquids enmig de l'estepa castellana del Congrés dels Diputats. I aquesta vegada, a més, descriu com a líquida la mineralitat del Tribunal Constitucional. Res, quatre pedaços a tres lleis orgàniques....

L'únic problema és que, aquesta vegada, els líquids, a Catalunya, han entrat en ebullició.