El vermell de les Impala sobreviu. Cinquanta anys després de nàixer, la clàssica de Montesa s’ha convertit en un símbol de la Barcelona moderna. Fiabilitat tècnica, disseny atractiu i, sobretot, la transmissió de pares a fills, l’han salvat del desguàs
- Galeria de fotos (Adrià Costa)

Salvador Talavera, treballant al seu taller del barri de Gràcia, a Barcelona. Foto: Adrià Costa

El destí final d’un vehicle és convertir-se en ferralla. Excepcionalment, els més preuats per la seva història o pel valor sentimental esdevenen peça de museu o de col·leccionista, i només surten a rodar en ocasions especials. Els anys daurats de la moto catalana, les dècades dels seixanta i els setanta, van deixar una bona col·lecció de clàssiques de marques com Ossa, Sanglas, Montesa i Bultaco, cadascuna amb un estil propi però amb el prestigi internacional com a denominador comú. Avui, mig segle després, les clàssiques catalanes encara cotitzen a l’alça. Però n’hi ha poques, poquíssimes. És pràcticament impossible veure més d’una Ossa Yankee, una Sanglas 400E o una Bultaco Metralla per la Diagonal de Barcelona. Només hi ha una excepció: les Impala de Montesa. Aquest model, nascut l’any 1963, no només ha aconseguit un sorprenent indult del desguàs sinó que s’ha consolidat com a símbol de la Barcelona més moderna.

Les claus de la supervivència

Actualment n’hi ha en circulació unes 2.500, la immensa majoria a la Ciutat Comtal, tot i que se’n poden veure algunes a Girona i Lleida, i també al País Valencià, Galícia i Madrid, principalment. Però, què ha donat la joventut eterna a les Impala? A parer de Xavier Arenas, president del MotoClub Impala, que compta amb gairebé 200 socis, es tracta d’un cúmul de circumstàncies. “Tot i ser una clàssica, s’ha revelat com a atemporal, i moderna malgrat el pas del temps. D’altra banda, va tenir una implantació fortíssima en la seva època daurada perquè complia a la perfecció amb el mite de les motos catalanes, estèticament impecable i tècnicament molt fiable”, argumenta.

Precisament, les seves característiques tècniques, lleugera, fiable i de baix consum, han permès que la Impala pugui ser encara una moto de ciutat d’ús diari. El Salvador Talavera és propietari d’un dels dos tallers oficials de Montesa-Impala de Catalunya, que ara pertany a la japonesa Honda. Repara i fa el manteniment del 80% de les Impala que circulen a tot l’Estat, i té més de 500 clients fixos. El volum de feina a Moto Salva és tal que ha deixat d’atendre altres models de moto. “Si la Impala viu és perquè uns pocs mecànics vam seguir reparant-les després que es deixés de fabricar. Amb altres marques, com Ossa o Bultaco, els mecànics en general van canviar de marca perquè era massa complicat aconseguir les peces”, recorda el Salvador. De fet, en l’actualitat, Montesa fabrica només algunes peces per a Impala, i la resta se n’encarreguen persones que abans treballaven en la indústria auxiliar per a Montesa. Amb tot, aquest mecànic amb 43 anys d’experiència lamenta que molts tallers, sobretot al Vallès, treballin les Impala amb recanvis falsos i acabin fent malbé les motos: “N’han destrossades moltes, i si les restauren, encara pitjor. Després m’arriben a mi i jo les he d’intentar salvar”.

I, finalment, hi ha un tercer factor que explica la supervivència de les Impala. Ha estat una moto que ha tingut tres vides: avis, pares i fills. Des del seu naixement fou considerada com a “símbol de distinció entre famílies conegudes que marcaven un estatus en una Barcelona que ja se sabia més moderna, van prendre la Impala com aquesta distinció familiar, i per tant, passava a la següent generació. I fins avui, en què els joves d’entre 25 i 35 anys d’aquestes famílies tornen a posar-la a punt per passejar-se cada dia”, explica el president del MotoClub Impala.

Convertida en un dels símbols barcelonins, la Impala és, de fet, una moto de barri més que no pas de ciutat. L’Eixample i la part alta de Barcelona en concentren el major nombre, precisament per aquest perfil de propietari. Una clàssica que atrau els joves, que malgrat que potser desconeixien l’existència d’aquesta moto fins que els la van oferir, estan disposats a pagar fins a 9.000 euros per recuperar l’esperit “motero” dels seus avis.

La Impala quedarà per sempre més associada a la capital catalana. Anuncis com el de la cervesa Damm del 2008, en què donaven la benvinguda a Thierry Henry al F.C Barcelona, o el serial de TV3 Poblenou, en què un dels protagonistes, el David, invertia tot el seu temps lliure a restaurar la Impala que el seu pare havia abandonat, han reforçat aquests vincles.  

Una moto difícil de posseir

Malgrat que el parc de motos Impala en circulació és espectacular, aconseguir-ne una no és pas tan fàcil. Qui la té no se’n vol desfer, només la crisi pot posar-ne a la venda algunes. I si és el cas, “no passaran ni cinc segons que ja estarà emparaulada per algú que coneixem”, confessa el Salvador, que es fa un tip de respondre negativament a tothom qui truca al seu taller per preguntar si té una Impala a la venda. És una moto molt buscada, també per als lladres. L’estiu passat, a Barcelona se’n van robar 56.

Esportivament, la Impala també va marcar una època. En el seu palmarès hi ha molts rallis de carretera i tres victòries (1963, 1965 i 1967) a les 24h de Montjuïc. Però els èxits d’una moto fabricada a Esplugues del Llobregat des de l’any 1962 (Impala 175 cc i Impala Sport 250 cc) es van  fondre quan la japonesa Honda va comprar Montesa. No va ser fins el 1982 quan els nipons van acceptar de tornar a fabricar les Impala, en aquesta ocasió batejada com a Impala 2. El somni va durar un parell d’anys. El 1984, Honda deixava de fabricar-les perquè considerava que vampiritzava vendes de les seves Scoopy i que no era rendible produir poques unitats. També és cert que la normativa ambiental que aleshores començava aplicar-se també feia difícil l’encaix d’una moto com la Impala.

Una Impala 3?

El president del MotoClub Impala assegura que una nova Impala tindria molt d’èxit: “La filosofia d’Impala quallaria, segur. Però Montesa pertany al primer fabricant de motos del món, que no està per sentimentalismes. Som molts els que somniem amb una Impala 3, amb una estètica neoclàssica i recollint l’esperit de modernitat, però amb una tecnologia puntera, tindria una acollida excel·lent”. No dóna el somni per impossible, però sí improbable. Tot i que mai se sap. I si no, que li ho preguntin als nostàlgics d’Ossa, que aquesta setmana han conegut la primera moto de trial amb el trèvol de quatre fulles que dóna el tret de sortida a la segona vida d’aquesta marca. Uns empresaris gironins ho han fet possible.  


Les Impala continuen fent habitual el mite de Montesa pels carrers de Barcelona. Foto: Adrià Costa

Fotos: Adrià Costa