18
de juny
del
2017
Actualitzat
el
19
de juny
a les
22:36h
L’escriptor indi Rabindranath Tagore escrivia: “A Espanya, la civilització mundial està sent amenaçada i trepitjada. Contra el govern democràtic del poble espanyol, Franco ha elevat l'estendard de la revolta. El feixisme internacional està abocant homes i diners en ajuda dels rebels. La marea devastadora del feixisme internacional és necessari que es controli... A aquesta hora de sofriment suprem del poble espanyol, faig una crida a la consciència de la humanitat. Ajudeu la gent d'Espanya, ajudeu el govern de la gent, veniu a ajudar la democràcia, la civilització i la cultura".
Aquestes paraules van impactar en un home: Jawaharlal Nehru. Imbuït d’aquest esperit i amb ganes de conèixer de primera mà el que passava a la península, el mes de juny de 1938 Barcelona va rebre la visita de qui era el president del Congrés Nacional indi, Jawaharlal Nehru i la seva filla, Indira, que seria la futura primera ministra índia anys més tard.
Durant cinc dies, del 16 al 20 de juny, els Nehru es van estar a Barcelona amb la intenció d’inspirar-se en la república catalana i els seus valors per, al cap de deu anys, el 1947, aplicar-los a l’Índia independent de la qual ell en seria el primer primer ministre.
El polític indi escrivia a les seves memòries que en cap altre lloc d’aquella Europa convulsa va viure amb més pau i serenitat com ho va fer a Barcelona aquells dies. Nehru reconeixia que se sentia aclaparat quan cada nit sentia les bombes que queien del cel de Barcelona malgrat ser conscient dels anhels i els ideals de llibertat de la seva gent.
Nehru va visitar el front de l’Ebre i es va reunir amb ministres del govern de la República, amb Dolores Uribarri, la Passionària, amb el secretari general de la CNT-FAI, Marià R. Vázquez “Marianet”, amb el president de la Generalitat, Lluís Companys, i l’alcalde de Barcelona, Hilari Salvadó.
A l’Ajuntament, Nehru i la seva filla Indira van coincidir en una recepció que va oferir l’alcalde Salvadó amb un jove alt i espigat que era el fill de l’ambaixador nord-americà, al Regne Unit. Un noi que resulta que es deia John. John Fitzgerald Kennedy. El seu pare l’havia enviat de Londres a l’Espanya republicana per conèixer de primera mà aquell govern que desafiava el règim. No hi ha constància ni escrita ni gràfica que Kennedy i Indira, futurs mandataris, departissin de la situació política que vivien però a fe que la conversa- d’haver-se produït que no en tinc cap dubte- hauria estat interessant.
La delegació india va ser rebuda a l’Ajuntament de Barcelona i, segons consta a les cròniques d’aquell visita, el consistori va nomenar Nerhu i els seus acompanyants hostes de la ciutat i el Ministeri d’Estat els va considerar hostes d’honor de la República. El polític indi tenia una agenda molt atapeïda i, fins i tot es va voler arribar fins al front de l’Ebre.
Nehru es va entrevistar amb el ministre de Justícia González Peña amb qui, segons recollia l’historiador Ricardo de la Cierva a Historia y Vida, va parlar de les relacions del Front Popular i el Govern de la República, i sobre la unitat sindical CNT-UGT, que feia poc s’havia tornat a ratificar. Sembla ser que Nehru també estava interessat a saber quina era la influència del Partit Comunista a la zona republicana, però l’asturià González Peña, home de Negrín, va assegurar-li que ningú dominava sobre ningú.
El dia següent, Nehru i acompanyants van visitar l’Ajuntament de Badalona, on l’alcalde, el cenetista Joan Manent i Pesas, i els consellers els van convidar a conèixer diverses fàbriques col·lectivitzades. Una del sector del licor, Anís del Mono; del vidre, Can Cristall; i del teixit, Can Montalt.
Ningú esperava que fes cap parlament oficial perquè Nehru ja havia avançat que ell parlaria a Londres i a Paris, dos indrets que visitava just després de Barcelona. No obstat això hi ha unes paraules explícites de suport a la república que les recull un fragment de la declaració que va fer Nehru a la recepció al consistori de Barcelona: “L Índia, fa dos anys que segueix amb delit i emoció els esdeveniments tràgics que pateix l’Espanya lleial als valors republicans. Sàpiguen que compten amb la simpatia absoluta de tots els grups i especialment el que jo represento en el Congrés Nacional de l’Índia, que com saben lluita per la independència del país”. I va aclarir que aquell no era un sentiment que només representava als socialistes, sinó a tots els nacionalistes.
Nehru va reconèixer que a Espanya no només es lluitava per a la independència del país, sinó que a l’Índia sabien que lluitaven per “la llibertat de tots els pobles”. “Hi ha molts problemes similars que ens agermanen i per això seguim la vostra lluita amb tant d’interès”, va dir.
Res més. Namasté. Un cop va haver agraït la cordialitat, les atencions i el tracte rebut, es va acomiadar, frisant per poder visitar els dos centres de poder a Europa on en dos discursos que va pronunciar a París primer i a Londres després va aprofundir en les seves idees que anys més tard el portarien a presidir l’Índia.
Abans, però, que deixés Catalunya els catalans encara li teniem reservada una sorpresa. Nehru, Indira i el seu seguici van anar d’excursió per la Costa Brava, gentilesa de l’alcalde de Barcelona.
Aquestes paraules van impactar en un home: Jawaharlal Nehru. Imbuït d’aquest esperit i amb ganes de conèixer de primera mà el que passava a la península, el mes de juny de 1938 Barcelona va rebre la visita de qui era el president del Congrés Nacional indi, Jawaharlal Nehru i la seva filla, Indira, que seria la futura primera ministra índia anys més tard.
Durant cinc dies, del 16 al 20 de juny, els Nehru es van estar a Barcelona amb la intenció d’inspirar-se en la república catalana i els seus valors per, al cap de deu anys, el 1947, aplicar-los a l’Índia independent de la qual ell en seria el primer primer ministre.
El polític indi escrivia a les seves memòries que en cap altre lloc d’aquella Europa convulsa va viure amb més pau i serenitat com ho va fer a Barcelona aquells dies. Nehru reconeixia que se sentia aclaparat quan cada nit sentia les bombes que queien del cel de Barcelona malgrat ser conscient dels anhels i els ideals de llibertat de la seva gent.
Nehru va visitar el front de l’Ebre i es va reunir amb ministres del govern de la República, amb Dolores Uribarri, la Passionària, amb el secretari general de la CNT-FAI, Marià R. Vázquez “Marianet”, amb el president de la Generalitat, Lluís Companys, i l’alcalde de Barcelona, Hilari Salvadó.
A l’Ajuntament, Nehru i la seva filla Indira van coincidir en una recepció que va oferir l’alcalde Salvadó amb un jove alt i espigat que era el fill de l’ambaixador nord-americà, al Regne Unit. Un noi que resulta que es deia John. John Fitzgerald Kennedy. El seu pare l’havia enviat de Londres a l’Espanya republicana per conèixer de primera mà aquell govern que desafiava el règim. No hi ha constància ni escrita ni gràfica que Kennedy i Indira, futurs mandataris, departissin de la situació política que vivien però a fe que la conversa- d’haver-se produït que no en tinc cap dubte- hauria estat interessant.
La delegació india va ser rebuda a l’Ajuntament de Barcelona i, segons consta a les cròniques d’aquell visita, el consistori va nomenar Nerhu i els seus acompanyants hostes de la ciutat i el Ministeri d’Estat els va considerar hostes d’honor de la República. El polític indi tenia una agenda molt atapeïda i, fins i tot es va voler arribar fins al front de l’Ebre.
Nehru es va entrevistar amb el ministre de Justícia González Peña amb qui, segons recollia l’historiador Ricardo de la Cierva a Historia y Vida, va parlar de les relacions del Front Popular i el Govern de la República, i sobre la unitat sindical CNT-UGT, que feia poc s’havia tornat a ratificar. Sembla ser que Nehru també estava interessat a saber quina era la influència del Partit Comunista a la zona republicana, però l’asturià González Peña, home de Negrín, va assegurar-li que ningú dominava sobre ningú.
El dia següent, Nehru i acompanyants van visitar l’Ajuntament de Badalona, on l’alcalde, el cenetista Joan Manent i Pesas, i els consellers els van convidar a conèixer diverses fàbriques col·lectivitzades. Una del sector del licor, Anís del Mono; del vidre, Can Cristall; i del teixit, Can Montalt.
Jawaharlal Nehru i la seva filla, Indira Foto: Nehru Memorial Museum &Library
Nehru va reconèixer que a Espanya no només es lluitava per a la independència del país, sinó que a l’Índia sabien que lluitaven per “la llibertat de tots els pobles”. “Hi ha molts problemes similars que ens agermanen i per això seguim la vostra lluita amb tant d’interès”, va dir.
Res més. Namasté. Un cop va haver agraït la cordialitat, les atencions i el tracte rebut, es va acomiadar, frisant per poder visitar els dos centres de poder a Europa on en dos discursos que va pronunciar a París primer i a Londres després va aprofundir en les seves idees que anys més tard el portarien a presidir l’Índia.
Abans, però, que deixés Catalunya els catalans encara li teniem reservada una sorpresa. Nehru, Indira i el seu seguici van anar d’excursió per la Costa Brava, gentilesa de l’alcalde de Barcelona.