Atrapat per «El crac»

No m’esperava per a res que a aquestes altures estaria semi enganxat a la segona temporada d’El crac. I dic “semi” perquè aquesta setmana, per exemple, em vaig oblidar que era dilluns i que tocava nou capítol i quan me’n vaig recordar ja era tard. El vaig buscar a la web i ja està. Sigui com sigui, no m’ho esperava. La primera temporada se’m va fer llarga i no especialment graciosa, massa estripada i paròdica. En canvi aquesta segona, injectada de farsa també per tot arreu, posseeix algun intangible que no sé identificar del tot bé i que li proporciona un magnetisme especial.

Suposo que té a veure amb el que és més evident: el joc autoreferencial entre actors i personatges. L’equívoc de pretendre que Joel Joan és tal i com es retrata a ell mateix a la sèrie. Això, ja ho sabem, també passava a la primera temporada, però ara es veu corregit i augmentat per la presència fonamental de Julio Manrique que, al seu torn, també se suposa que s’interpreta a si mateix i que també fa veure que és d’una determinada manera que no és en realitat.

Em pregunto si ara també els passa que els espectadors arrauxats els aturen pel carrer i els fan comentaris i retrets sobre com són i com es comporten a la sèrie. Des que hi va començar a haver colebrots a Catalunya, hi ha anècdotes sucoses que il·lustren aquest fenomen. Joan Massotkleiner i Marc Cartes, per exemple, explicaven en el seu dia com els increpaven per culpa dels seus papers a Secrets de família i Laberint d’ombres, respectivament.

Estem davant d’una sèrie estranya i magnètica, també desconcertant. Que flirteja amb la famosa “conyeta” catalana i alhora la transcendeix. Que li proposa a l’espectador estímuls primaris i facilots i el sap mantenir en tensió

I en aquest cas que ara ens ocupa què deu passar? És evident que l’espectador tipus dels colebrots del migdia no és el mateix del d’una sèrie com El crac. Però no puc evitar imaginar-me aquella senyora que, convençuda que Julio Manrique s’està interpretant a si mateix, l’atura pel carrer i li clava una bronca de por per les mentides que a cada nou capítol li etziba a la seva nòvia, l’estupenda Sara Espígul. L’estranyesa està ben jugada, empolsinada d’astracanada però amb intenció profunda. Tot plegat es veu amenitzat i amanit amb sal i pebre per la presència de Pol López, Marc Rodríguez i Ivan Benet -comparses imprescindibles del teatre –real- de Julio Manrique- que donen vida a uns col·legues infantils i frívols, abonats a la disbauxa permanent.
 
Hi ha un bon guió al darrere d’El crac. Intueixo, no costa gaire, que les situacions repetides –i repetitives- d’engany i d’hipocresia que a cada nou capítol apareixen en les vides dels protagonistes, estan pensades per a desembocar en una catarsi, un clímax de sentiments que, suposo, no trigarà en arribar. Mentrestant ens trobem amb capítols tan ben resolts com el del viatge al Líban i l’aparició del mantra Plats bruts en la vida del Joel Joan. Força brillant, s’ha de reconèixer. O en el capítol d’aquesta setmana, l’homenatge a Pulp Fiction –la mítica escena de Christopher Walken- amb l’anell que Manrique es treu de la màniga –o d’un altre lloc- per arreglar l’enèsima mentida a la seva parella.

És aquesta capacitat per a retratar la incomoditat, la insatisfacció, la colossal falta de maduresa del nostre temps, el que fa que El crac s’elevi i voli

També hem vist l’aparició de Porca misèria, la sèrie en què Joan i Manrique van forjar la suposada amistat de conveniència que ara ensenyen. Una pinzellada d’imaginari construït en el passat i interioritzat pels mateixos espectadors que ara veuen El crac. Estem davant d’una sèrie estranya i magnètica, també desconcertant. Que flirteja amb la famosa “conyeta” catalana i alhora la transcendeix. Que li proposa a l’espectador estímuls primaris i facilots i el sap mantenir en tensió, atrapat en el seu magnetisme. Ben trenada en les seves dues o tres trames paral·leles.

Memorable la imatge d’aquesta setmana de Julio Manrique capturat davant la televisió per un programa tipus Empeños a lo bestia mentre la seva nòvia estava entusiasmada per la possibilitat d’un casament que ell no desitja veure ni amb pintura. És aquesta capacitat per a retratar la incomoditat, la insatisfacció, la colossal falta de maduresa del nostre temps, el que fa que El crac s’elevi i voli.