Puigdemont tira del seu crèdit i posa la pilota al terrat de Rajoy

Carles Puigdemont ha fet aquesta tarda el discurs més difícil de la seva vida. El president compareixia d'una banda amb el suport del PDECat i ERC, pressionat pels seus socis de Demòcrates i de la CUP i condicionat pel resultat inequívoc de l'1-O. A l'altre plat de la balança hi tenia el pes de la Justícia, el no de Mariano Rajoy a negociar, la manca de complicitats dels grans estats europeus i l'estratègia de la por amplificada per les grans empreses. En aquest context, i en una intervenció molt tàctica però mancada de l'èpica que reclamava el moment, s'ha compromès amb convertir Catalunya en un estat independent en forma de república... però acte seguit ha deixat sense efectes la declaració per obrir un temps de mediació internacional i negociació amb l'Estat. Ha estat més tímid del que s'esperava, tot i que malgrat que prorroga el full de ruta no l'arracona. Aquestes són les cinc claus del seu discurs:

1. El resultat de l'1-O. Puigdemont s'ha referit en tot moment al referèndum i a com, en “condicions extremes” (o, el que és el mateix, contra una forta pressió policial), el seu govern va complir el compromís de realitzar-lo. El resultant de tot plegat no és el que volien els organitzadors, que havien projectat una votació amb més garanties que fos plenament vinculant, però el cap de l'executiu no se'n pot desprendre. El “referèndum o referèndum” que va anunciar el setembre de l'any passat havia de servir per donar un plus de legitimitat a la independència. Considera que el té (“ens hem guanyat ser un estat independent”) i ara toca actuar en conseqüència.

2. Mediació internacional. Puigdemont ha explicat en el seu discurs que el món mira a Catalunya. De fet, centenars de mitjans internacionals eren aquesta tarda al Parlament pendents d'una possible declaració d'independència i dels seus efectes immediats. Això, però, no s'ha traduït en grans suports públics però si en moltes trucades i apel·lacions, per bé que genèriques, al diàleg entre les parts. La suspensió de la declaració –un cert paral·lelisme amb la via eslovena- busca que alguna de les iniciatives de mediació en marxa quallin, sobre tot les més discretes. De fet el president ha afirmat que la seva decisió respon al respecte i a la consideració a tots els que li han demanat que “desescali” un conflicte amb l'Estat que a Brussel·les temen.

3. Apel·lació a Rajoy. Fa anys que, sense èxit, el sobiranisme busca negociar amb el govern del PP un referèndum. La sobirania nacional espanyola i la catalana segueixen sense casar. El president hi ha insistit i ha posat la pilota al terrat de Rajoy, que ara haurà de decidir si manté la seva ofensiva política i judicial contra la Generalitat (caldrà veure quina credibilitat dona a la declaració d'independència i, per tant, com mesura l'aplicació de l'article 155 de la Constitució) o relaxa la seva posició. Ho pot fer per buscar que el procés implosioni -això ja ho ha provat sense èxit en els darrers anys- o obrir una negociació amb els partits catalans. Aquest últim escenari seria ben rebut fora d'Espanya, pels partidaris del diàleg que han aflorat els darrers dies arreu de l'estat, i a Catalunya però li duria problemes interns al PP (Xavier García Albiol no està per dialogar de res que no estigui en els marges de la Constitució) i amb Ciutadans, ferms partidaris d'aplicar l'article 155.

4. L'economia fa por. Puigdemont ha demanat a les grans empreses que deixin d'alimentar l'estratègia de la por del PP. Espera que el poder que han usat per espantar molts catalans l'usin ara per pressionar a Madrid en favor de la negociació. Fins ara els partidaris de la tercera via han comptat les seves iniciatives per fracassos. Els independentistes esperen que les empreses s'apartin del debat públic i frenar així les sortides de les grans companyies que queden a Catalunya o que es comprometin futures inversions.

5. El consens intern. Puigdemont ha tibat la corda. Ha usat el seu crèdit, guanyat després d'organitzar l'1-O, davant els qui aquest dimarts volien proclamar la independència amb tots els ets i uts i intenta controlar els temps del procés passant la pilota al govern espanyol. Això li dona marge d'entesa amb Catalunya Sí que es Pot (Ada Colau li havia demanat, igual que els poders fàctics del país, que frenés la DUI) però li pot complicar la governabilitat i el clima amb la CUP, molt decebuda, i entitats com Òmnium, que han estat molt reivindicatives. Totes les terminals influents de l'independentisme s'hauran d'activar per mantenir el tremp popular en els propers mesos. La mobilització social i la unitat del bloc sobiranista són clau per forçar la mediació primer i l'èxit de la negociació després. I, en darrer cas, també l'èxit d'una declaració unilateral d'independència que ara s'ha posat més cara que mai.