OPINIÓ

Buscar la llibertat encarcera

«Hi ha demà als versos d’'Ulls de cugula', com hi ha demà en el nostre present polític viscut amb tanta repressió»

per Carme Vidalhuguet, 21 de juny de 2021 a les 20:00 |
Manllevo el títol d'aquest escrit a un vers del poemari Ulls de Cugula de Jaume Suau, obra guanyadora del darrer premi de poesia Maria Mercè Marçal, de Pagès editors, ara que el govern d'Espanya, en la persona del president Pedro Sánchez, ha triat l'escenari del Liceu per oficialitzar que indulta els presos polítics, que vol dir que l'autoritat de l'Estat els perdona la pena a què havien estat condemnats. Tot molt prosaic.
 

Ben altrament a la poètica de Plural imperfecte, el primer dels llibres de Suau en segell, aquest, de Fonoll. I m'hi remeto perquè Jaume Suau, en aquest seu segon poemari l'assenta, la seva poètica, en la forma i en el contingut: en què diu i en com ho diu. Ulls de cugula és, respecte a Plural imperfecte, un contínuum. Però un contínuum in crescendo. No com les raons d'Estat pel que fa als presos i exiliats per raó d'urnes, per als quals demanem amnistia. Aquí no hi ha poètica. Hi ha l'amenaça d’Europa.
 

En aquests versos d'Ulls de cugula i en els de Plural imperfecte, les vivències, de les quals en deriven les experiències -i les emocions i els sentiments que aquestes experiències provoquen- són les petites coses que ens afecten i que són viscudes amb intensitat. I sense possibilitat de triar-les, se'ns manifesten de manera totalment desordenada, i és llavors quan en diem sort o en diem desgràcia segons el benefici o el perjudici que n'experimentem.
 

I si a Plural imperfecte aquestes emocions que ens sacsegen i ens commouen s'expliciten bàsicament en primera persona, del singular i del plural, del Jo que parla ell i que parla d’ell: de la seva privacitat –tot i que en citació de Jaume Pont l'autor diu "jo no parlo de mi, sinó des de mi"; Ulls de cugula abraça, amb vers segur, la contradicció, la complexitat i la incertesa d’un Jo i d’un nosaltres més socialitzats en el moment d’avui, i hi llegim: “Ocell ferit:/ buscar la llibertat/ encarcera.”  I és la llibertat que volem. La de presos i exiliats. I que s'acabi tanta repressió.
 
Però hi ha demà, en els versos de Jaume Suau. I també hi ha demà en el nostre present polític. Perquè ¿què ens quedaria si no tinguéssim l’esperança que el convuls present, amb el seu patiment i dolor, no ens serà una experiència que cadascú ha de prendre per si mateix? Hi ha hagut demà per a la cugula. En algunes cases de pagès quan la dona paria una nena, el padrí diu que deia: "ha estat cugula". La cugula és borda. La dona, llavors, deien que no servia per al camp. Una dona no feia casa gran. En metàfora de vers i sense rima, respecte del que en deien en temps reculat, aquí l'autor hi dona un sentit tot altre, a la cugula. Ben altre. Aires nous de llibertat.
 
Fer-nos còmplices de les preguntes que s’hi fa el poeta, en aquests versos, ens ajuda a comprendre exilis polítics, a Ulls de cugula, i absències íntimes, com la que tanca Plural imperfecte: dolors de dol. El crescendo de què parlava dels versos del llibre primer, tornen i se’ns presenten experiències que vivim amb intensitat. Ens trasbalsen. Però a Ulls de cugula passem d’una experiència a una altra sense repetició ni de lèxic ni d’imatges. I aquesta és una de les raons de força que assenta Jaume Suau com a poeta. Que sap traçar experiència i sentiment sense idealismes ni sentimentalismes.
 
Ulls de cugula és un poemari que no cau d'aquelles mans còmplices d'aquesta poesia que no és cosa de sentiments, sinó d’experiències, sentides o patides. Viscudes. I és d'aquestes experiències a través de l’art en el llenguatge que el lector rep l’impacte emocional del sentiment. "Basta que els detalls siguin exactes. La resta no té importància" diu Stendhal i cita Fuster. Ulls de cugula hi respon; però la repressió que ens fan viure els poders de l'Estat, no. Els indults, malgrat.

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
21/06/2021

Buscar la llibertat encarcera

07/06/2021

Escriptors i exili

10/05/2021

Governar, que vol dir dirigir

26/04/2021

Política de país i per al país

12/04/2021

Noms de Joaquim Nadal

29/03/2021

L’emergència demana entesa nacional

01/03/2021

Simeó Miquel, un home de temperament polític

16/02/2021

Assentar lideratge

18/01/2021

Política via Twitter

07/12/2020

Quan agrada més el poder que la política

Participació