Carles Rebassa: «El conflicte de classe el tenim tan viu com sempre»

Carles Rebassa (Palma, 1977) compta amb una llarga trajectòria com a poeta, amb una veu que s'ha anat construint i ampliant a base de recitals i de lluites. Poc després de la publicació del celebrat retorn de Pluja de foc (Terrícola, 2016), va sorprendre tothom amb Eren ells (Angle Editorial, 2016), una novel·la de debut que va merèixer el premi Pin i Soler de narrativa –dotat amb 21.000€– i que acaba de rebre el premi Ciutat de Barcelona en literatura catalana, una cirereta de prestigi i reconeixement a una obra que dona veu a un grup d’adolescents a la recerca de la identitat, en un paisatge propi i ple de secrets i troballes.
 
- Per a molts –lectors i companys de professió–, el premi Pin i Soler va ser una gran sorpresa. El pas a la narrativa ha estat un salt al buit o ja feia temps que el preparava?
 
- Hi ha molta gent que no sabia que estava fent això, i d'aquí ve la sorpresa, perquè sóc molt discret amb aquestes coses. És el meu caràcter . Però, si m'hagués de definir, ho faria com a poeta, tant a Pluja de foc com a Eren ells. La poesia és una actitud davant l'escriptura que fa que tu puguis expressar-te o fer unes coses d'una manera, amb un model textual o un altre. Sempre he escrit poesia i narrativa, però creia que la narrativa no la tenia madura. Fins que vaig acabar Eren ells i vaig dir que aquesta vegada sí, que endavant.
 
- Blai Bonet i Palau i Fabre també són excel·lents narradors, a banda de poetes.
 
- O el mateix Joan Brossa, amb un concepte de poesia com a objecte, molt visual, escènica i urbana.
 
- Com explicaria el trànsit de la poesia a la narrativa? Tècnicament són mons diferents, i amb Eren ells ha demostrat un gran control estilístic i de registre.
 
- La diferència és simplement estructural. En un poema hi té a veure la immediatesa i tota una sèrie de coses i de jocs, de continguts i de formes, elements que pots anar movent i canviant i reescrivint. Per a mi, un poema sempre té una independència al costat dels altres. En canvi, en un llibre com Eren ells cada pàgina va en relació a totes les d'abans i a les que vindran. Quan muntes l'estructura, pot passar que t'adonis que a la pàgina 50 hi passa una cosa que contradiu una altra que passa a la pàgina 40.
 
- El procés de reescriptura és un punt clau, doncs.
 
- Aquest llibre l'he reescrit quatre o cinc vegades, tot sencer, de dalt a baix. Al final, però, hi ha un moment en què t'has d'aturar i dir prou.
 
- A diferència dels llibres de poemes –que els pots fer a fogonada, durant deu anys, si cal–, una novel·la necessita mantenir un ritme, una intensitat i una constància.
 
- Eren ells el vaig escriure en dos anys. Però no va haver-hi una planificació prèvia, va anar sortint. Després, hi va haver una feina de reescriptura i de muntatge, perquè dins de l'escriptura hi va el muntatge. El procés de muntatge de la novel·la s'acosta molt al procés de muntatge d'un film: agafes les escenes i organitzes, agafes la seqüència i allà és on veus que hi falta alguna cosa, o que l'altra no lliga, etc. De la mateixa manera, els textos es presenten al lector de manera diferent de com van ser escrits.
 
- La trama està molt ben ordida. Sembla que la feina prèvia, de planificació, hagi estat molt intensa.
 
- A mesura que vas escrivint el llibre vas estirant, la planificació et va sortint. Però, és cert que va haver-hi un moment en què els personatges ja eren ells i anaven tibant de la seva pròpia vida. Em vaig sentir com un mèdium, com deia Palau i Fabre, encara que sembli tòpic.
 
- Què és el primer que va escriure?
 
- El primer fragment que vaig escriure és un on en Sebastià i en Miquel Àngel van a fer una volta per la barriada, que apareix cap al mig de la novel·la. Ja tenia la idea de voler parlar de la solitud, dels personatges secundaris tirats que van a fer una volta. I, a partir d'aquí, em van anar sortint totes les altres qüestions. Tot seguit, de les relacions entre personatges en van sortint altres coses, i et trobes estructurant tot el que sortirà, fins arribar al muntatge final, que és, com et deia, la manera de presentar la informació.

- És un procediment de paciència. De fet, tot quadra, fins i tot la coberta, que és molt adient a la història.
 
- Tens raó, és una imatge perfecta i n'estic molt content. Ho és temàticament, però també perquè té delicadesa i inquietud, que és la manera com he intentat escriure el llibre.
 

"Crec que al món contemporani hi ha un excés d'edició de llibres, i a Catalunya en particular"

- Es caracteritza per publicar molt poc. De fet, és sorprenent que en tant poc temps hagin sortit dos llibres com Pluja de foc i Eren ells. És una qüestió d'autoexigència?
 
- Escric molt, però molt a poc a poc. Tinc molta cosa en marxa, però no m'agrada publicar fins que no estigui com ha d'estar. És cosa d'autoexigència, efectivament, però també de responsabilitat. Crec que al món contemporani hi ha un excés d'edició de llibres, i a Catalunya en particular.
 
- Un excés que contrasta amb la realitat, perquè tampoc tenim tants lectors... No obstant això, en els darrers temps han florit les microeditorials i les editorials independents, que fan una bona feina. Com veu el panorama?
 
- Crec, sincerament, que les microeditorials ho tenen molt malament, perquè, editorialment, tornem a estar com estàvem al franquisme,. Els grans grups eren de fora i els editorials que després van surar van ser petites editorials que anaven treballant i anaven fent. Però ara, la lògica capitalista és ben diferent de fa quaranta anys. Malgrat que hi ha moltes petites i mitjanes editorials que treballaven, és, tanmateix, un panorama bastant magre. Moltes petites editorials no fan un gran panorama editorial.
 
- Què cal per fer un gran panorama editorial a nivell de país?
 
- Calen bons autors, i una cultura artística que es fomenti des de l'ensenyament, des dels mitjans de comunicació, des de les polítiques socials, culturals, des de l'urbanisme, i des de l'ètica de la societat. Una cosa que, en aquest país, no tenim. I cal que no hi hagi una diferència tan abismal entre una editorial que pot fer tiratges absurds d'una novel·la comercial i una editorial que treu llibres magnífics, de gran qualitat i cuidant l'edició. No pot ser que aquest sigui l'esgraó següent. Entre aquests dos extrems, hi ha un espai buit que és massa gran.
 
- Fa poc hi va haver un debat provocat pel fet que els tres primers llibres més venuts en català eren obres escrites originalment en castellà. Què en pensa?
 
- Crec que a Catalunya hi ha una gran colonització mental. No tenim grans figures, ni figures mitjanes. Tenim escriptors que surten a diaris, perquè és molt fàcil fer-ho. Però la incidència real d'aquest escriptor és molt baixa. No ho dic amb desànim, sinó reflectint el fet del català com a llengua social, com a llengua d'ús. Que una llengua sigui de cultura o no sempre va en relació amb el fet que sigui una llengua de societat o no. Les darreres enquestes d'ús i coneixement del català són una cosa... No és per estirar-se els cabells, perquè qui no ho sàpiga és que és un ingenu o mira a una altra banda.
 
- Què hem de fer per revertir aquesta situació? Com es pot tenir una incidència real?
 
- Primer, cal parlar-ne. En grup i en general. A veure quins son els nostres grans autors d'avui. Si fem una diferència entre els vius i els que no ho són, etc. Això ho hem de decidir nosaltres. Quins són els grans autors, quines editorials tenim, quins són els usos de lectura d'aquesta societat i com es gestionen les edicions. Tot plegat és molt complicat. i no és el futur el que és magre, sinó el present!
 
- A curt termini, això és reversible?
 
- El problema és que no hi ha una consciència amb la situació real. Això va passar fa vuit anys amb la crisi econòmica, que semblava que no n'hi havia, i després vam veure que sí. No es tracta de fer discursos apocalíptics o catastròfics, simplement cal tenir clar com són les coses. Els polítics tenen la necessitat de justificar el seu sou i demostrar que fan moltes coses. Però també cal fer una reflexió. No tenim unes polítiques clares a favor de la llengua.
 
- A Catalunya, en segons quins àmbits, està mal vist mostrar-se a favor de tenir unes polítiques lingüístiques restrictives.
 
- És una tendència que hem de capgirar. La normalització lingüística ha anat a fer-se sempre per a la gent que arribava, i mai no s'ha fet per la gent que és d'aquí. I s'ha de començar per la gent d'aquí. Si el 20 o 30 % de catalanoparlants, de cop, decideixen mantenir la llengua sempre, això seria un gir bestial pel que fa a l'ús i a la categoria. Si realment hi hagués una força i una voluntat, seria molt potent, i d'un dia per l'altre. Es fan servir moltes fal·làcies, com que "jo per ser independentista no vull renunciar a Machado" i coses d'aquestes. Però cal dir que la insolidaritat lingüística és una gran mentida. Si tu vas a qualsevol país, molt probablement no parlaran la teva llengua, sinó la seva. I són uns insolidaris? Ni s'ho plantegen!
 

"Que una llengua sigui de cultura o no sempre va en relació amb el fet que sigui una llengua de societat o no"

- A Eren ells, el llenguatge té un pes fonamental: la cura amb què són triades les paraules, les expressions, la manera com  parlen els personatges. El tractament de la llengua va molt més enllà de la trama: té cos i consistència pròpia.
 
- Rodoreda deia que "una novel·la són paraules". De fet, és molt més important que la trama mateixa. És el que t'acompanya, la llengua és el que va marcant el ritme de la narració. I, per fer-ho, cal trobar una llengua oral que no té perquè ser, forçosament, una reproducció de la llengua oral del carrer. Hi ha escriptors que escriuen amb el català de TV3, però amb una novel·la no reprodueixes el món. Si fas que passin coses que en realitat no passen, per què els personatges haurien de parlar com parla la gent del carrer? La trama i la llengua van juntes, i si tens imaginació per fer una trama, tens imaginació per fer una llengua. La llengua et dóna tots els recursos perquè puguis treballar.
 
- L'ús de la primera, segona i tercera persona té unes connotacions també d'estil, i de símbol. Al principi és una decisió que desconcerta, però que es resol molt bé al llarg de la novel·la. El Jaume és en segona, per exemple, o el Sebastià, en primera.
 
- Això té relació amb el caràcter dels personatges. En Sebastià ja em va sortir en primera. És com un noi que no ha pogut parlar mai, i de cop li donen l'espai per parlar. Quan va entrar en Jaume Veces a l'escriptura, aquest era el personatge constantment vigilat, que tenia un tu que l'estava mirant, una mica sadomasoquista. La tercera persona és més pel personatge de l'Albert, més integrat en la lògica familiar i burgesa.
 
- En Veces "llegeix per fer veure que llegeix".
 
- Per mi, un poeta ho és tot el dia. Per això, al principi et deia que sóc un poeta, si hagués de ser alguna cosa. Amb això, sempre vaig aprofitant coses que sento, d'ambient, detalls que passen pel carrer, que sempre hi són. Omplir la seqüencia de detalls dona molta força al text.
 
- La lectura com a acció és molt present al llarg d'Eren ells. Al principi, hi ha una definició que diu llegir "és com una manera de ser-hi sense haver-hi de ser" o, també, que llegir "et fa més gran a l'hora de veure les coses".
 
- Volia que aparegués que hi ha maneres de transcendir individualment. La lectura ho és. Es poden viure moltes coses o interactuar amb moltes realitats sense haver de ser-hi físicament. George Steiner diu que "llegir és la immortalitat al revés". Aleshores, és aquesta manera de ser-hi i de fer-te créixer.
 
- La novel·la és protagonitzada per un grup d'adolescents que van al mateix institut i que descobreixen la vida, la mort, el sexe. Però no és una novel·la iniciàtica.
 
- Són joves que descobreixen la mort, no la vida, perquè la vida ja la saben. No crec en l'adolescència, penso que és un invent. Però sí que és un moment en què la ingenuïtat es barreja amb la saviesa i amb la valentia. Hi ha un esplendor vital i de sentiment que és molt ric per parlar d'aquestes qüestions. Jo em sento molt dins d'aquest impuls, més proper que no pas amb les persones de la meva edat. Per la manera d'experimentar, de sentir, de parlar, de mirar. No vaig escollir que fossin de 16 o 17 anys. Em va venir així. Aquest llibre, però, no és literatura juvenil. Per què? Perquè no té moralitat.
 
- La descoberta implica plantejar-se la "identitat" i en el que és natural i el que no. "Antinatural és el que no és bo, Jaume, el que fa mal, el que fa dolor", diu en un passatge.
 
- Això és la imposició de la moral damunt l'ètica del món. El que és bo o dolent, natural o antinatural, són valoracions subjectives d'època, de classe, de rol. Consideracions que només es poden passar per la imposició.
 

"[A Catalunya] No tenim unes polítiques clares a favor de la llengua"

- Hi ha un moment que cita Lanit del caçador, de Robert Mitchum. Com se li va acudir que hi hagués la simbologia tan contínua dels llops i del riu?
 
- Per mi era una manera de treure el que hi ha més enllà de la repressió. En Sebastià és el personatge que queda més afectat per la idea de l'home llop, és qui ha tingut una vida pitjor, sempre secundària. Per ell, l'home llop és poder exercir d'ell mateix. L'home llop el tenim associat culturalment a un enemic, un monstre, una cosa maligna, però també pot treure de nosaltres coses molt bones. D'aquí surt la idea del caçador. En Veces crea la idea de l'home llop, però després intenta aturar-lo. Com a la pel·lícula, La nit del caçador, que realment es titula Un riu sense retorn.
 
- Sobre el temps, pràcticament al final, diu "m'ha dit que el temps ja no és cosa nostra, i que si el temps va d'una banda, nosaltres correm de l'altra. I l'he agafat i l'he llençat dins del pou". Em connecta amb la cita de Steiner sobre la immortalitat.
 
- El temps és una obsessió que tinc. A Pluja de foc hi surt moltíssim. El temps és el que ens fa més presoners de tot. Ens fa aquesta idea del passat, d'organitzar-nos, de fer un nadal cada dotze mesos, etc. La lògica del temps social va en contra, de vegades, de la nostra biologia. El temps també t'indica que ets jove o un home madur... Són imposicions. Els personatges, al llibre, abandonen tot això, perquè no els interessa el temps.
 
- Què llegia en Carles Rebassa quan tenia 17 anys?
 
- Llegia tot el que podia. Amb 16 o 17 anys vaig començar a llegir autors catalans com Joan Alcover, Blai Bonet, Salvat Papasseit, Carner. Sempre he estat més lector de poesia. Però vaig començar a llegir el dirty realism americà, Dennis Cooper em va impactar bastant. De fet, a Eren ells hi ha una referència amagada. També vaig llegir El Buda del suburbi, de Hanif Kureishi.
 
- Eren ells arriba poc després de Pluja de foc. Poesia i narrativa de Rebassa han coincidit en poc temps. Quins punts de contacte creu que tenen?
 
- En el concepte de desobediència que hi ha entre alguns personatges d'aquest llibre i el personatge Carles Rebassa de Pluja de foc. I, més que desobediència, de descrèdit de la realitat. A Pluja de foc hi ha el poema El moviment, que això és una idea que surt a Eren ells de manera molt obsessiva. Quan acaba la ciutat, hi ha el camí rosa, i després un turó, i una altra ciutat, i una carretera, etc., i on penses que hi ha el final, encara més. Una idea d'anar corrent endavant, a veure que realment hi ha un milió de coses més a banda del que tu veus.
 
- Pluja de foc mostra un moment de crisi on ens adonem que ens enreden. Eren ells és, en part, un desenvolupament lògic?
 
- Els personatges d'Eren ells veuen que el món és en moviment i que el moviment és definitiu. He intentat que surti una lògica de lluita de classes, en aquest llibre. Un tema bandejat, perquè es pensen que si parles de lluita de classe ets una mena de fanàtic comunista d'un altre segle, i no és veritat. El conflicte de classe el tenim tan viu com sempre. Aquests mateixos personatges el viuen i ho experimenten. Hi ha la presència més obvia, el personatge del Joel i totes les merdes que diu. I la mateixa relació entre personatges i el context immediat familiar.
 
- Sempre s'ha caracteritzat per dir les coses clares.
 
- Les obres que realment provoquen coses són les que agafen una realitat que aparentment funciona de manera harmònica i la mostra en un context on crea un conflicte. A partir d'aquest conflicte, hi ha un qüestionament de tot el sistema, en general.
 
- Ens cal més subversió?
 
- El que ens sobra són eslògans i consignes. Ens falten actituds veritablement compromeses o subversives. Falten actituds veritablement autèntiques.