El pacte entre el PP i C's bunqueritza la dreta judicial

Una de les reformes incloses en l’acord entre el Partit Popular i Ciutadans per a la investidura afecta la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ). La majoria dels membres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), serien elegits pels mateixos jutges i no, com ara, per un acord de les forces parlamentàries. El partit d’Albert Rivera ha subratllat aquest aspecte perquè ha estat una proposta de la formació taronja, acceptada pels de Mariano Rajoy. Però, en realitat, de tirar endavant la reforma de Rivera, el resultat seria el triomf dels sectors més conservadors de la magistratura, en línia amb el que el PP en el fons sempre ha propugnat.

Una batalla de dècades pel poder

La composició del CGPJ ha estat un camp de batalla polític de primer ordre des dels inicis de la transició. La Constitució, en el seu article 122, estableix que el Consell està format pel president del Tribunal Suprem i vint vocals, vuit elegits pel parlament espanyol per majoria qualificada de tres cinquenes parts (quatre pel Congrés i quatre pel Senat) d’entre juristes reconeguts, i dotze entre jutges i magistrats elegits de la forma que estableixi una llei orgànica. Això ha convertit el text de la llei orgànica en una gran pugna entre els partits.

Mentre que les forces progressistes han defensat sempre, forçant l’esperit del text constitucional però no la seva literalitat, que les Corts havien d’elegir els dotze vocals en joc, la dreta ha propugnat que fossin els jutges els qui elegissin el seu govern.
L’argumentació dels favorables a l’elecció per part dels jutges té trampa. Sota la defensa de la independència judicial i la no intromissió dels partits en el CGPJ, hi ha una realitat.

L’Associació Professional de la Magistratura (APM), de línia marcadament conservadora, continua sent l’hegemònica entre el gremi, per davant de la progressista Jutges per a la Democràcia i la centrista Associació Francisco de Vitoria. La proposta de reforma del govern dels jutges feta per Ciutadans solidificaria la majoria conservadora i coincideix amb els interessos de l’APM. A més, transporta a les fortes polèmiques sobre el poder judicial dels anys vuitanta.

L’any 1980, governant la UCD d’Adolfo Suárez, es va aprovar la primera Llei orgànica del poder judicial (LOPJ). Els dotze vocals elegits pels jutges i magistrats van donar una clara majoria conservadora a l’organisme, davant la protesta dels sectors més progressistes de la judicatura i de les forces d’esquerra, amb el PSOE al davant. Quan els socialistes van guanyar les eleccions el 1982, amb majoria absoluta, es van proposar canviar la llei, cosa que es va fer el 1985.

Va ser una batalla molt dura. L’APM va arribar a demanar al rei que intervingués per impedir el canvi legislatiu. Federico Carlos Sáinz de Robles, l’aleshores president del CGPJ, va liderar l’ofensiva contra la nova llei. Però el PSOE la va imposar. Des d’aleshores, la totalitat dels vocals del Consell són elegits pel parlament. Una reforma del 2001 feta pel govern Aznar va modificar en part el sistema d’elecció, concedint a les associacions la proposta de 36 candidats, però continuaven sent el Congrés i el Senat els qui elegien finalment. Quan el PP va tornar a La Moncloa el 2011, el ministre de Justícia Ruiz Gallardón va intentar imposar, sense èxit, un sistema similar al del 1980, però no se’n va sortir.

És cert que la intervenció descarada dels partits a l’hora de proposar els seus candidats i l’actuació d’un CGPJ cada cop més mediatitzat pel poder polític, han deixat en evidència la manca d’independència de l’organisme i la mateixa separació de poders. Això ha donat ales als qui propugnen que siguin els mateixos jutges els qui designin la majoria dels vocals. Però a la pràctica, propostes com les de Ciutadans l’únic que aconseguirien seria bunqueritzar encara més els sectors més regressius de la judicatura. Una reforma poc coherent amb el suposat missatge regeneracionista de Ciutadans.