23
de juliol
del
2017
Actualitzat
el
24
de juliol
a les
14:26h
El tret que va trencar el silenci del matí a la finca Puerto de Toro de Còrdova, dimecres passat, va ser la necrològica tràgica d'un capítol de la història d'Espanya. Un dels rostres de l'anomenat capitalisme d'"amiguets", forjat durant els anys del poder de José María Aznar (1996-2004), s'acomiadava de manera violenta. Amb Blesa se n'ha anat un dels símbols d'una determinada manera d'entendre les relacions entre la política i els negocis a Espanya.
En l'entramat de poder construït per José María Aznar durant els seus vuit anys de govern (1996-2004) hi ha moltes de les claus que expliquen l'actual situació de degradació de l'Estat espanyol. S'hi troben una concepció unitarista de la península, la voluntat de concentrar tot el poder a Madrid, teixint una potent xarxa per fer-se amb el control del món empresarial i financer. Com sempre en la història d'Espanya, l'amiguisme va de la mà de la voluntat d'ocupar els centres de decisió, des del sistema bancari a la llotja del Bernabéu passant per les grans companyies. La conclusió sempre és la mateixa: una enorme teranyina de corrupció.
1. Madrid, capital total
Una obsessió d'Aznar va ser la de convertir Madrid, capital de l'Estat -de la cort, històricament-, en el nucli on es concentrés també tot el poder econòmic d'Espanya. De capital de funcionaris a capital financera i econòmica, el que se sol anomenar un model de capital total, similar al de París. Això implicava també generar una classe capitalista que fos lleial al poder polític.
2. Miguel Blesa, de les "targetes black" a les preferents
Ha estat el personatge més emblemàtic dels "amiguets" capitalistes d'Aznar. D'amistat llarga, de quan tots dos estudiaven per guanyar una plaça d'inspectors d'hisenda, Blesa va ser l'home d'Aznar a Caja Madrid, que va presidir entre 1996 i 2009. La seva posició va ser decisiva per engreixar una xarxa d'interessos amb el gran diner madrileny. Va ser ell qui des de Caja Madrid va finançar la compra de Dragados per part de l'ACS de Florentino Pérez. A més, des de la presidència de l'entitat creditícia, Blesa va fer-se present també en molts consells d'administració d'empreses participades. Caja Madrid va arribar a entrar en un seguit de firmes de l'Ibex 35, com a Mapfre, Iberia, BME i Indra.
Després, va venir la caiguda. Va engegar el sistema de les "targetes black", cosa que li va comportar una condemna de sis anys de presó, que no era encara ferma perquè l'havia recorregut. Abans, però, el jutge Elpidio José Silva va decretar per a ell presó provisional per suposades irregularitats en la compra del City National Bank de Florida. Va estar-hi només dues setmanes, però Silva va ser inhabilitat per haver decretat presó sense tenir atribucions per fer-ho. Blesa tenia pendents les causes dels sobresous i de l'estafa de les preferents. Sobre aquest tema, va arribar a dir en seu judicial que "un jubilat que cobra pensió no és un ignorant financer".
3. Rodrigo Rato: l'intent de rebentar la banca
Si algú va personificar l'anomenat "miracle espanyol", els anys de bonança previs a l'esclat de la crisi, va ser Rodrigo Rato, vicepresident econòmic del govern Aznar, durant un temps favorit per a la successió. Després fou director general de l'FMI i des del 2010 al 2012 president de Bankia. Al substituir Blesa al capdavant de Caja Madrid, va ser qui va pilotar la constitució de Bankia com a gran poder financer que fusionava set entitats creditícies de diverses comunitats per constituir un gran ens amb seu a Madrid. La pretensió era ambiciosa. El resultat, un nyap monumental. L'any 2011, el banc va declarar un benefici de 305 milions d'euros. Però Deloitte no va voler signar el seu informe auditor. El desequilibri patrimonial superava els 3.000 milions. Era el final. Condemnat a quatre anys i mig per apropiació indeguda per les "targetes black", està també imputta per delictes contra la hisenda pública.
4. Bankia, empresa de col·locació
Bankia va ser, també, una oficina de col·locació de membres del Partit Popular. En el seu consell s'hi van seure, a banda de Rato, figures del PP, com Ángel Acebes, exministre de l'Interior estretament lligat a Aznar, Mercedes de la Merced, una exregidora de l'Ajuntament de Madrid, l'expresident de la generalitat valenciana José Luis Olivas, exsecretaris d'Estat com Estanislao Rodríguez Ponga (Hisenda) i José Manuel Fernández Norniella (Comerç i Turisme), Carmen Cavero (cunyada d'Ignacio González) o José Rafael García Fuster (exdiputat a les Corts valencianes i exsenador). Tots ells van ser imputats com a consellers de Bankia.
5. Juan Villalonga, l'amic de pupitre
Va ser anomenat "l'amic de pupitre" d'Aznar, de quan tots dos estudiaven al col·legi madrileny del Pilar, per on passaven els fills de les nissagues establertes. Eren cadells de famílies del règim. Aznar era fill del periodista franquista Manuel Aznar, Vilallonga venia d'una saga de l'alta burgesia que havia donat la figura d'Ignasi Villalonga, governador general de Catalunya després del Sis d'Octubre i, ja amb la dictadura, president del Banc Central.
Villalonga s'obria pas com a "tauró" en el món de l'assessoria i els bancs de negocis com Credit Suisse First Boston, mentre Aznar feia carrera política. Quan va arribar a la Moncloa el 1996, va facilitar que Villalonga ocupés la cúpula de Telefónica, en fase de privatització. La seva gestió va estar farcida d'escàndols i nyaps de tota mena. La sortida a borsa de la filial Terra el 1999 a un preu desorbitat (11,81 euros per acció) que va caure en picat, va enriquir un grup de directius, però va suposar la ruïna per a molts accionistes.
Les relacions amb el seu amic de La Moncloa van començar a deteriorar-se. Però no pas per la seva gestió. El seu divorci de la seva primera dona, amiga d'Ana Botella, i un nou matrimoni amb Adriana Abascal, vídua del milionari mexicà Emilio Azcárraga, va distanciar les dues famílies. L'any 2000, l'antic company del Pilar abandonava Telefónica, amb les butxaques ben plenes, això sí.
6. L'assalt al BBVA
Un dels capítols més escandalosos de l'aznarisme va ser l'assalt al Banc de Bilbao. El nomenament de Francisco González, un antic agent de canvi i borsa molt proper a Rato, per ocupar la presidència d'Argentaria, que era en vigílies de privatització, va ser el primer pas d'una operació d'alta volada. Argentaria es va fusionar poc després amb el BBVA, en mans fins llavors de la família Ybarra, representant de la burgesia de Neguri.
Els Ybarra no eren precisament abertzales, però sí que volien preservar la independència de l'entitat i havien tingut bones relacions amb el govern socialista i eren partícipis de Canal Satélite Digital, de l'imperi de Jesús Polanco, bèstia negra del PP. El gener del 2000, González i Emilio Ybarra van cohabitar com a copresidents del nou BBVA. La unió va durar menys d'un any. Aznar va obtenir la seva majoria absoluta aquell any. La filtració d'uns comptes opacs que afectaven la família Ybarra va suposar un cop per les posicions del banquer basc, que a finals d'any va deixar el pas lliure a González. Porta disset anys al capdavant del BBVA.
7. Endesa no serà catalana
Endesa va ser privatitzada durant la primera legislatura d'Aznar, el 1998. Més tard, va aconseguir que un home de la seva total confiança, Manuel Pizarro, es fes amb la presidència (2002-07). Va ser ell qui es va enfrontar a l'opa llançada per la catalana Gas Natural el 2005 per fer-se amb la companyia. Aquell intent va desfermar una batalla que va tenir més de política que d'econòmica. El PP va sortir en tromba contra Gas Natural i Pizarro va arribar a mostrar un exemplar de la Constitució en una roda de premsa per defensar-se de l'oferta.
Esperanza Aguirre va ser aleshores una de les més vehements a l'hora de defensar Endesa de l'opa, arribant a dir que no es podia permetre que la seu de l'empresa es traslladés "fora del territori nacional". Dos anys més tard, Gas Natural desistiria i seria la italiana Enel la que entraria de ple a Endesa junt amb l'espanyola Acciona.
El vincle entre Pizarro i el PP era tal que el 2008, després de deixar l'elèctrica, va ser elegit diputat al Congrés pel partit que ja dirigia Mariano Rajoy. Tres anys més tard, el 2011, Endesa va fitxar Aznar com a assessor per a Amèrica Llatina.
8. La llotja del Bernabéu com a icona
L'actual president del Reial Madrid va consolidar el seu poder econòmic durant els anys d'Aznar. Format a l'ombra d'una de les grans famílies de la banca, els March, Florentino Pérez, màxim directiu de la constructora ACS, tanca una aliança estratègica amb un Partit Popular que controla el govern de l'Estat, la Comunitat de Madrid i l'Ajuntament. Així s'emporta adjudicacions a dojo: la T4 de l'aeroport de Barajas (amb un cost final de més de 6.000 milions d'euros), la construcció de diverses carreteres radials, el soterrament de la M-30 o alguns fitxatges per al Reial Madrid. Concretament, el de Cristiano Ronaldo va ser factible a través de la mà de Caja Madrid de l'amic Blesa.
La figura de Florentino Pérez ha consolidat la imatge de la llotja de l'estadi Santiago Bernabéu com un lloc que depassa molt l'espai físic per esdevenir símbol d'una xarxa d'interessos i complicitats entre el poder polític i els negocis. Fa uns mesos, Gerard Piqué va fer unes declaracions crítiques sobre les connexions sospitoses que s'estableixen en el Bernabéu. Sobre el significat de la llotja, Roger Pi de Cabanyes en va fer un excel·lent retrat explicant el seu funcionament, on tot està calculat al detall.
9. Corredor mediterrani versus central: un altre xoc de trens
El model aznarià d'Espanya tenia també la seva plasmació en el mapa d'infraestructures. Aznar va apostar per prioritzar un corredor central (Algesires- Madrid-Saragossa-Pirineus) que marginava el projecte del corredor mediterrani, que uneix les zones que suposen més del 40% de les exportacions i també el 40% del PIB. El govern del PP va fer mans i mànigues el 2003 perquè la UE acceptés el corredor central dins de les infraestructures prioritàries europees. Però no ho va aconseguir. La perforació dels Pirineus sempre va ser vista amb hostilitat per França, però en un moment d'eufòria de la construcció, moltes empreses abocades a l'obra pública veien el projecte amb simpatia. El corredor central ha estat el símbol de la mentalitat aznariana d'infraestructures. El consens entre Catalunya i el País Valencià entorn el corredor mediterrani és total i aquest projecte sembla haver guanyat la batalla del relat.
10. El cas Gürtel deixa en evidència l'aznarisme
El judici de la primera etapa de la trama corrupta Gürtel (1999-2005) ha posat els focus sobre l'era Aznar. Diversos exministres van haver d'anar a declarar el 20 de juny passat a l'Audiència Nacional. Un rere l'altre, Ángel Acebes, Javier Arenas, Jaime Mayor Oreja i Rodrigo Rato van negar davant del jutge que tinguessin coneixement d'una caixa B de finançament del PP i que es paguessin sobresous als dirigents del partit.
Però el cert és que el cas Gürtel, les ramificacions del qual s'estenen a anys posteriors al govern d'Aznar, tenen les seves arrels durant el seu mandat i que l'empresari Francisco Correa, eix de la trama, va treballar intensament amb el PP en els anys d'Aznar. L'home que va començar a denunciar el cas, l'exregidor de Majadahonda José Luis Peñas, en va donar detalls en el judici, com també el mateix Correa, acusant l'extresorer Luis Bárcenas. Dimarts vinent, serà Mariano Rajoy qui testificarà. Serà una imatge molt representativa del lligam entre el passat i el present del PP.
En l'entramat de poder construït per José María Aznar durant els seus vuit anys de govern (1996-2004) hi ha moltes de les claus que expliquen l'actual situació de degradació de l'Estat espanyol. S'hi troben una concepció unitarista de la península, la voluntat de concentrar tot el poder a Madrid, teixint una potent xarxa per fer-se amb el control del món empresarial i financer. Com sempre en la història d'Espanya, l'amiguisme va de la mà de la voluntat d'ocupar els centres de decisió, des del sistema bancari a la llotja del Bernabéu passant per les grans companyies. La conclusió sempre és la mateixa: una enorme teranyina de corrupció.
1. Madrid, capital total
Una obsessió d'Aznar va ser la de convertir Madrid, capital de l'Estat -de la cort, històricament-, en el nucli on es concentrés també tot el poder econòmic d'Espanya. De capital de funcionaris a capital financera i econòmica, el que se sol anomenar un model de capital total, similar al de París. Això implicava també generar una classe capitalista que fos lleial al poder polític.
2. Miguel Blesa, de les "targetes black" a les preferents
Ha estat el personatge més emblemàtic dels "amiguets" capitalistes d'Aznar. D'amistat llarga, de quan tots dos estudiaven per guanyar una plaça d'inspectors d'hisenda, Blesa va ser l'home d'Aznar a Caja Madrid, que va presidir entre 1996 i 2009. La seva posició va ser decisiva per engreixar una xarxa d'interessos amb el gran diner madrileny. Va ser ell qui des de Caja Madrid va finançar la compra de Dragados per part de l'ACS de Florentino Pérez. A més, des de la presidència de l'entitat creditícia, Blesa va fer-se present també en molts consells d'administració d'empreses participades. Caja Madrid va arribar a entrar en un seguit de firmes de l'Ibex 35, com a Mapfre, Iberia, BME i Indra.
Després, va venir la caiguda. Va engegar el sistema de les "targetes black", cosa que li va comportar una condemna de sis anys de presó, que no era encara ferma perquè l'havia recorregut. Abans, però, el jutge Elpidio José Silva va decretar per a ell presó provisional per suposades irregularitats en la compra del City National Bank de Florida. Va estar-hi només dues setmanes, però Silva va ser inhabilitat per haver decretat presó sense tenir atribucions per fer-ho. Blesa tenia pendents les causes dels sobresous i de l'estafa de les preferents. Sobre aquest tema, va arribar a dir en seu judicial que "un jubilat que cobra pensió no és un ignorant financer".
Miguel Blesa i Rodrigo Rato, a la banqueta dels acusats Foto: Europa Press
3. Rodrigo Rato: l'intent de rebentar la banca
Si algú va personificar l'anomenat "miracle espanyol", els anys de bonança previs a l'esclat de la crisi, va ser Rodrigo Rato, vicepresident econòmic del govern Aznar, durant un temps favorit per a la successió. Després fou director general de l'FMI i des del 2010 al 2012 president de Bankia. Al substituir Blesa al capdavant de Caja Madrid, va ser qui va pilotar la constitució de Bankia com a gran poder financer que fusionava set entitats creditícies de diverses comunitats per constituir un gran ens amb seu a Madrid. La pretensió era ambiciosa. El resultat, un nyap monumental. L'any 2011, el banc va declarar un benefici de 305 milions d'euros. Però Deloitte no va voler signar el seu informe auditor. El desequilibri patrimonial superava els 3.000 milions. Era el final. Condemnat a quatre anys i mig per apropiació indeguda per les "targetes black", està també imputta per delictes contra la hisenda pública.
4. Bankia, empresa de col·locació
Bankia va ser, també, una oficina de col·locació de membres del Partit Popular. En el seu consell s'hi van seure, a banda de Rato, figures del PP, com Ángel Acebes, exministre de l'Interior estretament lligat a Aznar, Mercedes de la Merced, una exregidora de l'Ajuntament de Madrid, l'expresident de la generalitat valenciana José Luis Olivas, exsecretaris d'Estat com Estanislao Rodríguez Ponga (Hisenda) i José Manuel Fernández Norniella (Comerç i Turisme), Carmen Cavero (cunyada d'Ignacio González) o José Rafael García Fuster (exdiputat a les Corts valencianes i exsenador). Tots ells van ser imputats com a consellers de Bankia.
5. Juan Villalonga, l'amic de pupitre
Va ser anomenat "l'amic de pupitre" d'Aznar, de quan tots dos estudiaven al col·legi madrileny del Pilar, per on passaven els fills de les nissagues establertes. Eren cadells de famílies del règim. Aznar era fill del periodista franquista Manuel Aznar, Vilallonga venia d'una saga de l'alta burgesia que havia donat la figura d'Ignasi Villalonga, governador general de Catalunya després del Sis d'Octubre i, ja amb la dictadura, president del Banc Central.
Villalonga s'obria pas com a "tauró" en el món de l'assessoria i els bancs de negocis com Credit Suisse First Boston, mentre Aznar feia carrera política. Quan va arribar a la Moncloa el 1996, va facilitar que Villalonga ocupés la cúpula de Telefónica, en fase de privatització. La seva gestió va estar farcida d'escàndols i nyaps de tota mena. La sortida a borsa de la filial Terra el 1999 a un preu desorbitat (11,81 euros per acció) que va caure en picat, va enriquir un grup de directius, però va suposar la ruïna per a molts accionistes.
Les relacions amb el seu amic de La Moncloa van començar a deteriorar-se. Però no pas per la seva gestió. El seu divorci de la seva primera dona, amiga d'Ana Botella, i un nou matrimoni amb Adriana Abascal, vídua del milionari mexicà Emilio Azcárraga, va distanciar les dues famílies. L'any 2000, l'antic company del Pilar abandonava Telefónica, amb les butxaques ben plenes, això sí.
6. L'assalt al BBVA
Un dels capítols més escandalosos de l'aznarisme va ser l'assalt al Banc de Bilbao. El nomenament de Francisco González, un antic agent de canvi i borsa molt proper a Rato, per ocupar la presidència d'Argentaria, que era en vigílies de privatització, va ser el primer pas d'una operació d'alta volada. Argentaria es va fusionar poc després amb el BBVA, en mans fins llavors de la família Ybarra, representant de la burgesia de Neguri.
Els Ybarra no eren precisament abertzales, però sí que volien preservar la independència de l'entitat i havien tingut bones relacions amb el govern socialista i eren partícipis de Canal Satélite Digital, de l'imperi de Jesús Polanco, bèstia negra del PP. El gener del 2000, González i Emilio Ybarra van cohabitar com a copresidents del nou BBVA. La unió va durar menys d'un any. Aznar va obtenir la seva majoria absoluta aquell any. La filtració d'uns comptes opacs que afectaven la família Ybarra va suposar un cop per les posicions del banquer basc, que a finals d'any va deixar el pas lliure a González. Porta disset anys al capdavant del BBVA.
7. Endesa no serà catalana
Endesa va ser privatitzada durant la primera legislatura d'Aznar, el 1998. Més tard, va aconseguir que un home de la seva total confiança, Manuel Pizarro, es fes amb la presidència (2002-07). Va ser ell qui es va enfrontar a l'opa llançada per la catalana Gas Natural el 2005 per fer-se amb la companyia. Aquell intent va desfermar una batalla que va tenir més de política que d'econòmica. El PP va sortir en tromba contra Gas Natural i Pizarro va arribar a mostrar un exemplar de la Constitució en una roda de premsa per defensar-se de l'oferta.
Esperanza Aguirre va ser aleshores una de les més vehements a l'hora de defensar Endesa de l'opa, arribant a dir que no es podia permetre que la seu de l'empresa es traslladés "fora del territori nacional". Dos anys més tard, Gas Natural desistiria i seria la italiana Enel la que entraria de ple a Endesa junt amb l'espanyola Acciona.
El vincle entre Pizarro i el PP era tal que el 2008, després de deixar l'elèctrica, va ser elegit diputat al Congrés pel partit que ja dirigia Mariano Rajoy. Tres anys més tard, el 2011, Endesa va fitxar Aznar com a assessor per a Amèrica Llatina.
8. La llotja del Bernabéu com a icona
L'actual president del Reial Madrid va consolidar el seu poder econòmic durant els anys d'Aznar. Format a l'ombra d'una de les grans famílies de la banca, els March, Florentino Pérez, màxim directiu de la constructora ACS, tanca una aliança estratègica amb un Partit Popular que controla el govern de l'Estat, la Comunitat de Madrid i l'Ajuntament. Així s'emporta adjudicacions a dojo: la T4 de l'aeroport de Barajas (amb un cost final de més de 6.000 milions d'euros), la construcció de diverses carreteres radials, el soterrament de la M-30 o alguns fitxatges per al Reial Madrid. Concretament, el de Cristiano Ronaldo va ser factible a través de la mà de Caja Madrid de l'amic Blesa.
La figura de Florentino Pérez ha consolidat la imatge de la llotja de l'estadi Santiago Bernabéu com un lloc que depassa molt l'espai físic per esdevenir símbol d'una xarxa d'interessos i complicitats entre el poder polític i els negocis. Fa uns mesos, Gerard Piqué va fer unes declaracions crítiques sobre les connexions sospitoses que s'estableixen en el Bernabéu. Sobre el significat de la llotja, Roger Pi de Cabanyes en va fer un excel·lent retrat explicant el seu funcionament, on tot està calculat al detall.
9. Corredor mediterrani versus central: un altre xoc de trens
El model aznarià d'Espanya tenia també la seva plasmació en el mapa d'infraestructures. Aznar va apostar per prioritzar un corredor central (Algesires- Madrid-Saragossa-Pirineus) que marginava el projecte del corredor mediterrani, que uneix les zones que suposen més del 40% de les exportacions i també el 40% del PIB. El govern del PP va fer mans i mànigues el 2003 perquè la UE acceptés el corredor central dins de les infraestructures prioritàries europees. Però no ho va aconseguir. La perforació dels Pirineus sempre va ser vista amb hostilitat per França, però en un moment d'eufòria de la construcció, moltes empreses abocades a l'obra pública veien el projecte amb simpatia. El corredor central ha estat el símbol de la mentalitat aznariana d'infraestructures. El consens entre Catalunya i el País Valencià entorn el corredor mediterrani és total i aquest projecte sembla haver guanyat la batalla del relat.
10. El cas Gürtel deixa en evidència l'aznarisme
El judici de la primera etapa de la trama corrupta Gürtel (1999-2005) ha posat els focus sobre l'era Aznar. Diversos exministres van haver d'anar a declarar el 20 de juny passat a l'Audiència Nacional. Un rere l'altre, Ángel Acebes, Javier Arenas, Jaime Mayor Oreja i Rodrigo Rato van negar davant del jutge que tinguessin coneixement d'una caixa B de finançament del PP i que es paguessin sobresous als dirigents del partit.
Però el cert és que el cas Gürtel, les ramificacions del qual s'estenen a anys posteriors al govern d'Aznar, tenen les seves arrels durant el seu mandat i que l'empresari Francisco Correa, eix de la trama, va treballar intensament amb el PP en els anys d'Aznar. L'home que va començar a denunciar el cas, l'exregidor de Majadahonda José Luis Peñas, en va donar detalls en el judici, com també el mateix Correa, acusant l'extresorer Luis Bárcenas. Dimarts vinent, serà Mariano Rajoy qui testificarà. Serà una imatge molt representativa del lligam entre el passat i el present del PP.