19
de gener
del
2017
Actualitzat
el
20
de gener
a les
7:11h
De la finalització del període reproductiu en les femelles d’Homo sapiens en diem menopausa. Succeeix a l’edat mitjana, quan encara resten molts anys de vida. Fins no fa gaire es pensava que aquesta situació només succeïa en els humans, però darrerament s’ha observat que les femelles de dues espècies de cetacis, les orques (Orcinus orca) i la balena pilot (Globicephala macrorhynchus), sobreviuen molts anys sense ovular.
Els biòlegs evolutius es pregunten quin és el sentit biològic de mantenir vius organismes que no poden complir amb el llegat de perpetuar-se en, al menys, tres espècies de mamífers, quan en gairebé tots els altres animals el període reproductiu de les femelles acaba quan moren. Durant molt de temps es va argumentar que la menopausa succeïa "perquè sí", com altres característiques a la natura. Però la troballa d’aquesta excepció evolutiva en altres espècies apunta causalitats.
L'"efecte matriarca" hi podria jugar un paper. Les orques s’organitzen en grups emparentats on conviuen fins a quatre generacions, bàsicament femelles i juvenils, i són liderats per una matriarca, que té un gran poder de convocatòria. Quan piquen vigorosament l’aigua amb la cua, tots hi corren; saben que potser haurà trobat el banc de salmons que els saciarà la fam. La capacitat de trobar recursos ofereix un clar sentit evolutiu: el grup que més menja té més probabilitats de transmetre el gen que atura l’ovulació.
Altres femelles de mamífer, com ara les elefantes, també fan de líders en la segona meitat de la seva vida. La seva veterania és clau per al bon funcionament del grup. En èpoques de sequera, condueixen el grup familiar, format per femelles i joves, a fonts d’aigua recòndites a les quals havien accedit molt de temps enrere. Però les elefantes no perden la capacitat de reproduir-se fins a edats ben avançades.
L'"efecte àvia" descriu l’ajuda de la mare per cuidar una progènie de la filla, i és l’explicació més generalitzada de la menopausa en els humans. Es considera que, quan els nostres ancestres es van adaptar a viure a la sabana, les femelles que ajudaven les filles a cuidar la descendència, sens dubte augmentaven les possibilitats de sobreviure dels néts. D’aquesta manera, el gen de l’àvia cuidadora es transmetria de generació en generació.
L’observació del comportament de cetacis durant quaranta-tres anys ha ofert una visió més complexa. El període reproductiu de les orques comença normalment als quinze anys, i acaba entre els trenta o els quaranta. Fins als vuitanta o els cent anys reportats que poden viure, no ovulen. Per què?
Els fills d’orques grans tenen gairebé el doble de probabilitats de morir que el de les orques joves. En la competència per cercar menjar, les joves s’esforcen més, amb la qual cosa els embarassos i la lactància seran més exitosos i els seus fills tindran el doble de probabilitat de sobreviure que els de les seves mares.
Les orques grans deixen d’ovular, doncs, perquè la seva descendència perd en competència amb la de les seves filles, sense contradir l’"efecte àvia", (o "matriarca", a fi de comptes un és l’extensió de l’altre). Els costos elevats de ser mare en edat avançada i els beneficis que aporta la veterania al grup poden explicar perquè les orques han desenvolupat el període post-reproductiu més llarg conegut entre tots els animals no humans. I és clau per a comprendre la nostra pròpia història fisiològica.
Els biòlegs evolutius es pregunten quin és el sentit biològic de mantenir vius organismes que no poden complir amb el llegat de perpetuar-se en, al menys, tres espècies de mamífers, quan en gairebé tots els altres animals el període reproductiu de les femelles acaba quan moren. Durant molt de temps es va argumentar que la menopausa succeïa "perquè sí", com altres característiques a la natura. Però la troballa d’aquesta excepció evolutiva en altres espècies apunta causalitats.
L'"efecte matriarca" hi podria jugar un paper. Les orques s’organitzen en grups emparentats on conviuen fins a quatre generacions, bàsicament femelles i juvenils, i són liderats per una matriarca, que té un gran poder de convocatòria. Quan piquen vigorosament l’aigua amb la cua, tots hi corren; saben que potser haurà trobat el banc de salmons que els saciarà la fam. La capacitat de trobar recursos ofereix un clar sentit evolutiu: el grup que més menja té més probabilitats de transmetre el gen que atura l’ovulació.
Altres femelles de mamífer, com ara les elefantes, també fan de líders en la segona meitat de la seva vida. La seva veterania és clau per al bon funcionament del grup. En èpoques de sequera, condueixen el grup familiar, format per femelles i joves, a fonts d’aigua recòndites a les quals havien accedit molt de temps enrere. Però les elefantes no perden la capacitat de reproduir-se fins a edats ben avançades.
L'"efecte àvia" descriu l’ajuda de la mare per cuidar una progènie de la filla, i és l’explicació més generalitzada de la menopausa en els humans. Es considera que, quan els nostres ancestres es van adaptar a viure a la sabana, les femelles que ajudaven les filles a cuidar la descendència, sens dubte augmentaven les possibilitats de sobreviure dels néts. D’aquesta manera, el gen de l’àvia cuidadora es transmetria de generació en generació.
L’observació del comportament de cetacis durant quaranta-tres anys ha ofert una visió més complexa. El període reproductiu de les orques comença normalment als quinze anys, i acaba entre els trenta o els quaranta. Fins als vuitanta o els cent anys reportats que poden viure, no ovulen. Per què?
Els fills d’orques grans tenen gairebé el doble de probabilitats de morir que el de les orques joves. En la competència per cercar menjar, les joves s’esforcen més, amb la qual cosa els embarassos i la lactància seran més exitosos i els seus fills tindran el doble de probabilitat de sobreviure que els de les seves mares.
Les orques grans deixen d’ovular, doncs, perquè la seva descendència perd en competència amb la de les seves filles, sense contradir l’"efecte àvia", (o "matriarca", a fi de comptes un és l’extensió de l’altre). Els costos elevats de ser mare en edat avançada i els beneficis que aporta la veterania al grup poden explicar perquè les orques han desenvolupat el període post-reproductiu més llarg conegut entre tots els animals no humans. I és clau per a comprendre la nostra pròpia història fisiològica.