30
d'abril
del
2017
Actualitzat
a les
14:36h
["Són i seran": posem el focus a noms d'homes i dones que sonen i sonaran. Gent valenta, amb empenta, amb talent i imaginació, que defugen la por i construeixen mica en mica, cada dia, històries que en faran parlar.]
És finals d’abril a la Garrotxa i fa un dia hivernal. 48 hores seguides de pluja i neu a les cotes altes han acabat amb la floració de les escàcies. “Fa uns dies pensàvem que tindríem una producció molt bona perquè hi havia flors per tot arreu i en un parell de dies hauran caigut totes”. Ho diu amb rotunditat però resignada la Isabel Vert (Terrassa, 1981) diplomada en enginyeria tècnica agrícola per la UPC que fa tres anys que es dedica a l’apicultura, després d’un periple intens de tastets en explotacions agrícoles entre Andalusia, els Vallesos i la Garrotxa. “La ramaderia no et deixa temps per massa res, tot i aquestes bèsties –les abelles- permeten un fer més tranquil”.
La història de la Isabel s’explica en tres temps, igual que es remunten les dues generacions que la separen d’un entorn rural a un entorn urbà, en un viatge d’anada i tornada. Tant el seu pare com la seva mare són originàries de Forcall, un poble vora de Morella, a la comarca valenciana dels Ports. L’àvia va emigrar a Terrassa per treballar en el tèxtil, però la família tornava al poble cada estiu. Allà es van conèixer els seus pares i van tornar a la ciutat, però amb la muntanya i el poble sempre al retrovisor. “Em vaig passar els estius a Forcall, fent-me amb la terra”.
La Isabel és qui pren el guant de la tradició familiar de viure i manufacturar productes de gastronomia. “A casa sempre hem sigut de fer conserves, vi i matances del porc”. Acabats els estudis a Barcelona, se n’anà a Còrdova, a Andalusia, per treballar de tècnica agrícola. Allà s’integra com a tècnica al centre d’investigació en agricultura i ramaderia ecològica (CIFAED) a Granada, “una ciutat molt intensa per viure-hi als vint-i-pocs, amb gent de tot arreu”. Tres anys als despatxos són suficients per voler tornar al camp i ho fa a la cooperativa Hortigas, un col·lectiu de productors i consumidors d’agricultura ecològica que funciona de forma assembleària.
Però torna perquè s’enyora, “un dia de camí per venir a casa és molt camí”. Se’n va a Mura (el Bages) a la finca de les Refardes, que recuperen llavors de varietats antigues: tomàquets, albergínies, carbasses, llegums, carbassons, pebrots. Però quan ja sembla que és un lloc ni massa a prop ni massa lluny de casa i la família, li torna a sortir una oportunitat a Còrdova, un parell d’anys més.
De nou aquí, es vincula amb La Kosturica(Canovelles, Vallès Oriental), un projecte d’horta i distribució de cistelles ecològiques. Allí coneix un antic col·laborador: Kilian Sampol, barceloní i enginyer tècnic agrícola com ella, empeltat a l’Alta Garrotxa, que entre moltes altres coses, toca abelles. Al veïnat de Sant Grau d’Entreperes, pertanyent a Sales de Lierca, viuen en una cabana restaurada per en Kilian, enmig d’un bosc frondós d’alzines, pins roig, arboços i marfulls d’una finca rural en estat ruïnós.
Amb els setanta bucs que el Kilian té i la mel que distribueix amb el nom de "La calma", com la muntanya on és la finca, la Isabel es comença a familiaritzar amb les abelles. Llavors, el 2014 “passa una cosa d’aquelles que no pots dir que no”. Pierre De Couessin, un francès de la Bretanya arrelat a Puig Petit, un veïnat proper a Olot, els ve a trobar. Està malalt, n’és conscient, i voldria deixar en bones mans les abelles que poblen les 200 bucs que té repartits per la comarca, on elabora la mel sota la marca "Picot" des de fa més de trenta anys. “És una oportunitat per viure del que ens agrada però, alhora, recollir un testimoniatge de tota una vida”.
“Doncs, va”. Va. Les abelles són una societat al marge. Una mena de civilització. A les preguntes òbvies de com funcionen els eixams, si cal protegir-se per treure’n els quadres i buidar la mel, les flors que hi ha a la vora, s’obre un món nou. Sortint d’Olot cap a Santa Pau, ens enfilem cap a la finca on, en una petita feixa entre cirerers, hi ha els bucs i l’obrador. Com que plou i fa fred, elles, mel·líflues, s’estan al rusc. Ens hi podem apropar sense por. “Jo sempre m’equipo en previsió a llarg termini. És millor prendre precaució perquè si et piquen molt sovint pots desenvolupar al·lèrgia al seu verí i llavors pot ser perillós”.
L’espècie que ocupa els eixams és l’apis mel·lífera mel·lífera –“marronosa i no pas groga i negra com l’Abella Maia, aquestes són les italianes, que a més també són dòcils”. I el caràcter d’aquestes, què tal? A mig camí de les italianes i les africanes que són agressives i es veu que et venten una fiblada a la mínima.
La Isabel està acostumada a divulgar i explicar aquest ofici antic. Per tant, ràpidament, em posa en antecedents: en una comunitat d’abelles només hi ha una reina, que és més gran i té l’abdomen més llarg i més punxegut. Com es fa una reina? “Les abelles mainaderes tenen unes glàndules que segreguen gelea reial durant uns dies, el súper aliment que donen a les cries. Quan necessiten una reina la sobrealimenten i l’escollida, creix més”. Hi ha mascles en un eixam d’abelles? “Sí, pocs, no fan mel però poden pol·linitzar i s’ocupen de feines com la ventilació del buc”. Es veu que ells són rodonets i panxons.
“La majoria són abelles obreres, que surten a buscar el nèctar de les flors”. I compten per la vida per quilòmetres: “uns 180, aproximadament, després es moren. Les reines, no; poden viure fins a tres o quatre anys”. Així doncs en un eixam només posa ous la reina. Quants? “Uns 2.000 cada dia, però depèn de l’estació”. Uns 2.000! Però encara hi ha més complexitat. L’interior del rusc és una malla matemàtica perfecte: la successió infinita de cel·les hexagonals fetes de cera. Al niu del rusc, com si fos un rector sempre a 36 ºC, la reina diposita els ous, en surt una larva que, les abelles que les cuiden tanquen en cel·les perquè puguin fer la metamorfosi. Quan l’abella ja és adulta, al cap de vint-i-un dies, rebenta l’opercle on l’han tancat i surt. Els primers dies fan feines d’interior i després ja volen, però volar és la última etapa del viatge. 180 km i c’est fini.
Aquí a la Garrotxa, la mel que fan és de mil flors i sedentària. “Procurem no moure els eixams, hi ha productors que segueixen la floració de certes espècies de flors i acaben fent transhumància”. Per això, aquests dies trescaven l’escàcia. Fa unes setmanes, la colza i els pixa-llits. I d’aquí a unes setmanes serà el torn del til·ler, el castanyer i la botja. “A l’estiu i a l’hivern fan parades, no volten tant”. Ara és plena temporada alta.
La majoria de notícies dels apicultors tenen a veure amb la mortalitat de les abelles. “El pitjor enemic són els pesticides i els monocultius, tot i que les ones de la telefonia mòbil tampoc els van gaire bé”. I les vespes asiàtiques, què? “Això és terrible. Van arribar a França i han traspassat els Pirineus, n’hi ha a l’Empordà i aquí, amb la mala sort que l’ecosistema de la Garrotxa els va la mar de bé perquè hi ha cursos d’aigua i boscos frondosos”. La vespa asiàtica té unes dimensions força grosses –com la mida del dit polze- i és un doble depredador “caça abelles per alimentar les seves cries però a més a més assetja el rusc, amb la qual cosa estressa tant la població de dins que pot provocar una mortalitat indirecte de tot el rusc que queda col·lapsat”.
L’apicultor buida els quadres de dins els ruscos quan estan plens de mel. A l’obrador, amb un ganivet es talla l’opercle de cera que cobreix els forats hexagonals on hi ha la mel. Llavors s’ha de centrifugar, filtrar, deixar madurar durant un parell de setmanes, i envasar. En aquesta explotació, la producció és molt limitada i la venda és de proximitat. “El problema de l’apicultura és que l’aprenentatge és lent i el temps de reacció per esmenar decisions és d’un any per l’altre. Em passo les estacions esperant que sigui l’any que ve per fer-ho d’un altra manera”. Una professió que exigeix fer les coses “tranquil·lament”, encara que ara siguin dies de feinejar molt.
L’objectiu de la Isabel Vert és arribar a fer una producció de tres o quatre tones cada any. I anar consolidant la mel feta a La Garrotxa. “Només per l’alegria que va tenir la gent d’aquí quan van veure que seguíem amb la mel d’en Pierre, ja val la pena”. Un compromís amb un ofici antic i amb la natura. Un estil de vida que té en l’ecologia un cicle complet: viure la pagesia i la ramaderia com una opció política, amb un discurs fonamentat sobre com gestionar els recursos, reduir residus, entendre el temps més enllà dels minuts i els segons, amb una mel, com a producte final, feta amb passió. Un camí més lent i infinitament més llarg que la mesura vital de 180 quilòmetres.
És finals d’abril a la Garrotxa i fa un dia hivernal. 48 hores seguides de pluja i neu a les cotes altes han acabat amb la floració de les escàcies. “Fa uns dies pensàvem que tindríem una producció molt bona perquè hi havia flors per tot arreu i en un parell de dies hauran caigut totes”. Ho diu amb rotunditat però resignada la Isabel Vert (Terrassa, 1981) diplomada en enginyeria tècnica agrícola per la UPC que fa tres anys que es dedica a l’apicultura, després d’un periple intens de tastets en explotacions agrícoles entre Andalusia, els Vallesos i la Garrotxa. “La ramaderia no et deixa temps per massa res, tot i aquestes bèsties –les abelles- permeten un fer més tranquil”.
La història de la Isabel s’explica en tres temps, igual que es remunten les dues generacions que la separen d’un entorn rural a un entorn urbà, en un viatge d’anada i tornada. Tant el seu pare com la seva mare són originàries de Forcall, un poble vora de Morella, a la comarca valenciana dels Ports. L’àvia va emigrar a Terrassa per treballar en el tèxtil, però la família tornava al poble cada estiu. Allà es van conèixer els seus pares i van tornar a la ciutat, però amb la muntanya i el poble sempre al retrovisor. “Em vaig passar els estius a Forcall, fent-me amb la terra”.
La Isabel és qui pren el guant de la tradició familiar de viure i manufacturar productes de gastronomia. “A casa sempre hem sigut de fer conserves, vi i matances del porc”. Acabats els estudis a Barcelona, se n’anà a Còrdova, a Andalusia, per treballar de tècnica agrícola. Allà s’integra com a tècnica al centre d’investigació en agricultura i ramaderia ecològica (CIFAED) a Granada, “una ciutat molt intensa per viure-hi als vint-i-pocs, amb gent de tot arreu”. Tres anys als despatxos són suficients per voler tornar al camp i ho fa a la cooperativa Hortigas, un col·lectiu de productors i consumidors d’agricultura ecològica que funciona de forma assembleària.
Isabel Vert. Foto: Martí Albesa
Però torna perquè s’enyora, “un dia de camí per venir a casa és molt camí”. Se’n va a Mura (el Bages) a la finca de les Refardes, que recuperen llavors de varietats antigues: tomàquets, albergínies, carbasses, llegums, carbassons, pebrots. Però quan ja sembla que és un lloc ni massa a prop ni massa lluny de casa i la família, li torna a sortir una oportunitat a Còrdova, un parell d’anys més.
De nou aquí, es vincula amb La Kosturica(Canovelles, Vallès Oriental), un projecte d’horta i distribució de cistelles ecològiques. Allí coneix un antic col·laborador: Kilian Sampol, barceloní i enginyer tècnic agrícola com ella, empeltat a l’Alta Garrotxa, que entre moltes altres coses, toca abelles. Al veïnat de Sant Grau d’Entreperes, pertanyent a Sales de Lierca, viuen en una cabana restaurada per en Kilian, enmig d’un bosc frondós d’alzines, pins roig, arboços i marfulls d’una finca rural en estat ruïnós.
Amb els setanta bucs que el Kilian té i la mel que distribueix amb el nom de "La calma", com la muntanya on és la finca, la Isabel es comença a familiaritzar amb les abelles. Llavors, el 2014 “passa una cosa d’aquelles que no pots dir que no”. Pierre De Couessin, un francès de la Bretanya arrelat a Puig Petit, un veïnat proper a Olot, els ve a trobar. Està malalt, n’és conscient, i voldria deixar en bones mans les abelles que poblen les 200 bucs que té repartits per la comarca, on elabora la mel sota la marca "Picot" des de fa més de trenta anys. “És una oportunitat per viure del que ens agrada però, alhora, recollir un testimoniatge de tota una vida”.
“Doncs, va”. Va. Les abelles són una societat al marge. Una mena de civilització. A les preguntes òbvies de com funcionen els eixams, si cal protegir-se per treure’n els quadres i buidar la mel, les flors que hi ha a la vora, s’obre un món nou. Sortint d’Olot cap a Santa Pau, ens enfilem cap a la finca on, en una petita feixa entre cirerers, hi ha els bucs i l’obrador. Com que plou i fa fred, elles, mel·líflues, s’estan al rusc. Ens hi podem apropar sense por. “Jo sempre m’equipo en previsió a llarg termini. És millor prendre precaució perquè si et piquen molt sovint pots desenvolupar al·lèrgia al seu verí i llavors pot ser perillós”.
Isabel Vert. Foto: Martí Albesa
L’espècie que ocupa els eixams és l’apis mel·lífera mel·lífera –“marronosa i no pas groga i negra com l’Abella Maia, aquestes són les italianes, que a més també són dòcils”. I el caràcter d’aquestes, què tal? A mig camí de les italianes i les africanes que són agressives i es veu que et venten una fiblada a la mínima.
La Isabel està acostumada a divulgar i explicar aquest ofici antic. Per tant, ràpidament, em posa en antecedents: en una comunitat d’abelles només hi ha una reina, que és més gran i té l’abdomen més llarg i més punxegut. Com es fa una reina? “Les abelles mainaderes tenen unes glàndules que segreguen gelea reial durant uns dies, el súper aliment que donen a les cries. Quan necessiten una reina la sobrealimenten i l’escollida, creix més”. Hi ha mascles en un eixam d’abelles? “Sí, pocs, no fan mel però poden pol·linitzar i s’ocupen de feines com la ventilació del buc”. Es veu que ells són rodonets i panxons.
“La majoria són abelles obreres, que surten a buscar el nèctar de les flors”. I compten per la vida per quilòmetres: “uns 180, aproximadament, després es moren. Les reines, no; poden viure fins a tres o quatre anys”. Així doncs en un eixam només posa ous la reina. Quants? “Uns 2.000 cada dia, però depèn de l’estació”. Uns 2.000! Però encara hi ha més complexitat. L’interior del rusc és una malla matemàtica perfecte: la successió infinita de cel·les hexagonals fetes de cera. Al niu del rusc, com si fos un rector sempre a 36 ºC, la reina diposita els ous, en surt una larva que, les abelles que les cuiden tanquen en cel·les perquè puguin fer la metamorfosi. Quan l’abella ja és adulta, al cap de vint-i-un dies, rebenta l’opercle on l’han tancat i surt. Els primers dies fan feines d’interior i després ja volen, però volar és la última etapa del viatge. 180 km i c’est fini.
Aquí a la Garrotxa, la mel que fan és de mil flors i sedentària. “Procurem no moure els eixams, hi ha productors que segueixen la floració de certes espècies de flors i acaben fent transhumància”. Per això, aquests dies trescaven l’escàcia. Fa unes setmanes, la colza i els pixa-llits. I d’aquí a unes setmanes serà el torn del til·ler, el castanyer i la botja. “A l’estiu i a l’hivern fan parades, no volten tant”. Ara és plena temporada alta.
Isabel Vert. Foto: Martí Albesa
La majoria de notícies dels apicultors tenen a veure amb la mortalitat de les abelles. “El pitjor enemic són els pesticides i els monocultius, tot i que les ones de la telefonia mòbil tampoc els van gaire bé”. I les vespes asiàtiques, què? “Això és terrible. Van arribar a França i han traspassat els Pirineus, n’hi ha a l’Empordà i aquí, amb la mala sort que l’ecosistema de la Garrotxa els va la mar de bé perquè hi ha cursos d’aigua i boscos frondosos”. La vespa asiàtica té unes dimensions força grosses –com la mida del dit polze- i és un doble depredador “caça abelles per alimentar les seves cries però a més a més assetja el rusc, amb la qual cosa estressa tant la població de dins que pot provocar una mortalitat indirecte de tot el rusc que queda col·lapsat”.
L’apicultor buida els quadres de dins els ruscos quan estan plens de mel. A l’obrador, amb un ganivet es talla l’opercle de cera que cobreix els forats hexagonals on hi ha la mel. Llavors s’ha de centrifugar, filtrar, deixar madurar durant un parell de setmanes, i envasar. En aquesta explotació, la producció és molt limitada i la venda és de proximitat. “El problema de l’apicultura és que l’aprenentatge és lent i el temps de reacció per esmenar decisions és d’un any per l’altre. Em passo les estacions esperant que sigui l’any que ve per fer-ho d’un altra manera”. Una professió que exigeix fer les coses “tranquil·lament”, encara que ara siguin dies de feinejar molt.
L’objectiu de la Isabel Vert és arribar a fer una producció de tres o quatre tones cada any. I anar consolidant la mel feta a La Garrotxa. “Només per l’alegria que va tenir la gent d’aquí quan van veure que seguíem amb la mel d’en Pierre, ja val la pena”. Un compromís amb un ofici antic i amb la natura. Un estil de vida que té en l’ecologia un cicle complet: viure la pagesia i la ramaderia com una opció política, amb un discurs fonamentat sobre com gestionar els recursos, reduir residus, entendre el temps més enllà dels minuts i els segons, amb una mel, com a producte final, feta amb passió. Un camí més lent i infinitament més llarg que la mesura vital de 180 quilòmetres.
Isabel Vert. Foto: Martí Albesa