OPINIÓ

Escriptors i exili

«L’exili republicà del 1939 va suposar la pèrdua d’un capital humà de valor incalculable»

per Carme Vidalhuguet, 7 de juny de 2021 a les 20:10 |
Llegeixo Girona, 1939: porta de l’exili, en edició de Joaquim Nadal i Farreras, dels llibres L’Avenç, amb subtítol "Escrits de final de la Guerra Civil" i amb pròleg de Maria Campillo, que n’és un referent, en l’estudi de la literatura i la guerra, perquè tal com destaca Nadal aquest seu, de llibre, "és tributari de l’aportació pionera de Maria Campillo amb Allez! Allez Escrits del pas de frontera, 1939". En arribar a la secció dedicada a Riba i a Machado, la tercera de les vuit que "construeixen la carta de navegar pel moment històric", he tornat a la novel·la gràfica Antonio Machado. Los días azules de Cecília Hill i Josep Salvia de Diábolo Ediciones.
 

Girona, 1939: porta de l’exili aplega tot de textos d’escriptors, polítics i intel·lectuals, com Maria Manent, Pous i Pagès, Benguerel, Rovira i Virgili, Francesc Trabal, Rafael Tasis, Carles Pi Sunyer, Teresa Pàmies, Agustí Centelles, Carles Riba, Clementina Arderiu, Manuel Azaña, Max Aub,  Antoni Bergós, Raimon d’Abadal, Josep Pla, entre tot d’altres, i Carles Rahola, que ens transmeten la seva visió de la ciutat durant els darrers dies de gener i els primers de febrer d’aquell final de la República i l’inici de la Dictadura.

Una arquitectura de vuit espais amb una entrada en cadascun dels noms, d’un costat i de l’altre (perquè també podem llegir les impressions d’un jove militar català, Ignacio Yarza, que arriba a la ciutat amb l’exèrcit franquista) i les anotacions d’autor fan que el llibre es faci referent dins el gènere i la temàtica. I amb tot el rigor que l’acadèmia demana, l’encert i la gràcia és que es fa llegir d’una glopada.

 
Deia que m’he aturat en l’apartat dedicat a Riba i Machado perquè l’any 2019, amb motiu justament dels 80 anys de l’exili republicà, es donava a l’estampa la novel·la gràfica de Cecília Hill i Josep Salvia sobre els darrers tres anys de la vida d’Antonio Machado, el qual, amb l’esclat de la Guerra, instal·lat com estava a Madrid com a docent en plena maduresa de creació poètica i intel·lectual, va marxar cap al País Valencià, on es trasllada el govern de la República, i a mesura que l’exèrcit franquista avança cap al nord, amb la mare, el seu germà i la seva cunyada i el periodista, escriptor i amic Corpus Bargas, després d’una breu estada a Barcelona i  en terres gironines, passa cap a la Catalunya Nord.

 
Ara fa dos anys que en feia vuitanta de la caiguda del front republicà format per l’eix Noguera-Segre-Ebre i de l’ocupació franquista dels darrers reductes republicans. En feia vuitanta de l’inici del camí de l’exili. D’aquella tragèdia que Rovira i Virgili, llavors president del Parlament, i que reporta Joaquim Nadal, va definir de manera molt visual: "cada carro és una família que se’n va; i cada filera de carros, un poble que es buida".  I si bé és cert que la primera part d’aquesta citació descriu la realitat, la segona té la força de la metàfora.
 
Ara bé, fins i tot en les grans ciutats, potser on el compromís amb els ideals republicans hauria estat més intents, els exiliats no van representar mai més d’un vint per cent de la població, però –i l’adversativa la destaco- aquest percentatge representava les elits intel·lectuals, artístiques i científiques d’aquestes ciutats. I tant aquest llibre de Nadal com la novel·la gràfica d’Hill i Salvia constaten el que, en paraules del Dr. Fontana, va significar l’èxode republicà: la pèrdua d’un capital humà de valor incalculable, que condicionaria la resistència de tot l’Estat a la repressió franquista.
 
Abans de passar la ratlla, Machado es troba amb Carles Riba, a Cervià de Ter, diuen Hill i Salvià, però segons contrasta el que diuen Oriol Riba, fill de Carles Riba, i la seva mare, Clementina Arderiu, que reporta Nadal, sembla que es van trobar la nit del 27 al 28 de gener al Mas Faixat de Viladasens. I les circumstàncies malgrat, Riba li diu que és un honor tenir-lo al costat i abraçar-lo. Sembla que a Riba i a Navarro Tomàs, Machado els manifesta que potser seria millor que es quedés  i que morís aquí.
 
A set quilòmetres de la platja d’Argelers hi ha Cotlliure. És la distància que separa una tragèdia personal d’una de col·lectiva. És la distància que separa la tomba d’un referent intel·lectual d’aquells molts a qui la seva trajectòria vital no els ha fet immortals absents. En novel·la gràfica, que és una narració realitzada mitjançant una seqüencia d’imatges amb la voluntat de transmetre una impressió estètica o a través d’un seguit d’escrits personals, tots dos títols reflecteixen un mateix  sentiment: el de trobar-se físicament vençut. Una mateixa seqüència, Riba i Machado camí d’exili en un doble llenguatge: el de la plàstica i el de l’alfabet. Art seqüencial, en el cas d’Hill-Salvia; i edició anotada, el darrer títol de Joaquim Nadal.

 

Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
21/06/2021

Buscar la llibertat encarcera

07/06/2021

Escriptors i exili

10/05/2021

Governar, que vol dir dirigir

26/04/2021

Política de país i per al país

12/04/2021

Noms de Joaquim Nadal

29/03/2021

L’emergència demana entesa nacional

01/03/2021

Simeó Miquel, un home de temperament polític

16/02/2021

Assentar lideratge

18/01/2021

Política via Twitter

07/12/2020

Quan agrada més el poder que la política

Participació