Balada viva del Raval

Acabo de descobrir un altre vídeo d’aquells que tant m’agraden, dels de la Barcelona antiga, la que ja no hi és i encara me’n recordo. Està a Youtube i es diu 1987. Barrio Chino. No arriba ni als dos minuts i mig però és una delícia absoluta. Recorre carrers i personatges del vell Raval, aquell barri xino que va canviar de cara quan els Jocs Olímpics van revolucionar la ciutat i, encara més, quan fa vint anys les excavadores van esventrar-lo, van desaparèixer carrers, van obrir la Rambla del Raval i hi van fer caure el gatàs de Botero.

Al vídeo hi veiem un desguitarrat Saló Diana, aquella mítica sala del carrer Sant Pau on s’hi va fer cine, teatre i varietats. Unes galeries comercials que es deien Conde i que ja criaven runa i més d’un bitxo hi devia criar malves. Unes quantes senyores d’aquelles que diuen que et parlaven de tu, incomptables cartells de pensions de mala mort. Pobres i tullits fent cua a les portes de l’Hora de Déu, el lloc de beneficència del barri. També un principi de baralla de carrer que podria ser entre clans o entre pispes. Un mur que cau i uns paletes que s’hi juguen la vida.

Tot sembla que estigui ple de ronya però alhora tot transpira una estranya veritat orgànica. No crec que ningú amb dos dits de front enyori aquell barri. No s’han d’enyorar els indrets pobres i plens de misèria, no s’ha de desitjar que ningú visqui amb dos pams de pols sobre cada moble. Sempre m’ha agradat passejar pel Raval. Avui és un barri diferent, també hi ha pobresa i necessitat. També locals estrambòtics i restes del passat. Hi ha entrat l’asfalt i la modernitat, hi ha restaurants de moda i llocs de tapes de disseny, però també hi batega lumpen i s’oloren canonades que han rebentat.
 
Hi torno una vegada més. Entrant des de la Rambla pel carrer Unió quasi el primer que et trobes és el Troika, una botiga de delicatessen russa on pots enganxar a l’aparador anuncis per oferir els serveis de cangur o reforç escolar. També hi ha banderes, flautes i nines russes. La típica nina russa que un es compra mentre passeja pel Raval. Al costat hi ha el Cañete, restaurant gloriós de bones viandes i alcohols de qualitat: “Abrimos casi todos los días del año menos el domingo por descanso del personal”. “Descanso del personal” és una expressió que sempre m’ha agradat moltíssim.

El diminut carrer Santa Margarida està colonitzat per botigues de recanvis de mòbils regentades per magrebins. A Sant Pau, la fabulosa Llibreria Millà està tancada des de ja fa mesos. Encara hi ha el cartell i els aparadors. La Filmoteca acaba de complir cinc anys al Raval, gran notícia. Mentrestant, a les quatre cantonades de la plaça, davant del Marsella i les absentes, les noies fan el carrer, com sempre, esperant que algú se’ls atansi, o atansant elles els seus encants. A tocar de Robador sempre hi ha aparcada o vagarejant una furgoneta de la Guàrdia Urbana. Què hi fa allà?

Mirant les noies hi ha senyors que només miren i pregunten. Recordo els temps, no llunyans, que passava el mateix davant del vell Goya. A vegades em quedava mirant els senyors que miraven les putes. Llavors jo era “el noi que mirava els senyors que miraven les putes”. Estava encantat. A Nou de Sadurní hi ha el Consell Islàmic Cultural del barri. A qui fa por la paraula “islàmic”? I Casa Leopoldo, esclar, que ha tornat i és fabulós que així sigui. Sempre que passo per allà no puc evitar traspassar pel Passatge Bernardí Martorell, que té dos arcs a l’entrada i a la sortida i fa olor de falafel.

A la Rambla del Raval hi festegen un grapat de restaurants de moda, com El Suculent, que té el millor nom de tots. Just al davant, al costat de La Verónica, clàssic del barri, hi ha L’Hora de Déu i me’n recordo del vídeo que vaig veure i de com ha canviat. No gaire lluny batega el Casal dels Infants, institució cabdal, comandada per l’Enric Canet, força viva de la ciutat. El bar Aurora, llargues nits i albades glorioses, està tancat i en lloguer. I a la cantonada amb Riereta, el Guixot, gloriosos entrepans i un local de drapaire col·lapsat de rampoines i olor de pixums.
 
L’irreductible Llantiol continua bategant i qui se’l va inventar, el Ferran Rodríguez, regenta Can Lluís al carrer de la Cera, un restaurant on mai res dolent pot passar-te. Per allà vivia el gran Joaquim Jordà, en un pis esquifit ple de llibres i un llit en un racó. De les millors entrevistes que he fet mai. Era per la Plaça del Pedró, on expliquen que hi havia hagut la Filmoteca i ara hi ha una perruqueria que es diu Sisi Hermosa. Enfilo per Reina Amàlia, on hi ha el Casal Marxista i la cooperativa de periodistes SomAtents, que explica el món amb mirada jove i clara.

Voldria entendre per què la Plaça Folch i Torres porta tant temps en obres. Està eternament En construcció, com la pel·lícula de Guerin que tant bé va retratar la metamorfosi del barri. Des d’on sóc veig al fons el Paral·lel i estic a tocar de Sant Antoni, podrit per l’especulació, que expulsa els seus veïns i només pensa en els turistes. Fixa’t, davant de l’església de Sant Pau del Camp hi ha un Tecnocasa, compra i venda i mamoneig. El carrer de l’Hort de la Bomba és ample, quasi sembla una plaça i resulta ideal per jugar a pilota, llàstima que hi hagi un cartell que prohibeix jugar a pilota.
 
Anant per Hospital sempre va bé entrar un moment a la plaça de la Bilblioteca de Catalunya i La Massana. Espai de pau i viver dels sense sostre, que allà maten el temps i el tetra brick de Don Simon. Davant hi ha El Transwaal, botiga centenària d’uniformes d’oficis i el bar Mendizábal, amb aquella barra a la cantonada de Junta del Comerç, que tants vespres ha amenitzat l’espera per entrar al Romea. A l’Arc de Sant Agustí, un altre bar empolsegat i autèntic, la Bodega Montse on una vegada vaig parlar amb l’Abdel, el protagonista d’En Construcció. Al Raval, les històries sempre estan encreuades, sempre es perden i es retroben. Sempre un intangible de sentit les ajunta i en fabrica una balada que ve de gust taral·lejar.

Per tot el barri et trobes les llaunes enganxades a les parets, art urbà amb missatges d’amor: “No puedo vivir sin ti”. Doncs això.