La irrupció de l'expresident del F.C Barcelona en la cursa electoral crea, oficialment, indiferència a CiU i a ERC. Però una baixa participació, la desafecció cap als partits tradicionals i el to populista de Laporta poden donar algunes sorpreses.

Des del fracàs més estrepitós fins a l'èxit total. Les enquestes, totes elles oficials, vaticinen entre 0 i 9 diputats a la candidatura que encapçali Joan Laporta, previsiblement flanquejat pel Rcat de Joan Carretero. Ras i curt, l'aventura de la irrupció d'una nova llista independentista a les eleccions al Parlament pot acabar la mateixa nit electoral, o sacsejar l'arc parlamentari i arribar a determinar la combinatòria de pactes. 

A Joan Laporta se l’acusa de populista i de llançar-se a la política per mirar de no perdre part del carisma que ha tingut durant set anys a la presidència del F.C Barcelona. Sigui cert o no, aquests factors l’aboquen al fracàs, o tot el contrari, el diferencien de la resta d’opcions més tradicionals? El catedràtic de Ciència Política de la UAB Joan Botella considera que el grau d’incertesa que viu la política catalana avui és tan elevat que es fa difícil fer pronòstics, perquè hi intervenen factors molt diversos. “Hi ha un apartament generalitzat dels ciutadans respecte a la política formal, de manera que es pot produir una baixada forta de la participació. Aquesta perjudicaria els partits establerts i beneficiaria els petits i els que es presenten per primera vegada. I d’altra banda, pot ser que hi hagi una flamarada independentista en l’electorat català, cosa que beneficiaria prou la llista de Laporta”, analitza Botella.

Però la situació econòmica i una sensació d’inestabilitat permanent també poden generar l’efecte contrari en l’electorat: “les marques tradicionals venen estabilitat i serietat en la gestió, sigui real o no, i això tranquil•litza el votant més poruc”. 

Lluny de la política professional

A parer d’Àlex Terés, soci de la consultora política i comunicativa ST!Politics, la irrupció de Laporta en política sí pot marcar un canvi al Parlament de Catalunya, perquè “ofereix un missatge clar, directe, valent i sobretot, trencador respecte a l'oferta independentista actual. La seva tesi és que l'independentisme no és un modus vivendi sinó una finalitat, i aquesta serà la diferència amb altres propostes”. Segons Terés, s’ha demostrat que apostar per l'independentisme i tenir responsabilitats de govern a la vegada és complex. I en aquest sentit, argumenta que “el problema que té ERC és que de l'independentisme n'ha fet gestió i això els pot passar factura”.

Aquest expert, que va participar en el disseny de la campanya de Barack Obama, remarca que en els discursos polítics hi té molt de pes la credibilitat que transmeti l’orador, i que en aquest punt “Laporta té avantatge perquè és nou, no té un currículum polític que li puguin retraure”.

El populisme, oportunitat i perill

La conjuntura econòmica, política i social negativa castiga els partits de govern i dóna armes a l’oposició. Però qui més es beneficia d’una situació inestable és aquell qui irromp amb un discurs diferent. “Ara és un moment en què els candidats populistes com Laporta poden tenir èxit electoral”, admet Jordi Matas, professor de Ciència Política de la UB. Amb tot, en el cas de l’expresident del Barça, hi veu greus dificultats perquè pugui quallar entre l’electorat: “Els candidats populistes tenen un discurs buit, i en el cas de Laporta només diu que vol un estat català però no sabem si socialista, liberal, socialdemòcrata, si vol vegueries o no, si vol un sistema presidencialista o un de parlamentari, etc. L'estratègia de Laporta i RCat serà no mullar-se i jugar amb l'ambigüitat. Però si arriba a ser diputat, no podrà estar quatre anys obsessionat a votar només per la independència”, sentencia.

Matas aconsella a ERC que si vol evitar el desgast electoral, proclami un independentisme d'esquerres, cosa que no farà Laporta, i aprofitar que el gruix de l'electorat català se situa en l'eix catalanista i d'esquerres.

Com si no existís

Tant CiU com ERC faran la seva campanya electoral obviant l'existència d'un tercer en discòrdia que pretén assaltar part del seu espai. Les dues formacions tenen sobre la taula l'enquesta que dóna a Laporta zero diputats. La mateixa enquesta que calcula que el 80% dels vots d'aquesta nova llista provindrien d'ERC.

El cap de campanya de CiU, David Madí, és clar: “l'efecte previsible de la irrupció de Laporta és una lleugera erosió d'ERC i ben poca cosa a CiU, i per descomptat, no suposarà modificar ni una sola coma de la campanya electoral que tenim prevista”. Madí va més enllà i augura que la nova llista independentista quedarà arraconada de tot debat perquè “Laporta només fa un plantejament de disputa simplista sobre la proclama de la independència, molt poc rellevant tenint en compte que els eixos de les eleccions seran el nacional i l'econòmic”.

Des d'Esquerra tampoc no temen l'efecte Laporta, i tot i que les enquestes apunten a una major erosió dels republicans, al partit creuen precisament que el públic objectiu de la nova llista no és el seu. “Laporta ja va donar suport públic a Artur Mas el 2006, després de la retallada de l'Estatut, i tot el seu cercle de confiança és de CiU, no pas d'ERC”, apunten fonts del partit. Des d'ERC es reconeix que és possible que els faci perdre vots, “però si fem cas de les enquestes, que efectivament donen una davallada d'ERC fins a 13 diputats, també fem cas d'aquestes mateixes enquestes que diuen que Laporta no entraria al Parlament”.

El més difícil serà sobreviure 

Els experts consultats no descarten que Laporta doni la sorpresa, però adverteixen que si no té un programa sòlid al darrere, amb prou feines el partit aguantarà una legislatura. Fonts d’ICV asseguren que tant ells com el PSC no donen per impossible la reedició del tripartit, si bé són conscients que el mal que pugui causar Laporta serà determinant. Si perjudica greument ERC, no hi ha sortida, però podria donar-se el cas que erosionés la federació nacionalista. I aquí fan números confiant en l’electorat fidel ecosocialista i el discurs serè de Montilla. 

“El Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) va treure un 2,8% dels vots, 0 diputats, però aquest percentatge va suposar que en el repartiment d'escons el PSUC deixés d'arreplegar 2 diputats més, que corresponien al PCC si no hi hagués el mínim del 3%”, explica un històric del PSUC ara a ICV.